Cap a un nou model de salut mental: la Comunitat Valenciana impulsa un procés pioner de participació per al seu pla d’acció després de la pandèmia

El trauma col·lectiu de la pandèmia, il·lustrat amb la imatge del precipici, ha mostrat al conjunt de la població que la mort i la malaltia formen part de la vida. La preocupació creixent per la salut mental s’evidencia en la demanda creixent dels serveis professionals, en la presència de psicòlegs i psiquiatres en els mitjans de comunicació i en els estudis estadístics sobre benestar emocional. Els observatoris, les enquestes i les consultes apunten que, d’una manera o altra, abans o després, la ciutadania ho ha passat malament.

La COVID-19 ha accentuat nombrosos malestars i el clima de desconfiança ciutadana, també cap a la institució que governa la salut pública. El degoteig constant de dades en els canals informatius, els canvis de criteri, les contradiccions, la disparitat en les decisions dels governs de diferent color polític que prenen com a base allò aparentment objectiu –l’evidència científica, els informes, els experts– han alimentat la incertesa i el desconcert. Sumat a un context d’emergència constant, a la cronificació de la crisi i a la hiperconnectivitat, els agents implicats en la governança es preocupen per l’impacte de la perplexitat, l’escepticisme i l’apatia en els sistemes democràtics.

La pregunta que els experts es fan és: es poden reparar unes fractures que fa anys que estan obrint-se? La Comunitat Valenciana ho intentarà. El comissionat de la Presidència de la Generalitat per al Pla Valencià d’Acció per a la Salut Mental, el catedràtic de psiquiatria Rafael Tabarés, organitza una convenció ciutadana per implicar la ciutadania en la resolució de problemes col·lectius, com el model de salut mental de la Comunitat Valenciana. La convenció cívica se celebrarà al voltant del 10 d’octubre, Dia Mundial de la Salut Mental, com a tret d’eixida per a la redacció del pla d’actuació de l’executiu autonòmic. Encara que ja s’han dibuixat les línies immediates del pla de xoc, que preveu un reforç dels recursos d’atenció urgent abans que acabe l’any, la convenció actualitzarà l’estratègia i adaptarà les accions al context trastocat per la pandèmia

La convenció plantejarà les línies bàsiques del pla de salut, però també una sèrie de qüestions de fons. Entre aquestes, què entenem per salut mental: si aspirem a un model d’aïllament del malalt, com a producte defectuós, amb tares, i fins i tot perillós; un en què la teràpia farmacològica et manté dins del sistema productiu; o a un concepte de benestar col·lectiu, físic i emocional. Rescatant els principis de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), pels quals s’entén la salut més enllà de l’absència de malaltia, el mandat hauria de ser el tercer. Per fer-ho, indica l’OMS, “una opinió pública ben informada i una cooperació activa per part del públic són d’importància cabdal per al millorament de la salut del poble”.

El pla del comissionat és “donar resposta a quina mena de salut mental volem amb els que puguen implicar-se” a través d’un procés d’innovació en la participació pública. Mitjançant un sorteig cívic, es triarà una mostra de ciutadans que responguen a criteris de diversitat demogràfica –seleccionats aleatòriament tenint en compte sexe, edat, nivell socioeconòmic, procedència i distribució territorial– entre majors de 15 anys, que durant unes quantes jornades reba informació d’experts i pacients per poder deliberar; una mena de jurat popular que establisca les bases del pla de salut mental per a cinc milions de persones.

El procediment supera la idea d’integració de l’afectat en la resolució del problema i passa a comprometre el conjunt de la societat: “No és que els malalts hi participen, és que s’hi impliquen els ciutadans. Reparteix la responsabilitat”, expressa el catedràtic, que apunta que els processos deliberatius resulten útils per a superar divisions radicades en la polarització i són una manera d’obtindre compromisos ciutadans en qüestions transcendentals.

A més, explica, és un exercici de reparació respecte dels “pàries de la història”, que tradicionalment han sigut apartats de la resta. Es tracta d’“implicar qualsevol persona a deliberar, buscar solucions, per aconseguir més benestar físic i emocional”, superant la desconfiança del ciutadà en la gestió dels problemes. En les democràcies liberals el ciutadà delega en els representants, electes de manera directa o indirecta; en processos deliberatius, és partícip directe i responsable en la presa de decisions. No hi ha una alteritat a qui imputar un resultat.

El trauma col·lectiu de la pandèmia, viscut de manera simultània per milions de persones, ha servit per a veure que tots som susceptibles d’apuntar al precipici, caure i quedar allà a baix. Des d’aquesta vora en què ens hem situat, com a individus i com a sistema, es tracta d’espentar a l’altra banda.