Montaigne a l’Horta de València

La literatura catalana té dos escriptors excepcionals, Josep Pla i Joan Fuster, grans dietaristes també. “El País Valencià és potser el darrer domicili conegut de Montaigne”, apunta Ferran Archilés. De fet, tenim una nòmina notable amb Josep Iborra, Vicent Alonso, Enric Sòria, Joan Garí, Josep Igual, Lourdes Toledo i altres.

Ramon Ramon (Catarroja, 1970) i l’esmentat Archilés (Castelló de la Plana, 1971) hi han fet aportacions destacables. El primer és autor de Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014); Llum a l’atzucac (Bromera, 2017); No sé què mor (3i4, 2021) i L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner i Afers, 2025). I el segon de Dues o tres pintes més tard (Bullent, 2019) i Ofici de moralista (Afers, 2023).

Tres d’aquests sis llibres han sigut premiats: assaig dels Alzira (2017) i Ciutat de València (2018) i narrativa dels Octubre (2020). Això dona idea de la qualitat de tots dos i del gènere, capaç d’encabir-se en diferents modalitats. És xocant que s’hagen publicat en sis editorials diferents. N’hi ha de més acurats i de menys.

Tot i compartir generació (“jo hauré viscut a cavall dels segles XX i XXI. No tinc dret a desconèixer ni a callar”, assegura Ramon), ideologia (més explícita al cas del catarrogí) i classe social d’origen (“els enganys metafísics no ens estan permesos als desposseïts”, sosté el castellonenc, establert de fa dècades a València), presenten diferències.

Ramon ha estudiat filologia, Archilés història (“les revolucions no avisen. Només a posteriori semblen inevitables”). Un cresqué en la vaqueria del pare, en “una societat mediterrània més o menys de mentalitat agrària”, i es considera “no-urbanita”, i l’altre afirma que el seu món “és de ciutats. [...] La natura em mareja”. Un és poeta (ha publicat sis poemaris) i l’altre... n’ha publicat un. Tot plegat es trasllueix temàticament i estilísticament.

D’altra banda, Ramon s’obri més. Narra el neguit pel naixement complicat del fill, la malaltia de COVID de la germana, el suïcidi d’un amic de joventut, l’ansietat... Al cap i a la fi, “en la història de la literatura el dolor ha estat l’esperó més eficaç”. I l’Horta senyoreja: “tot és ànima i la idea de resurrecció s’encomana”. Archilés mostra poca vida personal, com si només importaren les idees. “Potser una mesura de misantropia és, ben pensat, allò que més convé a l’espècie”.

També presenten diferències formals. Ramon opta per entrades llargues, datades cronològicament i ininterrompuda des de 2009 fins a 2020, a raó de tres o quatre anys per volum —tret del darrer, l’any de la pandèmia, amb més temps per a escriure—, i reivindica explícitament la condició de “dietari”.

Archilés, en canvi, s’inclina per les “notes” i només orienta el lector per any (2012, 2013 i 2014 i entre 2018 i primeries de 2022, sense cap indicació addicional, respectivament). Al pròleg d’Ofici de moralista reconeix que “és un llibre definitivament desordenat”.

Els textos d’Archilés varien molt d’extensió. Alguns semblen aforismes. Li agraden les paradoxes: “desconfiar dels autors que en comptes de vida, portem un dietari. Desconfiar si, a més a més, no resta inèdit”. I les frases incisives: “sempre que esmentem ‘la condició humana’ és, inexorablement, per a parlar-ne del pitjor de la humana condició”, “tot acte de creació és un acte de violència, contra un mateix sobretot, però també contra els altres” o encara “la soledat és contagiosa. La soledat sovint és asimptomàtica”. La influència de Fuster hi és innegable. La seua tesi doctoral sobre el suecà és excel·lent.

La veta poètica de Ramon cimeja als escrits, amb fragments de gran bellesa com ara “des del monestir d’Agres, que aquest migdia solellós té un gris perlejant, la serra de Mariola comença a alçar els braços” o “els cimalls dels arbres semblen celles despentinades”. Destil·la pessimisme sobre els temps actuals: “en la nostra societat el silenci no té atmosfera”. Sovint és contundent (“només hi veig rostres de perdedors radicals”) i remugó (“soc l’histèric que no suporta que els gossos lladren”). Bellesa, emprenyament i, si l’hem de creure, vellesa.

Però no podem passar per alt les similituds. D’entrada, cap dels dos és escriptor a temps complet. El país dona per al que dona. Ramon es passa la jornada laboral corregint llibres en Afers i Archilés exerceix de professor universitari, una ocupació exigent a hores d’ara. Publica molt i bé sobre història contemporània (mireu-ne la trajectòria en Dialnet).

Són, a més, grans lectors. Tots els dietaris destaquen per les referències erudites. Necessiten lectors exigents. Archilés admet que “he llegit molt i m’he equivocat molt. Aquesta podria ser la meua autobiografia”. Ramon se’n queixa: “escriure en català és entrar de ple en una crisi cultural i viure-la com a normalitat”. I remata: “mai no havíem estat tan fàcils de dominar”.

Comparteixen reflexions de vegades amargues o càustiques, sobre la realitat, que “lladra”, i la societat: “el País Valencià ve de quatre gats, es manté gràcies a quatre gats i no morirà en silenciosa inanició sinó en una cridadissa mioladora de quatre gats”, escriu Ramon, qui sentència que “als valencians els agrada copiar Madrid”.

Ramon freqüenta les crítiques als anticatalanistes d’un poble “menor i de merda”. Archilés empoma anticomunistes i socialdemòcrates. Així, “la història europea prou que ha demostrat que l’anticomunisme és un dels principals perills de la democràcia. Si fa no fa, tan perillós com el comunisme” i “si el socialisme ha de sobreviure serà sense socialdemocràcia”.

Tots dos defensen el paper de la literatura enfront de la barbàrie. És una “resistència” per a Archilés. I remata: “no hi pot haver llibertat sense memòria”. La cultura i l’art esdevenen refugis per a Ramon: “l’art salva dels terrabastalls polítics, dels ermots de la història”. I el dietarisme és com la vida, “un assaig, un intent: com el jo de Montaigne, [...] una provatura contínua”.

Caldria prestar més atenció a aquests dos homenots. “Quan un bon escriptor calla, o no és llegit, o és arraconat [...] la humanitat es desnodreix”. Ramon, a més, adverteix que “la felicitat caduca cada dia”. Gaudim-ne, doncs.