Amb Èlia Casanova, a l'escenari

El proper dia 22, al Teatre Martin i Soler, al Palau de les Arts de València, Èlia Casanova presentarà La tendresa - L'universo sulla pelle. Una setmana després, el 29 al mateix lloc, cantarà amb la Capella de Ministrers. El 31, actuaran a Madrid. L'endemà, dia 1 d'abril, a Alacant. I el 2, de nou, a València. A l'Almodí, un espai que sembla sagrat després d'haver estat magatzem i llotja de gra des del segle XIII.

Aquest tràfec incessant, d'ací cap allà, sempre en moviment, forma part de la vida quotidiana d'una cantant com ella. Actuacions contínues, pauses per a assajar i preparar-se, estudiar nous autors, altres estils, escoltar altres intèrprets... I, de tant en tant, viure entre una obligació i la següent.

Èlia Casanova viatja en avió, en tren, en cotxe i, si cal, en moto. Per combinar els viatges de treball amb el descans indispensable, també es trasllada amb una autocaravana una mica tronada però encara eficaç, que pareix treta d'una road movie clàssica. Els viatges solen ser plàcids. Si no és que, en deixar aparcat el vehicle i anar a veure una ciutat pròxima, algun lladre entra i s'emporta tot el que hi ha de valor. Aquestes coses passen, en la vida de l'artista.

Perquè ella és una artista. Una soprano excel·lent. L'altra dia, una persona coneguda meua volia felicitar l'aniversari d’una amiga que viu molt lluny. Li envià un document audiovisual en què Èlia Casanova canta Con che soavitá, de Monteverdi. La resposta arribà de seguida i amb satisfacció: “Gràcies, és un regal magnífic, té una veu de vellut”.

Al meu parer, que és el d'un simple tipus que li agrada la música, i molt sovint la música amb veu incorporada, l'opinió era plenament exacta.

En qualsevol cas, potser convé, de vegades, saber a qui pertany la veu que t'ha impressionat, amb el seu cant. No és probablement una mera qüestió acadèmica. Si llegim un poema, una novel·la, un assaig, o assistim a una representació teatral, ens cal saber quin és l'aspecte físic de qui ha escrit el text? Si passem una estona mirant una pintura, una escultura, un dibuix, tenim la necessitat de saber com és qui ho ha fet? Potser no sempre. Ara, si escoltem una o altra composició musical, voldríem saber —a banda de qui n'ha compost la partitura o la lletra—, qui la interpreta?

En la meua opinió, sí.

Un lloc per nàixer

Hi ha gent que en diu les Valls, altres en diuen les Valletes. Les Valletes de Segó. Jo, si les muntanyes estiguessen més prop i pogués anar-hi a peu, potser buscaria on viure en un d'aquells pobles gens grans, amanosos, no massa lluny de la mar i en certa mesura apartats d'autovies, autopistes i ferrocarrils. Allí tenia una magnífica casa el meu recordat amic Lluís Guarner, home llest i sagaç, de conversa amable i sovint picant i enginyosa, malgrat una certa aparença d'estar pensant sempre en qui sap quines coses, potser del passat. D'allí ve la família d'un meu company d'aventures de joventut, Vicent Garcés i en un d'aquells llocs resideix Fernando Delgado. Tots persones de criteri envejable.

Quart de les Valls, Quartell, Benifairó de les Valls, Benavites i Faura, separats a distàncies més que humanes, concentren la població de les Valls. En total, menys de 8.000 ànimes censades. El centre d'aquell petit món, lluminós com un vidre net i esmolat, és la Font de Quart. Al segle xviii, Cavanilles observava: «la población, la riqueza y la felicidad del valle dependen de la copiosa fuente de Quart, cuyas cristalinas aguas brotan entre arenas y guijo muy menudo». I feia notar igualment «la aplicación» dels qui conreaven aquells camps, que produïen fruites, alfals, hortalisses, blat, dacsa, fesols, vi, oli, garrofes i, prèvia manipulació humana, seda i mel. La font ja no serà ara tan decisiva per a la vida de la gent, però continua tenint un paper central en la personalitat de les Valletes.

A Faura nasqué Èlia Casanova. El poble té unes 3.500 persones. Fa quaranta anys, n'eren unes 2.700. El cens va creixent. Sense exagerar. El creixement és positiu. El ritme, també. Però sens dubte aquestes xifres no indiquen amb claredat el dinamisme que impregna l'existència quotidiana de les gents, en una combinació que sembla calculada amb la una certa placidesa que el paisatge pareix dictar.

Èlia Casanova és un exemple clar d'aquest dinamisme, d'una vitalitat que la connecta, d'una banda, amb l'ambient en què va crèixer i començà la formació, i d'una altra amb l'explosió d'estímuls culturals del món, molt més enllà. Com un corelat d'aquesta relació entre dues formes de viure, canta sobretot peces del passat, per al públic del segle xxi. En un procés de transmissió actualitzadora, de revitalització permanent de les formes.  

La primera vegada que vaig veure Èlia, a l'Espai Joan Fuster, de Sueca, em va semblar una flama encesa, plena de preguntes que feia seguit seguit, amb educació però sense amagar l'interès per les respostes, ja que està clarament plena de curiositat pel que fa i per allò que l'envolta. És observadora. Després vaig veure que era obstinada —tossuda, m'ha dit una amiga que la coneix bé—, tenaç, treballadora, culta i batalladora. De vegades s'exalta una mica parlant, sobretot quan exposa un punt de vista que considera clar i difícil de rebatre, una opinió.

Un lloc per aprendre

Els seus pares eren molt aficionats a la música. Exactament, diu «No es perdien cap concert de la banda del poble. Féiem viatges per a escoltar concerts als certàmens de bandes.» No insistiré jo ara, quan l'escolte parlar —o cantar—, en la importància que aquestes organitzacions d'aficionats tenen, han tingut i tindran en la vida musical del país. És un fenomen que es dona en altres llocs, però que ací es capital.

“Als nou anys vaig començar solfeig i oboè (que era l’instrument que més li agradava a ma mare) a l’Escola de Música Joan Garcés de Faura. El meu tio Manuel Bonachera és director de banda de música. Ell ens portava a cursos d’instrument que organitzava. Primer al meu cosí (el seu fill), que tocava la trompa, i a mi i, poc després, també al meu germà, que tocava el trombó. Quan ja ens podíem defensar amb l'instrument també l’acompanyàvem a tocar als concerts de les bandes que dirigia. Els tres ens hem recorregut molts pobles d’Albacete, pobles d’Alacant i altres més prop de Faura. També tenia molta activitat al poble amb la banda juvenil i després amb la banda gran. Els caps de setmana sempre hi havia actuació. Quan vaig començar l’assignatura de cor a l’escola de música, als tretze anys, la directora em va dir que tenia aptituds, així que el meu pare va buscar una professora de cant per a que em preparara la prova d’accés al conservatori. Als 14 anys, edat que es considera idònia en dones per a començar classes de veu, vaig començar el Conservatori de grau mitjà a la Vall d’Uixó. Vaig combinar els estudis amb concerts de sarsuela i musicals, el cor del poble i un de càmera, també de Faura. Quan vaig acabar el batxillerat vaig marxar al Conservatori de València, on va començar la meua carrera professional”.

Desplegant-se pel món

Aquesta carrera la dugué a especialitzar-se en música antiga al Royal Birmingham Conservatoire i, des de 2010, a compaginar una intensa carrera concertística amb la seua formació en música antiga i direcció de cors, participant en cursos i residències artístiques d'especialització a tot el món. Ha participat en projectes d'investigació i ha creat agrupacions musicals, com La Tendresa i un duo amb Alfred Fernández, i ha impartit tallers i cursos. I ha treballat i après amb directors com ara Jordi Savall, Fabio Biondi, Massimo Spadano, Carles Magraner, Eduardo López Banzo, Patrick Fournillier o Josep Ramón Gil-Tàrrega.

Canta com a solista amb la Capella Reial de Catalunya, la Capella de Ministrers, Qvinta Essençia i altres agrupacions prestigioses, en escenaris d'Europa, Nord-amèrica, la Xina, o el Nord d'Àfrica.

Ha participat en festivals de música de tot el món entre els quals destaquen una gira pels EUA amb Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya, o les intervencions al Claudio Monteverdi Festival de Cremona, la Bachfest Leipzig i el Festival Accademia Musica Antica di Milà.

Aquest mateix 2023 ha vist la llum el Before Beethoven Project, una iniciativa d'Èlia Casanova composta per un festival de música antiga, un concurs per a solistes i agrupacions emergents, el premi de les quals és l'enregistrament d'un àlbum discogràfic, i l'organització de cursos i jornades formatives per a la professionalització de músics.

Moltes de les seues actuacions es poden veure ara mateix en plataformes audiovisuals, acabada la presència viva de la cantant davant del públic, a la sala de concerts, a l'església o al palau convertit en espai públic, a l'escenari. Es poden veure i escoltar així, una vegada i una altra, en el silenci de casa, en una immersió difícil de comparar amb cap altra experiència cultural. 

L’any 2019 el seu disc L’Universo sulla pelle va rebre el Premi Carles Santos al millor enregistrament de recuperació de patrimoni.

L'últim treball discogràfic d'Èlia Casanova és Plebeyos Bailes, amb el seu Ensemble La Tendresa. S'afegeix a una llarga sèrie d'enregistraments, que comprèn vora trenta discos. Començà el 2007 amb La llum musical xativina i ha continuat amb la gravació de madrigals, música religiosa, obres de Cristobal de Morales, Joan Baptista Cabanilles, Juan B. Comes i altres diverses peces i autors que recorren territoris íntims i vitals d'una música sovint ignorada pel gran públic, que cal rescatar i conèixer. Després d'haver-la estudiada a fons. Apartant-se quan cal de criteris merament acadèmics, però sense banalitzar res. Salvant per al present i per al futur joies artístiques del passat històric.