eldiario.es

9

La contrareforma de Rajoy i els seus costos

En quin moment es va fotre Espanya? O estem immersos en una estratègia de recentralització dels efectes de la qual en desconeixem l'abast?

Rajoy agradece en el Senado el apoyo del PSOE en Cataluña y pide no entrar en "discrepancias menores" ni errores pasados

Rajoy i Sáenz de Santamaría al Senat.

A Mario Vargas Llosa no li agrairem mai prou els valencians, i tampoc els catalans, aquella Lletra de batalla per ‘Tirant lo Blanc’ en què va reivindicar un llibre clàssic “desmesurat i incommensurable” escrit per Joanot Martorell en el segle XV en una llengua que no era el castellà. A més, tots els lectors del món devem tribut a aquest escriptor llatinoamericà per la seua literatura extraordinària, a pesar que desmeresca tant el seu articulisme quan incorre en política i s’enlluerna amb el ranci liberalisme d’Esperanza Aguirre o el neoespanyolisme banal de Ciutadans.

Fa molts anys, Vargas Llosa va posar en boca de Santiago Zavala, el jove periodista que protagonitza la seua novel·la Conversación en La Catedral, aquella reflexió famosa: “En quin moment es va fotre el Perú?”. Sense que el Perú dels anys seixanta del segle passat tinga res a veure amb la vida espanyola d'avui, no és cap absurd parafrasejar Zavalita, ara que acaba l’any 2017, i preguntar-se: En quin moment es va fotre Espanya? Perquè és evident que estan trencant-se coses importants d’un temps ençà, unes coses en què el Nobel peruà, per cert, no ha evitat implicar-se amb més pena que encert.

Es va fotre Espanya l’1 d’octubre amb el referèndum forçat pels independentistes catalans? Ho va fer quan van proclamar la secessió unilateral? O quan el rei Felip VI va llançar el furiós discurs d’advertència? Va ser la brutal conducta de la policia espanyola contra els que es van acostar a les urnes? O es va fotre l’invent en suspendre Mariano Rajoy l’autogovern de Catalunya mitjançant l’article 155 de la Constitució? Va ocórrer el 21 de desembre, quan els independentistes van tornar a guanyar les eleccions? O va ser abans, quan la Fiscalia va demanar i els jutges van dictar l’empresonament de dirigents catalans?

Potser caldria remuntar-se més per a trobar els punts de ruptura, ja que les crisis institucionals no solen ser cosa d’un dia i tenen, quasi sempre, l’origen en causes complexes. Es va fotre Espanya quan una campanya infame del PP i una sentència del Tribunal Constitucional van tombar l’Estatut d’Autonomia votat pels catalans i aprovat pel Congrés? Es va trencar el pacte que va fer possible la Transició a la democràcia quan la dreta i una bona part de l'esquerra van posar la proa amb tanta virulència a l’intent d’un govern de la Generalitat transversal, de nacionalistes i no nacionalistes, com el que encapçalava Pasqual Maragall al començament del segle?

La veritat és que l’espanyolisme navega ara mateix entre la bel·ligerància pseudofeixista de l’“a por ellos, oé” i la ràbia patètica de la Tabàrnia (alguns fins i tot fan el ridícul argumentant en nom d'una hipotètica balcanització que cal prendre's seriosament la broma)”, mentre els apòstols de la secessió tanquen files i fan proclames de fe sense assajar la més mínima autocrítica. On estan ara els moderats? Són tal vegada els menyspreats podemites? O Ada Colau? O potser Miquel Iceta? On ha quedat aquell “parlem” tímid que va tractar d’alçar la bandera del diàleg en plena crisi, si l’escenari s’ha omplit de trinxeres? Què queda de la credibilitat del renascut Pedro Sánchez després de donar suport a una intervenció excepcional sense jugar-se la figura per a liderar una solució negociada?

En aquests moments, l’única eixida que preveu el poder de l’Estat és la derrota dels independentistes, per via judicial si no s’aconsegueix, com no ho sembla, per la via electoral. Però la crisi té les potes més llargues. No s’ha negat Rajoy a fer moviments que permeteren portar el conflicte a vies menys dramàtiques només per incapacitat o per falta de flexibilitat, sinó també per càlcul. El més greu de tot aquest desastre és que obeeix a una estratègia.

I en aqueixa estratègia, no sols juguen la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, tan admirada amb tan poc motiu, o el ministre de l’Interior i els seus cossos i forces de seguretat, ni el fiscal general. Ho fa, de manera rellevant, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan torna a amenaçar una desena de governs autonòmics d’intervenir encara més en les seues polítiques sense donar cap explicació de per què no ha complit el compromís de reformar el sistema de finançament enguany. Ho va fer l’exministre Wert amb la Lomqe. Ho fan el PP i la Moncloa portant als tribunals muntonades de lleis autonòmiques de contingut social amb l’argument que les directrius polítiques són potestat del Govern.

Ha advertit Alba Nogueira sobre el que denomina “la contrareforma autonòmica” i ha impugnat el que considera el mite de l’Estat quasi federal o “Estat-més-descentralitzat-del món”. Un mite, diu, “que xoca amb un mapa competencial mutant i progressivament jivaritzat; uns pressupostos autonòmics amb controls estatals creixents usats com a arma de control polític i un nivell rellevant de despesa condicionat”.

Van coincidir el president i la vicepresidenta valencians, Ximo Puig i Mónica Oltra, a l’hora de denunciar el procés de “recentralització” després d'una sentència recent del Tribunal Constitucional, de la qual es van desmarcar els magistrats progressistes. Una sentència que va anul·lar la llei valenciana de sanitat universal, per la qual es reconeixia el dret de totes les persones, tinguen els papers en regla o no, a ser ateses en el sistema públic de salut.

No es tracta d’una fantasia retòrica de nacionalistes perifèrics. Només cal escoltar el ministre de Justícia, Rafael Catalá, que aquest mes de novembre assegurava en una conferència a Navarra: “Algunes polítiques, que van tenir sentit potser en un moment inicial de consolidació de l’Estat de les autonomies, han posat ara de manifest disfuncionalitats i algun resultat dissonant… No sé si estem en el moment d’ampliar competències o d’enfortir els instruments de col·laboració i cooperació o, fins i tot, que el Govern central torne a assumir polítiques públiques essencials”. Encara que l’expresident José María Aznar es dedica últimament a remugar contra Rajoy per les cantonades, els documents de FAES, el think tank que presideix, formulen aquest mateix pla amb més cruesa (vegeu el document Por un Estado autonómico racional y viable).

Qui ens havia de dir que un Govern amb una base parlamentària tan minoritària actuaria com si tinguera una majoria absoluta capaç de forçar els equilibris territorials d’un sistema l’arquitectura política del qual es ressent i d’afrontar un trauma com el de Catalunya sense obrir cap via política.

Els independentistes catalans es menteixen a ells mateixos quan parteixen de la premissa errònia que els és igual perquè tenen decidit anar-se’n. La veritat és que ningú pot predir quin recorregut tindrà l’estratègia de Rajoy ni a quin preu.

 

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha