“Quiets, les mans damunt la taula!”: el conseller Vicent Soler conta als alumnes la detenció d’Els 10 d’Alaquàs

Els agents de la Brigada Politicosocial, la policia política del franquisme, van irrompre el dia de Sant Joan del 1975 a la casa d’exercicis espirituals La Puríssima d’Alaquàs pistola en mà: “Quiets, les mans damunt la taula!”. Al voltant de la taula, nou homes i una dona de l’oposició a la dictadura, estaven en plena reunió de la Taula Democràtica del País Valencià. Enxampats in fraganti, van ser detinguts i conduïts a la Prefectura Superior de Policia de València. Durant el trajecte es van haver de menjar —literalment— una agenda de telèfons d’un dels detinguts que contenia els contactes de mig moviment valencià antifranquista. 

Els alumnes de l’institut Faustí Barberà d’Alaquàs, situat a tocar de la Puríssima, lliuraven el 21 de juny passat, però van acudir a escoltar el relat de tres dels detinguts: el conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana, Vicent Soler, l’arquitecte Carles Dolç i el professor universitari Josep Guia. “Els va interessar molt, és molt important que coneguen la història perquè dona moltes claus per a explicar què passa ara”, diu el conseller Vicent Soler en conversa telefònica amb elDiario.es. “Van fer preguntes molt interessants, aquell dia ja tenien vacances, però hi vingué molta gent voluntàriament, va ser un dia estupend”, postil·la Soler, catedràtic d’Economia de la Universitat de València.

El periodista Vicent Ventura va ser el gran impulsor de la Taula Democràtica del País Valencià, una coordinadora de moviments d’oposició al franquisme paral·lela a la Junta Democràtica impulsada pel Partit Comunista d’Espanya i que incidia en la necessitat de l’autogovern per al País Valencià, en un moment en què el dictador tenia els dies comptats per motius biològics. 

En la xarrada animada amb els alumnes, majoritàriament xiques, organitzada pel professor Paco Teruel, el conseller va subratllar la idea de la “històrica invisibilitat política dels valencians”. “Ventura volia rectificar aquesta insuficiència amb aquesta plataforma unitària valenciana”, declara Soler. “La policia franquista ho va entendre bé” i l’atestat remarcava que els detinguts, acusats d’associació il·lícita, pretenien “l’autogovern dels valencians en el moment de la ruptura democràtica”. 

Els detinguts havien complit totes les mesures de seguretat habituals de l’oposició clandestina al franquisme (“les seguíem rigorosament”, conta Soler). Pel que sembla, la troballa va ser possible gràcies a un seguiment rutinari a un d’aquells rojos valencianistes que hui pentinen cabells blancs. En el furgó cel·lular que els va conduir des d’Alaquàs fins a la Prefectura Superior de Policia de València, es van adonar que Josep Guia, del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), portava en la butxaca la seua agenda telefònica. 

La distracció va servir de piscolabis als detinguts: “En el camí, que afortunadament era llarg, vam haver de menjar-nos-la, l’últim tros el vaig engolir a la porta de la prefectura”, recorda Soler entre riures. L’escena resulta hilarant hui dia, però els detinguts van passar por i, encara que no van ser torturats físicament, sí que ho van ser psicològicament. 

Un dels agents que va participar en la detenció era l’inspector de la Brigada Politicosocial Benjamín Solsona. En una escena molt representativa dels límits del canvi durant la Transició espanyola, un dels detinguts, l’economista Ernest Lluch, es va trobar sent ministre socialista de Sanitat que Solsona era l’encarregat del dispositiu de seguretat en una visita oficial a les Illes Balears. L’agent, com molts dels seus companys de la policia política franquista, va accedir després de la mort del dictador a llocs d’alta responsabilitat en la jerarquia policial (en va ser cap superior a les illes en la dècada del 1980). 

El conseller Vicent Soler, gran deixeble i amic de Lluch, recorda els interrogatoris de matinada a la comissaria. “Vaig notar que la segona nit el tracte ja no era el mateix, estaven passant moltes coses fora, es movien molts fils”, conta Soler. Al tercer dia va acudir el degà de la Facultat d’Economia, de la qual Lluch i Soler formaven part. “La detenció va ser tan cridanera, amb ressò internacional en la premsa alemanya i francesa, que va engendrar una dinàmica d’assumpció per l’altra plataforma que la línia que portàvem tenia eixida”, agrega. 

S’enfrontaven a penes entre sis mesos i sis anys de presó per un delicte d’associació il·lícita. A l’eixida del Palau de Justícia, actual seu del Tribunal Superior de Justícia en procés de restauració, centenars de persones van abrigallar la desena d’opositors al franquisme. Els seus noms ja han passat a la història com Els 10 d’Alaquàs: Lluch, Soler i el periodista JJ. Pérez Benlloch, els tres socialistes; els independentistes Pep Guia i Paco Candel; el sindicalista Josep Corell; l’única dona de la reunió, la carlista Laura Pastor (morta fa tres anys); i els comunistes heterodoxos Carlos Martínez Llaneza, Xavier Navarro i Carles Dolç.