En un temps no tan llunyà -no era el Pleistocè- es va discutir molt sobre l’existència o no d’una “literatura de dones”. Ja ho sabeu, si les dones escriuen amb una sensibilitat especial, capaç d’accedir als racons emocionals més pregons o amagats, especialment de les altres dones i del seu món elusiu i exclusiu, sovint tenyit de desenganys i frustracions diverses. O bé, en la versió contrària, la negació irada -de vegades encesa- d’aquesta possibilitat: només hi ha literatura bona i literatura dolenta, i no té cap importància si l’escriu un home o una dona. Situar la dona en un clos marcat pels sentiments i la penetració psicològica, per les emocions, reitera clixés sexistes i és inadmissible... Era un debat paral·lel, em sembla, al que es descabdellava llavors entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència.
A hores d’ara tot això ha quedat una mica arrambat, obsolet, per bé no ha desaparegut del tot i té prolongacions actualitzades. Tanmateix, les noves situacions -i el triomf mateix del feminisme com a paradigma compartit, malgrat les insuficiències- alteren les dades del problema. Avui, diria, el debat -també intens- va sobre la desvinculació entre sexe i gènere, o sobre la teoria queer. O sobre el difuminat dels signes externs d’adscripció genèrica, que implicaria canvis en la manera de vestir o d’amanir el cos -l’heteronomia, no depilar-se, coses així- per tal d’evitar la deriva cap als estereotips i els clixés, el gran instrument del patriarcat irredempt. I altres qüestions en aquesta línia, però a partir sempre d’una autoconfiança innegable.
Tan innegable com l’acceptació social creixent i probablement irreversible de la raó feminista, que compartim. I que és un vector ascendent, a pesar de les escomeses de l’integrisme de totes les versions i variants: d’arrel religiosa o conservadora i reaccionària, fonamentalista o instrumental-agnòstica, fixat tothora en la força “disciplinadora” de la família tradicional i la distribució de rols tradicional (la dona al seu lloc i calladeta, l’home com a factor actiu).
Més enllà d’això, el fet és que -en el terreny de les lletres- si no hi ha “literatura de dones” com a tal, sovinteja i triomfa cada vegada més una literatura feta per dones que marca una certa diferència. A favor de les escriptores. Perquè capta molt bé estats d’ànim, innovacions del temps, variacions en la manera de situar-se en el món o bé perquè mira amb ulls distints i deslliurats de teranyines la realitat humana de sempre, sòrdida a estones, més acceptable en altres ocasions, complicada i tortuosa tothora.
Hi ha imatges molt poderoses. La idea de la cambra pròpia de Virginia Woolf va seduir diverses generacions de dones joves que volien obrir-se camí en la vida i en la literatura. La història de Mercè Rodoreda -la pugna amb unes condicions gens favorables d’exili i aïllament, de la qual surt victoriosa amb unes novel·les esplèndides- va exercir també una influència decisiva, com un imant irresistible. Escriure com una forma d’emancipació. En primer terme, personal, però alhora com una aportació a la formació de la consciència col·lectiva i a la literatura del teu país. Una mica, aquesta història és la de la nostra Carmelina Sánchez-Cutillas, que va crear un mon personal poderós enmig d’un entorn advers.
No seria gens exagerat afirmar que avui comptem amb un planter inèdit i formidable d’escriptores. Cal constatar-ho, cal celebrar-ho... No fa al cas el registre en què escriuen, perquè n’hi ha de tot. La variable feminista hi forma part amb naturalitat. La vivència no angoixada de la diferència sexual -una vertadera innovació això, un novum-, també. La capacitat del lector masculí de posar-se en el lloc de l’altra em sembla que ha anat d’augment darrerament, i ho trobe francament sensacional. Les dones estan escrivint novel·les -narrativa en general- amb una gran càrrega de seducció, en el sentit literari del terme.
I crec que cal avaluar el fet amb una certa precisió de matís. Ben mirat, i per evocar un exemple que és quasi un clàssic, les prevencions de Josep Pla pel que fa a la novel·la -el conegut episodi amb Montserrat Roig- són alguna cosa més del que sembla. Són manifestacions pròpies de persona gran. De persona que ha viscut ja molts anys. De vell, si volem dir-ho de manera una mica abrupta. L’edat té aquestes coses o aquest perill. Ja ho saps tot, i ningú te n’ha d’explicar res. No tens tot el temps del món per davant, la impaciència se t’apodera. No estàs per ximpleries... Un estat anímic molt diferent, certament, del d’aquells que han de “descobrir” el món, i entendre’n les claus, alhora que absorbeixen, per tots els porus de l’esperit, i del cos, la fascinació de la vida. I els seus contracolps.
Hi ha un moment primerenc en la història personal de cadascú en què tot és una mica misteriós i cal aprendre a moure’s, a viure. No ho saps tot, ni de bon tros. Enmig del destret, ajuda un estat d’esperit despert, obert a tot, que va de descoberta en descoberta, sense alè... Molts s’hi varen estimbar, ja ho sé. Sol passar. Passa i passarà. Qui havia dit que els vint anys són la millor de les edats? Això s’ho preguntava ja Arthur Rimbaud. No, també es pateix molt. La por, les inseguretats, la incertesa del futur, la inexperiència.
Tot això, m’ho suggereix, en part (només en part), la descoberta recent d’una autora que val molt la pena. Sara Mesa, nascuda a Madrid el 1976 i establerta a Sevilla, explora a Un amor (Anagrama) els costats més foscos -i els altres- de les relacions humanes, en l’apartat de l’atracció física i sentimental: eròtica. S’hi esplaia una dona -una escriptora- encara jove, de mirada desperta, que escruta i analitza amb una penetració fora del comú la matèria fosca de l’atracció i el rebuig, de la complexitat de les relacions entre una dona i un home en la dimensió més plena, que inclou la sintonia emocional i la compenetració sexual. Poca broma... Però què ens en podrà dir, aquesta, quan ja hem fet uns quants anys i sabem amb escreix de què va el tema? Doncs, moltes coses. Perquè a més situa la història -sense coordenades físiques o temporals clares- enmig d’una comunitat pobletana que funciona com a metàfora de les coercions i les limitacions -la cara lletja- que imposa la vida social, de l’asfíxia inherent a les petites comunitats. I escriu amb una precisió d’orfebre -o de rellotger suís- i amb un llenguatge tothora escaient, aconseguint allò tan difícil que és mantindre sense defallir en cap moment l’interès de qui llegeix l’escrit.
D’altra banda, atenció a les dues valencianes que han guanyat les darreres edicions del Premi Tusquets, Elisa Ferrer amb Temporada de avispas el 2019 i Bárbara Blasco amb Dicen los síntomas el 2020. O a Gemma Pascual i el seu extraordinari Viure perillosament, on sura sempre, d’alguna manera, aquesta problemàtica... Per no parlar d’Eva Baltasar i la seua fulgurant entrada en escena, amb Permagel i Boulder. O del seguit d’autores -Raquel Ricart, Marta Rojals, Marta Orriols, Jenn Diaz, Muriel Villanueva, Milena Busquets, Llucia Ramis, Carlota Gurt, Maria Guasch, Pepa Guardiola i tantes altres- que escriuen sobre la memòria distant o generacional, sobre els matisos i els replecs d’una experiència cada vegada més estesa: viure a la intempèrie emocional, sense lligams estables, sense ancoratges ferms i enmig d’una precarietat no tan sols material, però també aquesta, que costa de pair i d’assumir. Una experiència del dolor -d’un cert tipus de dolor- que no és privativa de les dones...
0