Mallorca és una illa molt literària. En un doble sentit: inspira literatura i compta amb una història literària intensa. De manera sorprenent, o no tant, viu un present que no hi desmereix gens, ans al contrari. Un present literari esponerós amb un munt d’autors rellevants. Si férem una ullada al passat literari de Mallorca, hauríem d’incloure el gran precedent medieval de Ramon Llull, la Renaixença amb l’anomenada Escola Mallorquina (Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Joan Alcover), la continuïtat d’un teatre autòcton, publicacions com La Veu de Mallorca o La Nostra Terra, l’obra del Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) o Alcover-Moll, personatges com Miquel dels S. Oliver, Joan Estelrich, Gabriel Alomar, el poc conegut Jacob Sureda o Bartomeu Rosselló-Porcel. I parar esment especialment a l’esclat de la novel·la d’ençà dels anys seixanta i fins als nostres dies, amb Baltasar Porcel, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Antònia Vicens, Blai Bonet, Guillem Frontera, Biel Mesquida, Gabriel Janer Manila, Sebastià Alzamora, Sebastià Perelló, una joveníssima Aina Fullana i tants altres. Sense oblidar poetes importants com Bartomeu Fiol o Antoni Vidal Ferrando, homenots com Francesc de B. Moll, assagistes com Valentí Puig ... Mallorca és terra d’escriptors.
Un de molt gran fou, sens dubte, Llorenç Vilallonga. De qui recordarem sempre obres com Bearn o Mort de dama. Però també les ambigüitats -o alguna cosa pitjor- que envolten el personatge, a les quals al·ludia José Carlos Llop un llunyà 1986: “Aquel joven que veíamos ... aposentando su indolencia en el Bar Formentor, ahora viste camisa azul. En la barra del Grand Hotel bebe gin-fizz con algunos amigos que llevan pistola, correajes y breches.” José Carlos Llop, que és un bon escriptor en castellà, evocava la transformació, durant una temporada, de Vilallonga des de l’esnobisme condescendent i crític amb els mallorquinistes catalanistes en un feixista militant, com el seu germà Miguel Vilallonga, autor d’una considerable Autobiografía (1947). Interessant (com a precedent) aquesta evolució des de l’avantguarda literària frívola i trencadora, l’època de la revista Brisas, fins al fascio més truculent, que tant amargà la vida -o directament els l’arrabassà- a un bon nombre d’escriptors, i a molta més gent.
D’altra banda, no es perdre de vista el cas dels literats forasters, passavolants o establerts, amb influència a Mallorca -de Rubén Darío, el jove Jorge Luís Borges o Georges Bernanos fins al més atrabiliari i avidadolars consumat Camilo José Cela, passant per Robert Graves . Tots ells, d’alguna manera, atiaren el caràcter literari de l’illa. Que també “inspira”: tot allò de les possessions, el conflicte amb la pagesia, l’aristocràcia decadent, la part forana, la discriminació secular dels xuetes, el passat remot de Mayurca, el contraban, els mariners, personatges com Joan March, Maura o el menorquí Joan Mascaró, la brutal repressió de la guerra civil, el comte Rossi, els grans cementeris sota la lluna... fins arribar a l’actualitat, Magaluf, la corrupció, l’agonia del món tradicional i el desbordament turístic.
Tot això són històries, es podria dir. Però la història està composta d’històries, i la història condiciona. El món no comença cada dia i no comença amb nosaltres. Tot i que de vegades pot semblar-ho subjectivament, sobretot quan hi ha un canvi generacional, com el que s’està produint a hores d’ara, i no només a Mallorca. Els antecedents, el fons històric, condicionaren directament les generacions anteriors, fins a l’època d’una transició que comença a formar part del llegendari. La nova o les noves promocions viuen un present accelerat.
D’aquestes noves promocions -filles del desconcert, del malestar davant la política i la precarietat, de la interrogació sobre la identitat individual i col·lectiva, de la disgregació de lligams, de la crisi ecològica global, de la mercantilització de tot-, en forma part Pere Antoni Pons. Testimoni lúcid d’un present marcat per la devastació del turisme de masses, la destrucció del medi, la davallada de l’ús social de la llengua i dels trets d’identitat col·lectius i pel difuminat de referents, Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980) és un autor amb una obra consistent al darrere. Una mica més jove que Sebastià Perelló o Sebastià Alzamora -dos valors ben sòlids de les lletres a Mallorca-, Pere Antoni és un gran treballador. Articulista, novel·lista, poeta, periodista, autor d’entrevistes, d’estudis literaris, activista cultural (fou membre del consell de redacció de Caràcters, per exemple), va viure durant un temps a Barcelona -la trobada mítica amb la modernitat urbana-, concretament al barri de Gràcia, fins que va retornar i es va establir a l’illa. Des d’allà s’ha guanyat un lloc en la literatura catalana.
El 2023 ha estat un any profitós per a ell. Ha publicat la novel·la Contra el món (Empúries), que retrata o tempteja, arran d’una catàstrofe imaginària, les actituds predominants a hores d’ara davant la sensació tan difosa d’imminència. Imminència d’alguna cosa gran i terrible que intuïm, però que no sabem què és o quina forma prendrà. La gràcia i l’ofici de Pere Antoni Pons és haver dibuixat personatges arquetípics que responen -quant a origen, actituds, discurs- a models que pot trobar al seu entorn illenc, però que son decididament universals. Retrata el seu món, Mallorca, però retrata el món.
A més, acaba d’aparèixer el seu llibre Quan t’acorralen les flames. Mirades sobre les Mallorques d’avui (Tres i Quatre). Un volum dens, de 335 pàgines, que recull articles i entrevistes sobre mallorquinisme polític, “model econòmic, societat, demografia i ecologisme”, Espanya i el nacionalisme espanyol i sobre la cultura a Mallorca. Articles punyents que mostren capacitat d’anàlisi i alhora la indignació que li provoca una situació malmesa i gairebé d’emergència. D’emergència social, econòmica, ecològica, cultural, nacional. Mallorca esclata, trenca les costures, està saturada, massificada, el model turístic genera desigualtat, baixos salaris i descompensa demogràficament l’illa. El medi ambient pateix, la llengua està en regressió. Mallorca expropiada, sí. Però per qui? Doncs, per la lògica aclaparadora del “sistema” però més concretament pel lobby hoteler-turístic, els residents europeus benestants -molts, alemanys- que es fan amb l’illa i, en el fons, per la rutina d’un nacionalisme d’estat que a poc a poc imposa el castellà. El model econòmic beneficia uns pocs i amarga la vida a una majoria. Mallorca sembla un gran aeroport annex a un parc temàtic. L’emergència afecta coses bàsiques: cases i habitatges son comprats per estrangers, els lloguers esdevenen inaccessibles. Els encants de l’illa son la seua maledicció.
El llibre inclou articles sobre una multitud de temàtiques, un ventall ampli de qüestions. I entrevistes que donen la veu a personatges de la cultura de Mallorca. O de la política, com és el cas de la molt interessant conversa amb Mateu Morro, Damià Pons, Pere Sampol i Sebastià Serra sobre la història i vicissituds del PSM, el partit històric del mallorquinisme.
Mallorca és per a Pere Antoni Pons “una mescla de passió i entusiasme... font de fascinació inacabable, d’estímul... per a no deixar-se doblegar. O per a no resignar-te que t’esclafin i et facin desaparèixer”. Mallorca és “com una festa angoixant, com una lluita desesperada i tonificant, com una maledicció, com un regal, tot a la vegada”.
El País Valencià i Mallorca -les Illes- compartim moltes coses. Una de molt important és el plany necessari que fa en aquest llibre Pere Antoni Pons: “no es valora ni es respecta a ella mateixa i, per tant, no es fa valorar ni respectar pels altres”. No ens valorem ni ens respectem a nosaltres mateixos. Els intens de capgirar aquesta xacra han estat substancials, continuats, però no han acabat de reeixir. Vegeu la darrera recaiguda política: PP i Vox al capdavant -directament en el cas valencià, indirectament en el balear- de les institucions autonòmiques respectives, declarant la guerra a la llengua pròpia...
Les classes dominants han tingut altres prioritats, no ajudar el mallorquinisme o el valencianisme. Els grans interessos, que impregnen i configuren les societats (allò de “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”) s’han dedicat a estar a bones amb el poder central de l’Estat, a representar-ne els partits corresponents, a buscar aixopluc o inserció en la política de Madrid. No a crear un poder autònom fort, a promoure la llengua i la cultura pròpia, a enfortir la seua societat i el seu país. El contrast amb el catalanisme que a partir del moviment de la Solidaritat Catalana guanyava eleccions, es feia transversal i assolia èxits com la Mancomunitat o la Generalitat, és clar, evident. Sense idealitzacions fora de lloc o ingènues, la diferència és definitòria.
Per tot això, aquest llibre parla també de nosaltres, valencians. Fonamental per a conèixer de primera mà aspectes clau de la realitat política i cultural de Mallorca, és alhora un document representatiu del nostre temps, una denúncia dels mals d’un espai concret, però va molt més enllà. El que passa a Mallorca i que pren dimensions sovint extremes, passa també en altres llocs i ecosistemes. Benvinguda doncs la reflexió a càrrec d’un observador despert i compromès.
Pere Antoni Pons és un escriptor tot terreny, com ho demostra regularment als seus llibres (poesia, assaig, novel·la, crònica, crítica d’art) i als articles al diari Última hora, a la revista El Temps i altres mitjans. Com a entrevistador cal recordar La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira (PUV, 2009), un llibre on tingué la paciència i l’habilitat de plasmar el resultat de moltes sessions de conversa en pàgines que donen compte -un veritable tour de force- de les persuasions i opinions mirianes sobre -si fa no fa- “tot”. Com ja dona a entendre el títol: la vida, el pas del temps i el món. Els dos darrers llibres de Pere Antoni Pons -Contra el món i Quan t’acorralen les flames- confirmen que és un autor ascendent, que cal tindre molt en compte.
0