Als anys del franquisme va proliferar una literatura agònica sobre “España como problema” (Laín Entralgo), “España sin problema” (Calvo Serer) o “El problema de España”, que prolongava una abundosa literatura prèvia, dels anys trenta o encara abans, segregada per l’adolorida Generació del 98. “España invertebrada”, d’Ortega, “Idea de la Hispanidad” (García Morente), “Defensa de la Hispanidad” (Ramiro de Maeztu), n’eren alguns dels títols més difosos. Els regeneracionistes, tipus Costa o Lucas Mallada (“Los males de la patria”) havien afegit llenya al foc. Després vingueren els historiadors amb don Claudio Sánchez Albornoz (“España, un enigma histórico”) o Américo Castro (“La realidad històrica de España”) i les coses de Menéndez Pidal... Tots sota la mirada ferrenya de Marcelino Menéndez Pelayo, que ja havia deixat les coses clares a l’epíleg dels “Heterodoxos”: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vetones o de los reyes de taifas.” Espanya era catòlica i tradicionalista. Tota la resta -la púrria de liberals, agnòstics, jueus, musulmans, erasmistes, maçons, republicans- eren l’Anti-Espanya, un concepte bastant atapeït en el qual aviat entrarien també catalans i bascos nacionalistes, i altres “separatistes”.
Pot resultar estrany en aquestes èpoques ja tan post-postmodernes, i trans-gènere, però així fou el credo oficial a Espanya durant dècades. Un credo dels que conformen mentalitats, de vegades de manera subconscient. Alguns ni tan sols se n’han adonat.
El ser i no ser d’Espanya angoixava. Sempre ha angoixat. Juan Goytisolo, per exemple, es va agafar molt a pit les tesis d’Américo Castro -la pluralitat etnoreligiosa constitutiva- i acabà molt a prop el món islàmic i musulmà. No és un debat absolutament tancat i segellat. Hi ha retornat ara José María Ridao, escriptor i ex ambaixador, en un llibre singular: República encantada. Tradición, tolerancia y liberalismo en España(Tusquets). De nou una reivindicació del liberalisme i la tolerància, i una expressió d’horror. Horror davant què? Davant una història de fanatisme i davant un present convuls, atiat per una dreta intolerant que no dubta a aliar-se amb l’extrema dreta postfeixista. Un llibre molt significatiu, pel que diu -honest i ponderat- i pel que suggereix.
No tan sols la presència inquietant d’una extrema dreta sense complexos, el partit Vox, desperta els vells fantasmes. El que cou és sobretot, em sembla, el procés a Catalunya, baldament es trobe ara en un impasse, la constatació dolguda que el relat de l’Espanya constitucional fa aigües o necessita un recosit a fons. Un remake de la crisi de consciència del 98 es dibuixa en alguns ambients...
D’un sentit una mica semblant que el de Ridao és el llibre titulat simplement España, de Santiago Alba Rico (Lengua de Trapo), una reivindicació d’Espanya des de posicions progressistes, de la mà d’un ideòleg de Podemos. Espanya té un problema: no s’hi poden aplicar fàcilment les receptes nacional-populistes, el populisme d’esquerres, perquè tot el que fa tuf de nacionalisme espanyol està contaminat de franquisme contumaç, amb banderes del pollastre i braços enlaire a la mínima. Santiago Alba se’n dol, a la seua manera. I torna al tema de sempre. La gran paradoxa: l’Espanya perifèrica abomina del nacionalisme espanyol i ha elaborat els seus propis relats i fórmules, que reclamen quotes de sobirania variables, però que coincideixen a oposar-se als vells esquemes centrípets.
D’altra banda, abunden llibres també sobre Espanya, però d’una altra mena. Era previsible, després de l’èxit de l’España vacía, de Sergio del Molino (Turner, 2016), que ara insisteix amb una seqüela, Contra la España vacía (Alfaguara), on es descara molt contra els nacionalismes no espanyolistes, contra Catalunya i el procés, i recorda la seua terrorífica experiència a Tavernes de la Valldigna, on arribà d’adolescent amb els seus pares, i descobrí amb horror que els nadius parlaven valencià i volien viure en valencià... Un malson propi de Kafka: allò no era la seua Espanya castellana, i no se’n sabia avenir. Aquest senyor té un llindar de respecte democràtic per l’alteritat extraordinàriament baix.
Proliferen, afortunadament, llibres menys essencialistes que tracten dels problemes socials, polítics i econòmics d’Espanya, en clau de preocupació. Llibres com ara La España de las piscinas, de Jorge Dioni López (Arpa), un llibre molt interessant sobre el model d’urbanisme expansiu, suburbial, d’urbanitzacions, que s’ha escampat en mitja Espanya i que respon a una tipologia social (i a un comportament polític) bàsicament egoista, individualista, privatitzador i depredador del territori i els recursos. O com La España en la que nunca pasa nada, de Santiago Andrés Cabello (Foca), un llibre certament original sobre l’Espanya invisible, una “tercera” Espanya que no és ni la buida ni la metropolitana: les ciutats petites i mitjanes, les capitals de província, llocs on es cova un ressentiment subterrani que de tant en tant esclata (Linares, Terol) perquè se sent abandonada, com a efecte del gran procés d’absorció de població i recursos que ha protagonitzat aquests anys la megalòpoli madrilenya. Si Cela digué una vegada que Madrid era una barreja de Kansas City i Navalcarnero, el filòsof Norbert Bilbeny ha pogut distingir recentment quatre Madrid: la dels madrilenys, la de l’Estat, la dels espanyols i la dels hispans. Aquests darrers -com els veneçolans rics- hi pesen molt. Una complexitat creixent, una nau espacial que s’allunya. Si abans l’enigma era Espanya, ara sembla que ha passat a ser-ho Madrid, amb un comportament electoral que l’aparta del que és propi de les metròpolis d’Europa, sempre més a l’esquerra que els seus territoris (o terroirs) respectius. Ací és a l’inrevès. Desconcertant, si més no.
I per damunt de tot, un llibre que convé llegir. No lo sé, no recuerdo, no me consta, d’Alfonso Pérez Medina (Arpa), que té com a subtítol: “Crónica de la corrupción política en la España democrática”. I és això: una crònica estructurada, informada, a càrrec d’un periodista especialitzat en la qüestió que ha fet un seguiment professional de la corrupció a Espanya i les seues repercussions judicials al llarg dels darrers vint anys. Entre la vergonya, la irritació i la incredulitat, el lector hi veu desfilar amb detall el que ja sabia, el que intuïa i el que desconeixia en matèria de corrupció: el Tamayazo, casos com Lezo i Púnica, la corrupció d’Esperanza Aguirre, el boom immobiliari, les targetes Black, l’assalt a les caixes d’estalvi, el cas Malaya, el Pocero, Correa i la Gürtel, el caciquisme i el clientelisme, la llotja del Bernabeu, Bárcenas, Filesa i el PSOE, Génova, la caixa B del PP, l’operació Kitchen, Villarejo, Urdangarín, Juan Carlos I el rei de les comissions, l’avi Florenci i el cas Pujol, Galícia, el cas Fabra a Castelló, Juan Miguel Villar Mir... un tour de force, un passeig pels horrors d’un país que no aixeca el cap. Capítols del tipus “Un problema de la política”, o sobre el paper dels jutges, i la reflexió final en forma de pregunta: “¿España, paraíso de la corrupción?” clouen un llibre que fa baixar a terra després de les floritures històrico-literàries de Ridao o Santiago Alba Rico.
Alguna vegada caldrà establir ponts, definir relacions, entre els diversos nivells de l’anàlisi i la reflexió. L’Espanya buida o buidada -o la Iberia vaciada, de Carlos Taibo (Catarata)-, l’Espanya radial i la resposta perifèrica, l’Espanya intolerant i d’extrema dreta, la tensió constant entre la pulsió centrípeta i les tendències centrífugues, no troben encaix ni solució. ¿Té tot plegat alguna cosa a veure amb la corrupció com a pal·liatiu i derivació de conflictes no resolts, en una mena de campe qui puga i qui més puga per a ell? La corrupció no és ni ha estat cosa de dos o de tres. Té una dimensió social innegable.
Espanya com a problema, o sense problema? No: amb molts problemes i escassa voluntat de solució en un entorn polític en el qual no hi ha possibilitat d’acordar ni de consensuar absolutament res, ni tan sols la renovació dels òrgans de direcció dels jutges, o d’un desprestigiat Tribunal Constitucional. Espanya té problemes. Tots els països en tenen. La qüestió és resoldre’ls o deixar-los podrir. La segona opció té costos.
0