Brevíssim conte de Nadal

Anit ens varen dur el piano. L’hem posat en la saleta. En la nostra saleta menuda, que dona a la cuina i al corralet de casa, on s’acumula la roba per planxar, on s’amunteguen jaquetes i abrics, les motxilles i el material escolar dels xiquets, els queviures que no caben en el rebost i d’altres objectes esparsos, hi hem fet lloc per al piano. El piano és per al meu fill, de vuit anys, que estudia música en el Conservatori de Catarroja i que, segons el seu professor, podria tindre talent per a la cosa. El piano és de segona mà, comprat per 700 euros a una família que havia dipositat esperances musicals en el seu fill, unes esperances que, com que tot desig és passatger, han caigut al xuclador.

Hem tingut sort perquè, segons diuen, un piano normalet, sense pedigrí ni filigranes, tan sols per a iniciar-se en l’art pianística, ens podria haver costat un mínim de 3.000 euros. El nostre piano és txecoslovac —construït a l’antiga Txecoslovàquia, que es va dissoldre el 1992— i ja té la seua edat. Però el piano és bo, ens assegura el professor del meu fill, que és un gran professor, que ja té alumnes prestigiosos, pianistes que Europa —l’Europa somiada, la de Goethe, la de Benjamin, la de Steiner— escolta amb fruïció. En el Conservatori de Catarroja hi ha professors i professores que dialoguen amb la Gràcia, que la convoquen, que la saben mostrar als més descreguts. Uns ensenyants que són, també, compositors, creadors amb majúscules. Qui s’ho pot creure? ¿Qui es creu que en un conservatori com el de Catarroja, que ha estat un any destrossat per la barrancada —un any de lluita contra el fang i contra un govern que l’ha deixat en el fang—, s’hi practique l’Art sense concessions populistes? A mi, curt de vista com soc, em costa encara de creure.

Amb el piano txecoslovac el meu fill podrà cultivar el seu futur talent durant una temporada. Una temporada no massa llarga, perquè el talent vol talent com la carn vol carn, i si el meu fill no és una piuma al vento no tardarà a fugir de l’antiga Txecoslovàquia en cerca de pianos més nobles. No me’n queixe, que els amadors de l’Art sabem perfectament que el Parnàs cobra cares les entrades. Ara bé, qui no té un piano a casa ni s’imagina com et pot il·luminar la vida, com et pot fer sentir un ésser polit, regenerat, nou de trinca. Aquest matí, en el nostre primer dia de piano txecoslovac, quan he anat a la cuina a desdejunar i he vist lluir el panell superior del piano, la tapa frontal, el teclat, el tamboret on s’asseurà el meu fill, quan he obert els llums de la saleta i m’ha sorprès aquest missatger de la Bellesa aureolant-ho tot, m’he sentit un home de profit. I fins he experimentat l’orgull del burgès. ¿No eren els burgesos dels dos segles passats els qui, zelosos de l’educació dels fills, els compraven pianos, violins o arpes i els enviaven a l’estranger, a París o a Londres, a fer d’artista? ¿Com pot ser, he pensat, que un fill i net de ramaders pobres com jo haja arribat tan lluny en el procés de civilització? Perquè un piano és un estat de civilització superior. Només hem de reparar en la complexitat de l’afinació que requereix un piano. Per tal que el piano estiga ben afinat en un lloc concret, en un espai on ha de romandre durant temps, li cal primer uns mesos d’aclimatació i, potser després de la segona o tercera afinació, el piano ja s’hi sentirà a gust, ja sabrà que té casa. Un piano és com un fill que adoptem, un fill ja granat, amb els seus costums i les seues manies.

El piano del meu fill m’ha omplert de dubtes. Dubtes existencials, morals, estètics. Els resumiré en dos preguntes. La primera m’inquieta molt: ¿com se sentirà un piano txecoslovac en una casa plena d’humitats com la meua, en un poble com Catarroja pròxim a una albufera maltractada, en una saleta petita on haurà de conviure amb els paquets d’aigua i de llet, amb les cistelles de roba per planxar i amb muntons de carpetes i llibres de text? La segona pregunta que em faig és, en realitat, un article de fe: ¿i si el meu fill té talent, i si no és una piuma al vento, i si el Progrés sí que existeix, i si la Cultura és l’antídot per a no deshumanitzar-nos? Qui puga posar un piano a casa, qui puga encabir-lo-hi ni que siga en el racó més vulgar i desendreçat, que no ho dubte. Quan un piano ens desperta, la llum nova que entra per les portes, per les finestres, per totes les escletxes per on ens amenaça el fred, és un pur Renaixement.