Al llarg del mes de setembre que ara comença arribarà als seus destinataris -molts o pocs, però en tot cas un cert estrat qualitativament influent de lectors cultes interessats- un nou número de la revista de la Universitat de València Pasajes de pensamiento contemporáneo, fundada fa ja bastants anys -el 1999, concretament- per l’historiador, i intel·lectual d’ampli espectre, Pedro Ruiz Torres en la seua època de Rector de la UV. Pasajes, que és (com L’Espill, Caràcters o Mètode) un actiu important més enllà de la pura condició acadèmica de la Universitat en la vessant de la projecció social i cultural consubstancial a la institució, es manté amb vigor i imaginació creativa en mans d’equips que han anat renovant-se, ara gestionada amb encert per Cristina Vidal i Maria Luisa Vázquez.
La revista és teòrica en un sentit generós de la paraula, acadèmica i rigorosa, però lligada per mil fils al batec de la realitat social, política i cultural, viva i multiforme, del món contemporani, com es pot comprovar fàcilment repassant-ne els sumaris dels números successius. Al llarg del temps hi han fet aportacions considerables, entre altres, Nico Sánchez Durá, Sergio Sevilla, Javier de Lucas, Andrés Moya, Núria Girona, Antoni Furió, Carmen Aranegui, Ernest Garcia, Giuliana Colaizzi, Justo Serna i molts més. Entre altres, Trini Simó molt al principi. Jo vaig ser-ne, si cal dir-ho tot, a títol informatiu si més no, secretari de redacció durant anys.
En aquest sentit de compromís i atenció al batec del món, Pasajes no va voler posar-se d’esquenes a un dels drames més punyents del present, amb arrels històriques evidents, molt diversificades, i implicacions encara imprevisibles de cara al futur. El drama -la ferida incessant- de Gaza desencadenat arran de l’atac de l’organització terrorista islamista Hamàs contra civils inermes israelians el 7 d’octubre del 2023, amb conseqüències terriblement funestes.
Seguint l’encàrrec formal del Consell de Redacció, Cristina Garcia Pascual -catedràtica de Dret Constitucional a la UV- i jo mateix ens vàrem posar mans a l’obra encara sota l’impacte emocional del 7-O per confegir un dossier sobre el rerefons d’aquest conflicte, igual com s’havia fet en un número anterior a propòsit de la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin i la guerra subsegüent, que encara fa tants estralls. No fou tasca fàcil. Els esdeveniments se succeïen. Alguns textos importants sobre la qüestió -de Panjat Mishra o Omar Bartov, per exemple- quedaren fora del dossier per motius molt pràctics (demanaven tarifes exorbitants pel permís de publicació). En un altre cas, Eva Illouz no va voler autoritzar la traducció d’un text seu sobre la qüestió. Tampoc arribaren a port alguns articles projectats: el tema és brutalment esvarós. Vàrem fer el que vàrem poder i tanmateix el resultat em sembla molt digne: articles de Massimo Latorre, Joan Romero, Lola Bañón (que reprèn una intervenció d’Abu Sitta), Cristina Garcia Pascual i jo mateix, així com una llarga entrevista amb el pensador nord-americà Mitchell Cohen). Una aproximació plural i documentada, que s’afegeix, amb un toc especial per la seua procedència, a l’allau de llibres sobre Palestina, Israel i el conflicte durador que arrosseguen.
El meu article en aquest dossier –“Israel/Palestina: les apories de la història”-, el vaig escriure durant els primers mesos del 2025. Els esdeveniments es varen precipitar al pas dels mesos, per acumulació i saturació. Inicialment hi havia l’impacte de l’atac devastador de Hamàs, però a la fi s’ha fet evident que la solució militar israeliana de càstig col·lectiu i massacre prolongada, destrucció programada i finalment la despietada pràctica d’afamar la població, ha fet canviar molts punts de vista. I no diguem ja la decisió -controvertida, impugnada pels caps militars fins i tot- d’ocupar tota la Franja de Gaza, que està encara en l’aire. Hem canviat, molts, el punt de vista: tot allò és abominable i absolutament intolerable. El temps accelerat que vivim, de vegades fa caducar ràpidament aspectes de l’escrit al fil dels esdeveniments. El que podia semblar inicialment una acció destinada a localitzar els culpables de l’atac i alliberar els ostatges -cosa que atesa la realitat d’aquella zona era, en tot cas, complicada i podia incloure fàcilment excessos- s’ha transformat en tota una altra cosa.
David Grossman, per exemple, el gran escriptor israelià, ja no dubta a dir-ne “genocidi” del que està fent el seu país a Gaza. Tampoc l’historiador i gran especialista en l’Holocaust Omar Bartov en dubta: “és un genocidi”. Taxativa es mostra igualment la directora de l’ONG israeliana B’Tselem, Yuli Novak: “Com a israeliana és molt dur dir que el meu país està duent a terme un genocidi, però sobretot és dur com a ésser humà”. I tanta altra gent d’arreu del món que el 2025 ha esclatat d’indignació. Dir “genocidi” a la massacre o no, és pur nominalisme? O té unes conseqüències de més gran abast?
Dir “genocidi” implica que Israel es comporta com els botxins que forçaren la creació de l’Estat d’Israel en temps no tan remots, i li lleva la justificació moral. No és una imputació innocent, o merament terminològica, no es pot prendre a la lleugera. La pensadora francesa Catherine Charlier, hereva intel·lectual d’Emmanuel Lévinas, matisa: “Per molt que es repetisca la paraula no la faran vera. Un genocidi té una definició jurídica i comporta una intenció d’assassinar un poble de forma completa. I això no està demostrat, per molt que hi haja una enormitat de morts.” I apunta a la gran responsabilitat del govern d’Israel, però també parla de l’oposició a la guerra dins de la pròpia societat israeliana i de les manifestacions al carrer.
En realitat, ¿què pensen els polítics israelians que detenen a hores d’ara el poder -i en primer terme Beniamin Netanyahu-, els que impulsen tot això, que podran aconseguir? D’entrada propiciaran dues coses d’allò més perilloses: la deslegitimació ètica i política de l’Estat d’Israel als ulls de la comunitat internacional, per un costat, i l’assentament d’un desig infinit de venjança entre els supervivents, sobretot els joves, per un altre. Un poble que va patir un genocidi brutal i sense parió -l’Holocaust als anys quaranta del segle XX- hauria de saber-ho. I això planteja preguntes de molt difícil resposta -sobre la humanitat mateixa. Israel es pot convertir en un “Estat pària” i perdre -més enllà de la raó moral, ja molt deteriorada- els suports d’aquella part de la societat humana, i de la seua representació política, que no aposta per un món de conflicte permanent, força militar, terror, ocupació i dominació. Molts poders i líders del món actual van en aquesta direcció, que ens du a temps molt foscos, però a la fi es produirà una gran inflexió. També això passarà, també Trump passarà...
0