María de Quesada: “La pressió que exerceixen les xarxes socials amb relació als suïcidis de joves és molt negativa, fa falta educació”

María de Quesada, autora del libro 'La niña amarilla'.

La niña amarilla és un llibre sobre la conducta suïcida durant l’adolescència. La seua autora, Maria de Quesada, és llicenciada en periodisme i va presentar l’obra dimecres passat 22 de setembre al Jardí Botànic de València. En les seues pàgines relata la seua experiència, la d’un intent de suïcidi el 1995, i a més dona veu a una altra vintena d’històries ocultes darrere del tabú i l’estigma que envolten aquesta realitat a Espanya i al món. Cada capítol és un relat real en primera persona que intenta portar llum i amor a la conducta suïcida en l’adolescència i en la joventut. De Quesada explica en una conversa amb elDiario.es com es va gestar el llibre, així com els mites i els tabús al voltant de les conductes suïcides o com hi poden influir Internet i les xarxes socials.

Com li sorgeix la idea de crear aquest projecte?

Sorgeix des de la meua pròpia experiència personal, quan als 15 anys vaig intentar suïcidar-me. Aquesta experiència la vaig silenciar, com fan moltes persones, i el fet de silenciar-ho no va evitar que deixara d’existir en mi, sempre hi va estar i sempre m’acompanya. El que passa és que jo intentava tapar-la. L’any 2017, vivint als Estats Units i fent una formació de ioga, un company em va compartir una experiència molt similar a la meua. Això de seguida em va tocar el cor i vaig voler participar i explicar-li que a mi també m’havia passat, però no vaig poder, no m’eixia ni la veu. Ací va ser que em vaig adonar que jo sí que volia contar aquella història, començant per la gent que volia: la meua parella Samuel, amb qui tinc dos fills i després de 13 anys de relació no li ho havia contat, a les meues amigues de tota la vida, a les de la carrera, com Alicia, Cristina, Águeda... no ho havia contat a cap.

Vaig anar fent això, explicant-ho amb un exercici d’anar acceptant aquesta situació. I em vaig adonar que em vaig anar alliberant, però sentia que podia fer alguna cosa més. Llavors se’m va ocórrer que podia escriure la meua història, però no sabia molt bé si en un blog, en una web, en un mitjà, com un article. Després vaig pensar que era simplement una més de tantes que n’hi ha i, quan vaig pensar això, se’m va ocórrer buscar més històries i va ser quan em va vindre al cap la idea de publicar un llibre autoeditat, perquè pensava que això no li interessaria a ningú. Tanmateix, després em vaig trobar que tot em va resultar com un camí traçat molt fàcil.

Com localitza la resta de les històries que figuren en el llibre?

Vaig crear una pàgina web i van començar a arribar-me. Va aparéixer molta gent interessada en el projecte, que volia fer alguna cosa més, participar-hi de qualsevol manera, creant associacions. Aquesta resposta em va aclaparar i em vaig adonar que això és un greu problema social i que ningú en parla. Vaig començar a investigar, a veure números, a llegir articles i em vaig adonar que en els mitjans de comunicació es comunica, encara que d’una manera poc preventiva, pocs mitjans són responsables a l’hora de comunicar-ho; llavors vaig investigar més i, mentre escrivia el llibre, m’anava formant jo sola i aprenent sobre prevenció des del punt de vista dels mitjans de comunicació sobretot, perquè soc periodista, però també des del punt de vista psicològic: els senyals d’alarma, els mites al voltant del suïcidi que no ajuden el tabú, la veu dels supervivents, tot.

Llavors vaig començar a descobrir un món que, la veritat, em fascina, perquè la bona notícia és que el suïcidi es pot previndre, encara que no estem fent res per a previndre’l. Però és una bona notícia, perquè podem fer molt per la gent que cada dia es lleva la vida. A partir d’ací, va arribar una editorial que em va oferir publicar el llibre i hi vaig acceptar, perquè crec que així pot arribar a molta més gent. I fins hui, el 9 de setembre va eixir a la venda i l’acabem de presentar.

Quants casos es relaten i per què el nom de La niña amarilla?

Són un total de 23. I el nom del llibre, la veritat és que el vaig somiar; mentre estava en el procés de començar a escriure la història em va aparéixer com la portada d’un llibre. Com t’he comentat, no tenia molt clar on la publicaria i de sobte em va aparéixer en un somni una portada groga, una xiqueta, i així em va sorgir sense tindre ni idea a més que el color groc és el color de la prevenció del suïcidi. A més, és un llibre sense ànim de lucre, tots els fons van a l’associació La Niña Amarilla per a la prevenció del suïcidi. Estem fent tallers en universitats i en la Unió de Periodistes Valencians per donar formació als periodistes per a comunicar bé els casos de suïcidi. Volem portar la prevenció a tots els fòrums socials.

Hi ha algun element comú en aquestes 23 històries personals?

Sí, hi ha una baixa autoestima. Quan passa això, quan hi ha poc d’amor per tu mateix, és difícil encaixar una situació, qualsevol que siga, que t’afecta emocionalment, siga una discussió, un abús, un maltractament, totes aquestes coses que esdevenen en la vida i que, si ets una persona amb baixa consideració per tu mateixa, tens aquesta tendència a l’autodestrucció, perquè penses que no aprofites, o que no mereixes, i és ací on hi ha un punt en comú. Crec que totes les persones pateixen i que totes les persones en aquest cas són supervivents, que també és una bona notícia, perquè han pogut superar-ho, sempre hi ha una llum: una persona, una situació, una passió com la música, la literatura, coses que a aquestes persones els ajuda a superar-ho. Això és important destacar-ho, perquè sempre hi ha alguna cosa que una persona pot trobar per agarrar-se a la vida en un moment difícil.

Aquest llibre el poden llegir els xiquets?

No és un llibre infantil, però jo el llegiré als meus fills. Ells ja saben algunes històries, perquè han de saber que la gent pateix, que ells poden patir i ací es conten històries de xiquets amb pensaments suïcides, xiquets de 9 anys que ja pensen a desaparéixer. Llavors això també els pot passar als meus fills o a qualsevol, siga per les xarxes socials, siga pel col·legi o siga pel que siga. Però al que vaig és que, si a tu està passant-te alguna cosa i tu pots arribar a comunicar-ho a algú, tu pots salvar-li la vida. El que vull a través de La niña amarilla és que els adolescents s’hi vegen reflectits, que molta gent pateix i que poden parlar.

És com crear un pont de comunicació en una edat difícil, però cal crear aquest pont i només es pot crear mostrant la nostra vulnerabilitat. Jo, com a mare, si els meus fills em veuen plorar, és una cosa normal, perquè patisc, plore i em passen coses. Els nostres fills no els ajuda que els diguem “no plores, cal ser fort” i coses així. Tot això és molt antic i ara el que hem de fer és mostrar la nostra vulnerabilitat com a éssers humans perquè ells puguen mostrar la seua.

Parlava de mites i senyals d’alarma. Quins exemples posaria?

El mite més estés és que parlar de suïcidi causa efecte contagi. Això està molt estés, és bastant absurd i ja des de fa 20 anys l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana a totes les administracions que parlen i previnguen el suïcidi, perquè, si no se’n parla, és molt difícil posar-hi solucions. En els mitjans de comunicació ha passat el mateix, ho hem silenciat, perquè se’ns ha dit que ho fem. Llavors això cal capgirar-ho i crear l’efecte contrari, que és parlar per previndre. Un altre mite molt estés és que totes les persones que se suïciden tenen malaltia mental, això no és cert.

Hi ha persones que sí que en tenen, és un factor de risc elevat, però jo no he tingut cap malaltia mental i he intentat suïcidar-me. Conec moltes persones que també els ha passat que en un moment puntual han tingut un desajustament i han patit i han tingut aquests pensaments i aquesta conducta. Cal empatitzar i pensar que ens pot passar a qualsevol per començar a posar-hi solució. Un altre mite és que és per a cridar l’atenció, però un intent de suïcidi és un senyal brutal de sofriment i cal ajudar aquesta persona que està amb totes les alarmes buscant un professional i posant els mitjans necessaris per a ajudar-la.

Ara es comença a parlar del tema i ens posem les mans al cap quan veiem que el suïcidi és la causa principal de mort no natural entre els joves, que és una realitat que sempre ha estat ací. Què hi ha fallat?

El tabú de què parlava abans. Realment no se’ns parlava de suïcidi, perquè no interessava, hem girat la mirada a altres llocs i no hi hem parat atenció. En primer lloc, les administracions que no treien les dades i continuen sense fer-ho. Ací trauen estadístiques cada dos anys, mentre que en altres països és mensual, per exemple al Japó. També falta investigació, inversió, i sobretot, un pla de prevenció directament. Llavors ens posarem les mans al cap, perquè no se’ns ha informat. Ara en els mitjans, a conseqüència de la pandèmia, la salut mental està més present en l’agenda política i social i ens ha portat aquests números que ja estaven, però que semblava que ens feia igual, perquè no els sabíem. Però ara la gent és més conscient que li pot tocar a qualsevol i això és fonamental perquè puguem ser tots part de la solució i part de la prevenció.

En quina situació està el primer pla de prevenció del suïcidi que va aprovar la Conselleria de Sanitat valenciana el 2017?

Va ser el primer pla que es va fer a Espanya i és molt complet. El va impulsar Carmen Montón, però amb el canvi de consellera es va quedar penjat en el web de Sanitat i no s’ha implantat, no s’han posat els recursos. Ara, després de quasi sis anys i de la pandèmia, comença a haver-hi un altre tipus d’accions. Per exemple l’Ajuntament de València va posar en marxa el pla Ciutat Saludable amb una sèrie de xarrades l’any passat sobre prevenció i també es fa formació a cossos de seguretat, policies, bombers o professorat, que és fonamental. Ací sí que es comença a veure un canvi, però necessitem que siga més gran i que siga estatal. En l’àmbit autonòmic es fan cosetes, però falta que tot es coordine i s’estructure perquè tinga sentit en tot el país.

Quina mesura considera que seria la més urgent, la primera que caldria aplicar?

D’una banda, augmentar els recursos sanitaris de psicòlegs i psiquiatres, que ara estem a un terç de la resta d’Europa. Tenim sis psicòlegs per cada 100.000 habitants i en la resta d’Europa en tenen 18. I de l’altra, que es fomente l’educació, que es comence a parlar de suïcidi en els fòrums socials: a les escoles, instituts, universitats. La gent jove ha de parlar d’aquests temes i cal parlar d’aquests temes. Per tant, prevenció i recursos sanitaris han d’anar sempre units.

Quins factors creu que influeixen en aquesta taxa tan elevada de suïcidis entre els joves?

Com déiem, és la causa principal de mort no natural entre persones de 15 a 29 anys. Jo crec que ja per si mateixa l’adolescència és una etapa vulnerable. En aquest món en què vivim de xarxes socials on hi ha molta exposició i molta pressió, moltes vegades viuen molt exposats i aquesta pressió que exerceixen les xarxes socials en moltes ocasions és negativa en un moment en què estàs formant la teua personalitat. Nosaltres no teníem xarxes socials i no teníem aquesta pressió, però ells en tenen molta més. Jo crec que fa falta educació, que entenguen quina és la diferència entre el món virtual i el món real, que entenguen què és l’èxit per a cada persona, perquè en aquest món capitalista que vivim la competitivitat, la comparació o la importància del cos confon molt a aquestes edats i cal parlar molt més. Igual que parlar del món virtual, parlar de temes que a ells els toquen, com l’assetjament escolar, l’abús, el maltractament, temes que els afecten.

Situacions com l’assetjament escolar que sempre han existit potencien els seus efectes negatius amb l’ús de les xarxes?

Efectivament l’assetjament és una realitat que existeix des de fa molts anys i ara existeix una cosa que, vaig llegir el terme enguany i em va espantar, que es diu cibersuïcidi. És quan una persona se suïcida per la pressió que té en les xarxes socials i l’assetjament que li fan, o com se sent davant el món virtual. I de fet hi ha moltes pàgines web que inciten al suïcidi. Hi ha milions de pàgines amb mètodes i tutorials. Tenim tota aquesta informació ací.

El que cal fer ací és omplir Internet de prevenció. Igual que Google quan poses suïcidi et trau el Telèfon de l’Esperança, fer una doble inversió en això perquè, cada vegada que algú busque una cosa relacionada amb els suïcidis o els mètodes, isquen milions de pàgines per a ajudar-la. Després, molt més control per part de les xarxes socials per a eliminar els comptes prosuïcidi, perquè no ho fan. Jo cada setmana denuncie de 10 a 15 comptes en Instagram amb persones autolesionant-se o incitant al suïcidi. Això cal tallar-ho.

Podem dir que ara hi ha més casos que fa uns anys o són els mateixos, però abans no es feien públics com ara?

No sabria dir-t’ho, perquè el tema que el tabú vaja obrint-se també permet que coneguem més i que es parle més del tema. Tampoc es tracta de demonitzar ara Internet, però si que crec que fa falta més educació. Si tens pensaments suïcides i veus aquestes coses per la xarxa, has de tindre prou capacitat per no caure-hi i és difícil a unes certes edats, amb la qual cosa necessitem més control i educació.

Com han de tractar els mitjans els casos de suïcidi?

Sempre amb molt de respecte, amb responsabilitat. No s’ha de parlar de mètodes, no s’ha de publicar el lloc dels fets, notes suïcides, no s’ha d’aprofundir en causes, perquè en són moltes i molt complexes, no s’han de relacionar amb una malaltia mental, perquè això estigmatitza. Posar els telèfons de prevenció, donar veu a supervivents, parlar amb psicòlegs o psiquiatres. I per descomptat, oblidar-se de la immediatesa; quan hi ha un suïcidi i s’ha de publicar, perquè és un personatge públic, això cal tractar-ho amb molt d’amor i no es pot fer amb presses per ser el primer, perquè la cosa més segura és que ho tragues malament i ací sí que pots crear efecte contagi. Cal cuidar molt aquesta informació abans de donar-la.

Telèfons d’ajuda:

  • Telèfon de l’Esperança: 717 003 717
  • Emergències: 112
  • Asociación Barandilla: 91 18 53 85
Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats