Zaplana, la impunitat truncada

En els primers anys del segle xxi uns quants directors de mitjans de comunicació es van acostumar a rebre telefonades ben freqüents d’Eduardo Zaplana en què exigia la rectificació d’informacions sobre la batalla interna que es lliurava en el PP valencià entre els seus seguidors i els del nou inquilí del Palau de la Generalitat, Francisco Camps. Aquell marcatge tan estricte posava un interés especial a negar que existiren els “zaplanistes”, malgrat que l’enfrontament entre els seus partidaris i els del seu successor van arribar al punt que, el juliol del 2004, una vintena dels 48 diputats del PP van plantar Camps en les Corts Valencianes quan estava a punt de presentar “el pla d’inversions més ambiciós de la història”, segons l’emfàtica retòrica del llavors president valencià.

Zaplana sempre ha cuidat la relació amb els mitjans, a través dels periodistes i també dels propietaris de periòdics i de cadenes de ràdio i televisió. La seua agenda, com s’acaba de comprovar en el sumari del cas Erial, en què està imputat, recollia dinars i reunions habituals amb personatges de la premsa i de les empreses de comunicació. Sent directiu de Telefónica va utilitzar el seu càrrec perquè els mitjans tingueren en compte les seues apreciacions i puntualitzacions a cada informació. Va cuidar sempre la seua reputació mediàtica fins a l’extrem.

Capaç de proclamar públicament l’any 1999 que “la corrupció ha desaparegut”, mentre ordia, com revela la investigació judicial, tota una trama de cobrament i blanqueig de mossegades per adjudicacions del Govern autonòmic que presidia, Zaplana va ser també el ministre portaveu que va eixir en televisió al costat del titular d’Interior, Ángel Acebes, després dels atemptats a Madrid de l’11 de març de 2004, pocs dies abans de les eleccions que el PP de José María Aznar perdria. En aquelles aparicions davant d’una audiència consternada, va sostindre amb total serietat, malgrat les evidències que havia sigut un atac dels terroristes islàmics, que les forces de seguretat seguien pistes que apuntaven a ETA.

La seua gairebé obsessiva preocupació per la imatge amagava una dedicació ben minuciosa a negocis basats en el tràfic d’influències i la manipulació de licitacions públiques, empés per la necessitat d’alimentar un tren de vida amb uns luxes a què no va renunciar ni tan sols quan la malaltia, una leucèmia, el va posar en greus dificultats. 

Ho havia dit en una conversa telefònica de la fi dels anys huitanta, quan encara era un jove polític del PP amb aspiracions i parlava amb el llavors regidor a València Salvador Palop de repartir-se de sotamà una comissió: “Que em done diverses opcions i em quede la més fàcil. Però m’he de fer ric perquè estic arruïnat”. La conversa, gravada per la policia en el denominat cas Naseiro, va deixar de comptar amb caràcter legal perquè es van anul·lar les escoltes i es va arxivar l’afer. Una prova invàlida.

Zaplana es va preocupar tenaçment d’evitar, durant els anys següents, que es reproduïren aquells enregistraments en els diaris, que s’esborrara de la memòria pública el que havia quedat esborrat en els tribunals. No obstant això, en aquell cas primigeni de presumpte finançament il·legal del PP hi havia escrita l’alerta davant d’una predisposició perillosa a fer de la política una manera d’enriquir-se.

Com si aquell episodi li haguera concedit una patent d’impunitat, Zaplana va desplegar la seua carrera com un jove liberal que arribava per obrir una etapa memorable per a la dreta valenciana. Un liberal para el cambio en la Comunidad Valenciana va ser el títol amb què es va batejar el llibre que glossava les seues aspiracions polítiques en els anys 90 del segle passat amb el pròleg signat pel mateix José María Aznar, el seu valedor principal per a l’assalt a la Generalitat Valenciana i el pas posterior al Govern.

Casat amb Rosa Barceló, filla d’un empresari hoteler, per al seu llançament va tindre el suport d’una trànsfuga socialista, Maruja Sánchez, que el va convertir en l’alcalde de Benidorm l’any 1991, en una operació tan fosca com rocambolesca. A partir d’aquesta plataforma, va aconseguir el lideratge del PP de la Comunitat Valenciana, va desplaçar Pedro Agramunt i va obtindre, després de les eleccions autonòmiques del 1995, la presidència de la Generalitat Valenciana gràcies a un pacte amb els regionalistes d’Unió Valenciana que va fer baixar del poder els socialistes de Joan Lerma.

I aquell any 1995 va ser clau en la vida de Zaplana i en el futur de la Comunitat Valenciana, que va esdevindre la terra de les oportunitats per a la corrupció. Les presses per fer-se ric a tota velocitat, però també la seua paciència i meticulositat per a arribar-hi, les revela la lectura del sumari del cas Erial. Encara no detenia ni dos anys el poder que va ordir la privatització de la inspecció tècnica de vehicles (ITV) i del pla eòlic per regalar-los-ho a empresaris amics que posteriorment, amb la venda d’aquests drets per quantitats milionàries, el complimentarien, presumptament, amb comissions ben sumptuoses com a agraïment o contraprestació.

Els concursos de les ITV i del pla eòlic, que l’Agència Valenciana Antifrau conclou que es van falsejar, es van dividir en set lots que van anar a parar a set grups d’empreses. Al cap d’uns anys, uns quants d’aquests empresaris i societats van ser descoberts finançant irregularment el PP valencià i una tercera empresa, Sedesa, de la família de l’exdirector general de la policia Juan Gabriel Cotino, es va veure implicada en la majoria dels casos de corrupció.

Els mitjans de comunicació, ben pocs, i els empresaris, menys encara, van denunciar els embolics, les amenaces i els excessos de Zaplana, encara que la bambolla de la rajola i el gran paper de l’actor de Cartagena van aconseguir enterrar aquestes crítiques que començaven a créixer.

La seua bona premsa, els seus antics amics i un olfacte molt efectiu per a aprofitar totes les oportunitats es van tornar a conjurar el desembre de l’any 2018 en plena investigació del cas Erial, quan estava en presó provisional després de l’operació policial. Mitjans de comunicació i polítics de tots els colors van clamar per la seua excarceració argumentant la malaltia que pateix. La jutgessa, que en els enregistraments havia sentit com Zaplana manejava els seus negocis fins i tot des del llit de l’hospital, s’hi va haver d’oposar, acte sobre acte i contra una gran part de l’opinió pública, per a poder assegurar les proves. 

Nascut a Cartagena l’any 1956, Zaplana va introduir en la política valenciana la idea dels “projecte temàtics”, amb el parc Terra Mítica com a emblema i el cantant Julio Iglesias en el paper d’ambaixador de la Comunitat Valenciana al món. Aquella manera de jugar “en gran”, mancada d’escrúpols, seria portada a l’apoteosi pels populars valencians sota el lideratge de Francisco Camps, amb els “grans esdeveniments” com a bandera i les majories absolutes del PP com a resultat. Fins que l’esclat del cas Gürtel va obrir una allau de casos de corrupció, va destapar el finançament il·legal del partit i va clavar la formació de la dreta en un fanguer amb escàndols que encara es dirimeixen en els tribunals.

La marxa a Madrid, on va ser ministre i després va enfilar la porta giratòria per col·locar-se com a directiu de Telefónica, va semblar que l’allunyava de l’escenari de la corrupció de la dreta valenciana. El seu fitxatge era un exemple més d’un moviment que han protagonitzat altres polítics espanyols ben notables. Tan bon punt va prometre la cartera de Treball l’any 2003, Eduardo Zaplana va aprovar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) a la multinacional que dirigia César Alierta, amic de José María Aznar, fet que li va permetre reduir un terç de la plantilla de Telefónica. El premi, com les comissions de Sedesa, va arribar al cap d’uns quants anys amb un sou anual d’un milió d’euros en la tecnològica espanyola.

L’astúcia i el desvergonyiment semblaven haver posat Zaplana a recer dels bancs dels acusats durant tota la seua carrera política. Fins que es va desencadenar el cas Erial. El pas a un segon pla, a les bambolines d’una política en què mai no va deixar de moure’s, li va permetre, com ara es comprova, fer-se ric. Amb ell va començar tot.