Masclisme en els adolescents: així veuen (o no) la gelosia, l’amor i la violència
La macroenquesta del novembre passat va posar xifres a un problema que molts advertien: un de cada quatre joves veu normal la violència en una parella. No la coneixen, no l’entenen i no són capaços de lluitar-hi en contra. Accions com controlar els missatges en el mòbil, fer un seguiment de les xarxes socials, exigir fotografies en un moment determinat o cridar durant una discussió no desperten les seues alarmes.
Per a intentar que les actituds agressives no s’agreugen, hi ha tallers en els centres en què s’ensenya els adolescents a detectar la violència i els comportaments tòxics des del començament, com els que imparteix Melisa Ruiz, experta en gènere.
Diàriament visita els instituts per donar-los les eines adequades. Els cursos, conta, es divideixen en dues parts; una en què s’aproximen a temes com el gènere, la identitat, la desconstrucció i que busca explicar “què ens construeix” com a homes o dones, seguida d’una segona en què es tracta la violència i les agressions de manera explícita. “La formació en igualtat és escassa”, assenyala contundent.
El principal problema a les aules és que els adolescents no saben identificar la violència masclista en la parella si no hi ha lesions físiques. La gelosia, el control o violentar l’ambient són vistos com a qüestions menors i no les relacionen amb el maltractament. No és gens estrany, quan a molts adults també els costa identificar els senyals. Fins que se’ls donen les eines adequades. Quan es marca un comportament negatiu, generalment es donen dues reaccions, explica: els uns entenen el procés i busquen alternatives, mentre que els altres el rebutgen perquè suposa una autocrítica important.
Per a treballar amb els adolescents, Melisa fa servir els recursos que ells consumeixen habitualment. Música, xarxes socials, cine... “Parlem de mitjans de comunicació, de les campanades, de Disney, de la publicitat”, comenta. Hi ha una sèrie de pel·lícules que han estat un boom entre els hui adolescents –i d’unes quantes tandes d’adults– que, per la seua popularitat, s’utilitzen en aquestes classes. Per exemple, Tres metros sobre el cielo, comercialitzada com una història d’amor que amaga –no sense massa ímpetu– comportaments tòxics. Segons explica, no són capaços de detectar en l’escena davall d’aquestes línies un cas de maltractament, ni tan sols un mal comportament, que algunes xiques arriben a justificar.
El mateix passa amb la música, on es demonitza el reggaeton, però no es qüestiona Alejandro Sanz. “El fons és el mateix, el mite de l’amor. Em mate si no et tinc, l’amor fa mal”, considera l’especialista, que assenyala que molts, en especial els xics, defugen la paraula ‘enamorar-se’.
Ruiz confessa que li dol que es criminalitze els joves, ja que, segons observa, la qüestió a les aules no ha canviat. “Molts dels continguts que se’ls retrau estan creats per adults”, defensa la pedagoga. Però què passa quan són persones d’una edat semblant els que creen aquests continguts? El fenomen influencer i youtuber també té molt de poder –ja ho diu el nom– sobre els adolescents en especial. A pesar que sovint es tracta les estreles de les xarxes com una massa homogènia i se n’ignora la diversitat, a Espanya, els perfils amb més seguidors reprodueixen una sèrie d’estereotips que, si no són analitzats amb una mirada crítica, són perjudicials.
La majoria de les xiques joves, durant els tallers assenyalen e les mateixes instagrammers com els seus referents: Paula Gonu, Aida Doménech. Rar és l’internauta que no conega aquests dos perfils. Dos exemples de dones que interactuen constantment amb el seu públic –majoritàriament femení i menor d’edat– i que continuen llançant el mateix missatge de bellesa associada a l’èxit. Moltes comenten que els agrada el primer perfil perquè els parla de menjar sa, de fer esport, però no deixa de ser una dona jove, atractiva i amb un model de cos normatiu, comenta la pedagoga. És a dir, que encara no hi ha grans referents en les xarxes socials que siguen alternatives al model de dona que en un context capitalista i patriarcal es considera correcte.
Encara que sovint les iniciatives parteixen dels ajuntaments i tenen una durada de dues hores, els resultats de la interacció es veuen prompte. Per a l’especialista, és evident que falta formació en joves i en professors, una tasca llastada per l’escassetat de recursos i de voluntat de molts centres.
Després dels tallers, moltes alumnes se senten identificades amb alguna situació que hagen viscut directament o a través d’una companya. A manera d’autocrítica, l’experta comenta que en el sistema d’ensenyament “focalitzem molt en el fet d’apoderar-les a elles i no de parlar de les noves masculinitats”. Encara que, sense recursos, només queda sembrar la llavor i esperar que cresca.
