“A Espanya hi ha diferents estats de benestar i una política de solidaritat territorial molt confusa”

“A Espanya hi ha diferents estats de benestar i una política de solidaritat territorial molt confusa. Hi ha diferències d’ingressos per habitant superiors al 60% i no és possible creure que en aqueixes condicions les oportunitats d’accés als serveis públics són similars”. És el diagnòstic del director de l’IVIE i president de la comissió d’experts per a la reforma del finançament, Francisco Pérez, exposat dimarts en la jornada de treball sobre reforma del sistema de finançament del Senat.

Pérez considera que una distribució desigual de recursos vulnera el principi constitucional d’igualtat entre espanyols. “Cada exercici que romanem així [sense una reforma del sistema de finançament], mantenim qüestionat el compromís de la Constitució Espanyola que el lloc de residència no condicione l’accés dels espanyols a recursos”. Una de les conseqüències d’aquest repartiment desigual de recursos és la dificultat per a “desplegar polítiques de desenvolupament regional amb una potència semblant” a cada comunitat autònoma, una qüestió important en el moment en què es parla de reconstrucció. Això explica alguns conflictes territorials existents, raonava l’economista.

L’expert constata que les diferències entre autonomies “no es deriven de la diferència de capacitat fiscal, ni de renda, sinó al disseny dels models de finançament”; d’una banda, “la dualitat foral”, de l’altra, “el complex sistema de repartiment de fons” en les autonomies de règim comú i la seua aportació als fons comuns. “El patró de solidaritat interterritorial és molt confús. Hi ha comunitats amb saldos fiscals positius entre les que tenen més nivell de renda per habitant, mentre unes altres els tenen negatius. I la Comunitat Valenciana té un nivell de renda 13 punts per davall de la mitjana i, no obstant això, saldo territorial negatiu”. En altres paraules: hi ha comunitats riques que aporten com si foren pobres i comunitats pobres que ho fan com les riques. Les diferències de recursos arriben al 30% entre la comunitat més rica –Cantàbria– i la més pobra –la Comunitat Valenciana–.

Les diferències en recursos també són diferències en despesa social. Segons estima Pérez, hi ha diferències entre les comunitats que gasten més i les que menys de fins al 80% en educació i del 400% en serveis socials. “Hi ha tal heterogeneïtat que les conseqüències són molt greus. Per cobrir els serveis públics fonamentals les comunitats amb menys recursos han de fer un esforç més gran”, assenyalava. Una qüestió que també s’aplica al dèficit, ja que, si l’esforç és més gran per a serveis socials bàsics, queda menys per a altres polítiques i porta les autonomies a endeutar-se. “Les autonomies amb menys recursos s’endeuten més, però no per gastar més. Les regions que tenen un nivell de renda baix es troben amb recursos inferiors a la mitjana. Són pobres, però la seua capacitat de desplegar polítiques de desenvolupament, recuperació, és menor”, indicava.

Per a resoldre els problemes relacionats amb el finançament autonòmic –un sistema que tendeix a l’statu quo, afirmava– l’expert proposa que les comunitats forals “participen de la solidaritat necessària per a poder igualar els serveis públics fonamentals”, que el repartiment de recursos del model de finançament “es base en els indicadors de necessitat: població i la seua composició per edats”; “la fi de l’statu quo, amb criteris que no qüestionen el nivell absolut d’ingressos de les comunitats més ben finançades, però que acaben amb els avantatges”; que l’anivellament de recursos entre autonomies “respecte el criteri d’ordinalitat” i, “atesa la gravetat del problema” de la reforma del sistema de finançament, si es retarda, “s’injecten recursos addicionals a les més mal finançades, perquè són les més limitades”.

Consens entre ponents

Els experts que han participat en la jornada –procedents de Fedea i la Fundació Internacional Olof Palme amb la col·laboració del Cercle d’Economia, ESADE-EcPol, l’IVIE, RIFDE i la Universitat d’Oviedo– han acordat alguns punts bàsics per a la reforma del sistema de finançament. L’objectiu central ha de ser “avançar amb la graduació necessària cap a un model més senzill i transparent que els ciutadans puguen valorar”, caracteritzat per un repartiment més equitatiu de recursos entre totes les administracions implicades que garantisca l’accés dels ciutadans als serveis públics en condicions de “raonable igualtat” i “més responsabilitat fiscal que ajude a alinear els incentius dels nostres gestors públics amb els interessos dels ciutadans a qui representen, que els obliguen a considerar els costos, i no sols els beneficis, de les seues actuacions”. Els experts consideren probable que la reforma del sistema de finançament s’ajorne com a conseqüència de la crisi sanitària, però reclamen que no s’“aparque”, perquè “afecta la capacitat de resposta davant la crisi de les diferents administracions”. A parer seu, caldria dur a terme, almenys, “una reforma parcial d’urgència que vaja avançant en les línies proposades i reforce, en particular, els recursos de les comunitats més mal finançades en l’actualitat”.