La darrera aventura literària d’Ignacio Carrión

Acaba d’aparèixer aquests dies de final de 2018 el darrer dietari d’Ignacio Carrión, que ja no va poder revisar i editar ell. Publicat a l’editorial Renacimiento, de Sevilla, aquest Diario último (2016) s’ha editat a cura de Carlos García Santa Cecília, que també en fa el pròleg, i de María Jesús Duato, la vídua d’Ignacio Carrión, que va morir a València el 8 d’octubre de 2016, víctima d’un càncer.

El llibre inclou també els darrers articles publicats a Valencia Plaza i les darreres entrades del seu blog, i incorpora també missatges i cartes d’amics. Té per tant un valor documental afegit. Aporta i permet una aproximació al darrer Ignacio Carrión. I també un besllum de la seua trajectòria i el seu tarannà, de la seua aventura vital i literària, tan fora del comú.

Grafòman impenitent, dietarista insomne, periodista, viatger, llibreter i sobretot escriptor, autor de cròniques, novel·les i narracions, membre rebel d’una nissaga de la burgesia valenciana: tot això fou Ignacio Carrión, que es va entestar a documentar dia rere dia el seu pas per aquest món a través d’una escriptura autobiogràfica al llarg de 55 anys i -literalment- de milers de pàgines. Però cal precisar: una escriptura no només autobiogràfica i autoanalítica, sinó també farcida d’opinions, judicis, valoracions i apreciacions sobre el món, la gent, la política i la literatura.

Aquest diari darrer és un testimoniatge fidel de com va viure els mesos finals de la seua vida, terriblement conscient del mal que acabaria amb ell, adolorit, però sempre lúcid. Impressiona com enmig del darrer tram, viscut com el que fou, una gran putada, encara tenia esma per comentar, analitzar, i emetre opinions a la seua manera. Esmolades, intencionades, tocades d’un humor molt personal. Capaç de distanciar-se, enmig del dolor.

No entraré a glosar el contingut d’aquestes pàgines. Crec que tenen un valor molt considerable, i cal agrair els editors el fet d’haver-les tret a la llum pública, que és el que li hauria agradat sens dubte a l’autor.

Perquè la vocació pública d’aquest dietarista íntim era molt evident. Com pocs, va gosar traure a la llum pública tots els “draps bruts” imaginables, de la seua família i de la família de la seua primera dona, de la seua classe social, de les empreses periodístiques per a les quals havia treballat, de persones amb què havia ensopegat, i del sursum corda. Inclement fins al final... Per tant, pàgines d’un valor testimonial -i també, o sobretot, literari- extraordinari.

Ignacio Carrión era una persona elegant. Crec que era una de les tres persones més elegants de València, que jo haja conegut. Els altres dos són Juan Gil-Albert i J.F.Yvars, sempre abillats comme il faut o, fins i tot, una mica més enllà. Ignacio era elegant a la manera anglesa. És a dir, elegant fins i tot en samarreta. I divertit. El vaig conèixer els darrers anys. Havia dipositat la seua obra manuscrita a la secció corresponent de la Biblioteca de la Universitat de València i va col·laborar amb nosaltres en alguns números de la revista Pasajes. Teníem records compartits d’èpoques pretèrites de València. I molts temes de conversa. Vivia molt a prop de PUV, del carrer Arts Gràfiques, i hi passava de tant en tant.

Irònic, culte, paradoxal, explicava coses com que trobava molt “pijos” els veïns de l’edifici on residia a València, al què s’havia traslladat des del xalet en obres de Benissa. Home! Com volia que foren els veïns d’una de les finques més cares de València al principi de Blasco Ibáñez tocant als Vivers... Tenia un gran sentit de l’humor. I també eren molt interessant les seues opinions polítiques inconoclastes i sense concessions, manifestades als diaris, al blog i consignades també en aquestes pàgines de darreries. Dir que era crític amb el franquisme, el PP, la monarquia, la corrupció i l’estupidesa en general, seria poc. Treia foc pels queixals.

Com se sol dir, ens queda la seua obra. En aquest cas és més veritat encara, perquè es tracta d’una obra realment extensa, oceànica, i en bona part, i per a molta gent, desconeguda. Es queixava molt de la manca de recepció, de les dificultats, de l’escàs ressò públic. I tenia raó, en bona part. Havia estat ignorat pels mitjans de comunicació de referència, als quals ell no havia estalviat, per la seua banda, bescollades i calbots èpics. Quan s’hi posava, no deixava estaca en paret. En fi... tampoc familiars i amics que en sortien malparats el perdonaren. Una maleït, en certa mesura, com diu el prologuista.

Molt d’agrair la tasca dels editors d’aquest volum, ja ho he dit. Només cal retreure algunes errades al pròleg de Carlos García Santa Cecília: els quaderns manuscrits d’Ignacio no estan dipositats a la “Facultad de Humanidades de la Universidad de Valencia”, que no existeix, sinó a la Biblioteca de la Universitat de València. I dir que pertanyia “a una acaudalada família de terratenientes de la huerta llevantina” és un excés: no existeix la “huerta levantina” i a l’Horta no hi ha terratinents. El patrimoni de la família podria tindre un origen en la propietat rural, però després es va transvasar i es va diversificar, com en tantes altres famílies burgeses i benestants de València. Eren uns accionistes molt importants, del Banc de València i d’altres entitats i empreses.

Aquest llibre és una lectura exigent. No és un llibre complaent, i menys encara -en diversos moments- fàcil o plaent. A estones és esborronador. Una persona vital, que encara tenia molta corda, s’enfronta a ulls oberts amb un destí tràgic i prefixat, amb la mort. Amb el final. I dona una gran lliçó d’enteresa en la desesperança, de lucidesa enmig del tràngol. I de fidelitat a ell mateix: va escriure pràcticament fins els darrer alè. Com havia viscut.