Mor la dirigent comunista Rosalía Sender, testimoniatge del salvatgisme de la dictadura franquista
La dirigent comunista Rosalía Sender Begué (Albalat de Cinca, Osca, 1933 - València, 2021), testimoniatge de primera mà de la lluita clandestina contra el franquisme a la ciutat, ha mort la matinada de dimarts als 88 anys.
La família de Sender es va exiliar al febrer del 1939 a França, país on va estudiar Ciències Empresarials. Als 16 anys va ingressar en les Joventuts Socialistes Unificades i, posteriorment, en el Partit Comunista d’Espanya (PCE). “Em vaig educar a França, però entre espanyols i entre camarades, envoltada d’una sana germanor”, va escriure en Nos quitaron la miel. Memorias de una luchadora antifranquista (PUV, 2004).
A París va conéixer un camarada, Antonio Palomares, amb qui es va casar i va tindre dos fills, Antonio i Lidia. Després de les caigudes incessants dels comunistes a València, el 1968 el PCE va enviar Palomares a reorganitzar el partit a la ciutat, on van inscriure els fills en l’Alliance Française. Rosalía Sender va entrar a treballar en una constructora dels germans Huguet que necessitava una secretària amb un francés impecable. Mentrestant, Palomares es dedicava a les activitats clandestines contra la dictadura.
La matinada del dilluns 11 de novembre de 1968, la Brigada Politicosocial –la policia política de la dictadura– va irrompre en el domicili familiar del carrer de Rodríguez de Cepeda de València per detindre Palomares. “Al matí, vaig explicar als xiquets el que passava. Els vaig deixar un número de telèfon en clau d’uns amics, per si jo no tornava, per avisar-los que els recolliren. També el telèfon dels meus pares a París, perquè vinguera la iaia a ocupar-se d’ells”, relata en les seues memòries.
La caiguda dels dirigents del PCE i de Comissions Obreres va omplir els calabossos de la Prefectura Superior de Policia de militants com César Llorca, Eduardo del Alcázar o el periodista Vicent Ventura. Els quatre dies que va passar Palomares en la comissaria va ser una experiència traumàtica (“cosa que no li he desitjat mai passar a ningú”, va dir poc abans de morir el 2007). L’home va ingressar a la presó més baixet a causa de les tortures de la Brigada Politicosocial (duríssims corrents elèctrics, colps, amenaces).
Durant l’arrest, Rosalía Sender va organitzar activament les esposes de la resta dels detinguts i va informar puntualment la direcció del partit a França i Radio Pirenaica. Una manifestació va assaltar l’ambaixada d’Espanya a Brussel·les en protesta per les salvatges tortures. Des de la Presó Model, van aconseguir traure les declaracions sobre les tortures patides pels detinguts (a València, les dones dels detinguts fins i tot van arribar a manifestar-se en la Capitania General).
El 7 d’agost del 1969 Palomares va ser posat en llibertat, però tots dos estaven cremats i, com que era impossible l’activitat clandestina, van passar a un segon pla. Després de la mort del dictador, Sender va passar a ser dirigent del Partit Comunista del País Valencià, del qual Palomares va ser un ferri secretari general, i responsable del Moviment Democràtic de Dones.
El 1983, Rosalía Sender va dimitir com a responsable de la Secretaria de Finances. Amb un traumàtic divorci de Palomares al coll i “a causa dels enfrontaments i les divisions”, Sender va abandonar la militància en el PCPV el 1986, encara que no la seua adscripció a la ideologia comunista, que va mantindre la resta de la vida.
La dona va obrir una reeixida galeria d’art l’origen de la qual es remuntava a l’activitat cultural del partit. Rosalía Sender, ja jubilada, va passar els últims anys de la vida en el pis del carrer de Rodríguez de Cepeda, cuidant l’esplèndid jardí de la terrassa i envoltada d’obres d’art.
La documentació que conservava dels anys de militància va ser donada a l’Arxiu Històric del PCE i Publicacions de la Universitat de València va editar les seues “memòries d’una lluitadora antifranquista” i un altre llibre, Luchando por la liberación de la mujer. Valencia, 1969-1981, que retrata la trajectòria de l’incipient moviment feminista. “No he tornat a militar en cap partit, però continue considerant que la meta per la qual he lluitat tan activament més de quaranta anys, amb tanta il·lusió i esperances, continua sent vàlida i necessària”, deia en la seua autobiografia.
La capella ardent serà dimecres, a partir de les 10.30, en el Tanatori Municipal de València.
0