Sala Augusta

Valencians i balears, des de fa dos anys, ens trobem cada dia en l’arena de l’escarni. Com que compartim —juntament amb els catalans— una llengua que costa de matar, se’ns han abalançat els lleons famolencs de la dreta i la ultradreta —ara com ara indestriables. Els governs de PP-Vox —i tant se val si Vox és en l’ombria o en la solana— han convertit les nostres esquifides autonomies en el camp d’experimentació del seu revival franquista (sobre aquest revifament, llegiu el número de novembre d’El Temps: “L’herència de Franco”). Els objectius són claríssims: l’anorreament de la llengua catalana, el desmantellament de les polítiques de gènere i ecologistes, i la negació o adulteració de la memòria històrica. Ara només destacaré l’acarnissament contra la memòria històrica perquè és el fantasma més vistós que recorre Europa i que pretén destruir, precisament, la idea d’Europa: no desenterrar els morts que parlen, els ossos que relaten la barbàrie, les capes de terra que assenyalen els botxins i honren les víctimes. Combatre aquesta onada negacionista de la història és urgent, perquè hi ha en joc un conjunt de realitats de què depenen totes les altres injustícies.

Per això és molt benvinguda tota obra literària de qualitat que ens recorde que, en els oblits imposats o interessats, ens hi juguem l’ésser humà. Això és el que aconsegueix Sebastià Alzamora en Sala Augusta/Llengua materna (Proa), el seu últim llibre de poemes. Sala Augusta és un cinema de Palma que el 1936 era un magatzem de fusta, propietat d’una família falangista, que varen convertir en presó “per tancar-hi els rojos”: “hi van arribar a fer cabre més de mil homes”. A partir d’ací Alzamora fa l’inventari d’alguns dels llocs que serviren de camp d’internament i execució: la biblioteca provincial, el Castell de Bellver, el vaixell Jaume I... Com qui desentranya un palimpsest, Alzamora va anomenant indrets, paisatges i persones que, en sortir a la llum del poema, evidencien la magnitud de la tragèdia. Tant fa que no coneguem tots els noms propis d’aquest índex onomàstic de la mort (alguns són ben coneguts, com el batlle de Palma Emili Darder o la política Aurora Picornell, fa poc ignominiosament denigrada per la ultradreta mallorquina): Alzamora hi crea una atmosfera que ens trasllada al centre de l’horror. I ho fa per mitjà de fórmules metafòriques típiques de la literatura sapiencial: “Recordeu-vos” d’en Tal, “No us oblideu” d’en Tal. És desempolsegant els noms dels llocs que formen una ciutat que en podrem conèixer l’ànima i qui l’ha volguda escanyar. Com bé sabia Walter Benjamin, tota matèria urbana, totes les seues formes, són veus de la memòria.

I em pregunte quants joves valencians —d’aquells que ara simpatitzen amb la ultradreta— saben, per exemple, que el monestir de sant Miquel dels Reis —ara seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— va ser un dels principals centres de repressió en acabar la Guerra Civil. Em pregunte quants d’aquests mocosos que s’exciten amb la diarrea retòrica feixista han sentit a parlar dels afusellaments del paretó de Paterna i les fosses comunes del seu cementeri. El govern de la Generalitat, durant els dos últims anys, ja s’ha encarregat amb molt de zel que aquesta jovenalla continue en la ignorància. La derogació de la Llei de Memòria Democràtica Valenciana aprovada el 2017 pel govern del Botànic ha estat l’estendard d’aquesta tabula rasa de ressentiment ideològic. I que la competència sobre les fosses comunes depengués al capdavall de Presidència per fer entendre que la ultradreta no hi posaria el morro ha estat una utilíssima coartada, perquè des de Presidència s’ha deixat, sense fer soroll, morir la qüestió —des de Presidència s’han deixat morir tantes coses! No em fa vergonya esmentar un exemple que m’afecta. La Fossa 95 de Paterna —on hi havia el germà de la meua àvia— va ser buidada el juny del 2023. És una fossa menuda, d’unes quaranta i tantes persones, en què s’ha tingut la sort de trobar el nombre exacte de cadàvers que es buscaven. Doncs bé: encara estem esperant que finalitze l’estudi antropològic que identifique els cossos. I durant aquest temps de demora intencionada ha mort algun familiar de les víctimes, d’edat provecta, sense veure restituïda la dignitat dels seus estimats —ma mare, de 87 anys, està convençuda que no veurà tornar a casa les restes del seu oncle. Aquesta angoixa sense fi dels familiars de les víctimes, una humiliació quasi secular, és expressada molt bé per Sebastià Alzamora en Sala Augusta/Llengua materna: “Oh nit interminable / no et fas mai llum / nit eterna quan acabaràs?”

Referint-se al cinema Sala Augusta de Palma, Alzamora diu: “tota la vida veient pel·lícules / en companyia dels fantasmes de la Guerra Civil”. Conscients o no, vivim sobre ruïnes morals i materials, sobre un riu subterrani de morts que volen eixir a la superfície, que volen parlar, uns morts que necessitem que ens parlen. Sense escoltar la seua veu, no és possible la humanitat. Quan el president del Parlament balear —com diu Alzamora, un pelacanyes “amb cara de cuc”— s’atreveix a esguerrar davant tothom una imatge d’Aurora Picornell comet un acte d’una brutalitat simbòlica que eriçona, una infàmia que ens retorna a la banalitat del Mal formulada per Hannah Arendt. Ja fa dos anys que a valencians i balears ens governa aquest vesper. I encara hi ha qui pensa que es pot fer valencianisme o mallorquinisme col·laborant amb els governs de PP-Vox. Què els cal més per a adonar-se que som dins la gola del llop? Com hi poden confiar encara, en aquests malànimes? Els respondré amb uns versos de Sebastià Alzamora: “Els insectes no fan política / Són merament brutals / sense compassió ni compromís / no s’hi pot confiar gens en els insectes”.