Corsaris, els herois mitificats que oferien esclaus als terratinents
LLEGIR EN CASTELLÀ
Ramon Muntaner es va plantar davant dels petits nobles que vivien als palauets i les casones situades a l’anell més alt del puig emmurallat. Als seus gairebé setanta anys, l’alcalde de la Vila d’Eivissa era un home d’armes i de lletres que se sabia respectat. Fill d’un noble de l’Alt Empordà, havia conegut Jaume I, el Conqueridor, i Alfons X, el Sabio, durant la seva infància. Després seria soldat, capità dels almogàvers, fent la guerra a Menorca o Sicília, i escriuria una Crònica que el convertí en un dels personatges més emblemàtics de l’antiga Corona d’Aragó. La seua voluntat, però, la van doblegar els caps de les famílies més poderoses d’aquella illa on l’havia enviat Jaume III de Mallorca perquè Muntaner hi complís el seu darrer servei a la corona. El monarca es va posar del costat dels seus súbdits eivissencs, que enviaren síndics a visitar-lo a la cort de Perpinyà. Muntaner podia ser un ancià venerable al capdavant de la Universitat, però la institució des de la qual es governava l’illa hauria de cedir i permetre que un corsari foraster, però domiciliat a Eivissa, pogués exercir el seu ofici.
Es tractava d’una decisió política, però el rerefons era econòmic. Corria l’any 1335, havia passat gairebé un segle des de la conquesta cristiana i la lògica demogràfica esclafava els propietaris de les finques més grans i més fèrtils. Alhora, aquests terratinents eren els ciutadans amb més drets sobre l’explotació salinera. Gairebé extingida la població musulmana que havia romàs a l’illa, necessitaven nous braços que cavessin vinya i traguessin sal a canvi de sostre i menjar. Esclaus. Qui salparia per capturar-los? Els corsaris.
Aquest episodi històric és fàcil imaginar-se’l llegint les investigacions d’Antoni Ferrer Abárzuza, recollides en obres com Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l’esclavitud medieval. En aquell treball, publicat el 2015, aquest historiador eivissenc va capbussar-se en l’obsessió a la qual havia dedicat una tesi que obtingué el premi extraordinari de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ferrer Abárzuza volia demostrar com l’esclavisme fou un pilar fonamental per sostenir la societat illenca entre els segles XIII i XVI. Irremeiablement, els seus passos ensopegaven una vegada i una altra amb la mateixa relació. No hi havia esclaus (o captius, Ferrer Abárzuza aposta, recolzant-se en les seues fonts, per no fer distincions) sense corsaris. Ni cors sense esclavitud. “A jo m’interessen molt [els corsaris] pel seu paper en aquestes captures, i m’interessen des de l’anàlisi històrica, no pels suposats heroismes del passat”, adverteix Ferrer Abárzuza, com si sabés que està desfullant una rosa amb massa espines.
La raó és senzilla: diversos corrents de la historiografia eivissenca, a la estela tardo-romàntica de Ramón Menéndez Pidal, fa més d’un segle que converteixen els corsaris en mostra d’orgull identitari. Són ecos del passat que ressonen en el present: hi ha places i carrers, hotels i restaurants, associacions de taxistes, la penya d’un equip de futbol i fins i tot un partit polític –de poc èxit electoral– batiats en honor d’aquests pirates amb papers. I un homenatge d’estiu, el dia de Sant Salvador, patró del barri de la Marina, que el PP recuperà quan tornà a manar a l’Ajuntament d’Eivissa el 2023. Set legislatures abans, un pacte de centreesquerra l’havia eliminat del programa de les Festes de la Terra.
Des de fa dos estius, un sabre –que havia pertangut a Antoni Riquer i Arabí, el corsari eivissenc més famós– passeja pels carrers on abans que arribàs el turisme vivien famílies que menjaven gràcies al fet que de matinada un pescador sortia a la mar i a terra mans femenines es quedaven esmenant xarxes. És el major atractiu d’una comitiva que comença a l’església de Sant Elm i conclou sota un obelisc on es dipositen corones de flors i es lloa els herois del passat. Vicent Ribas Prats, bisbe d’Eivissa i Formentera, digué en el darrer homenatge: “Els corsaris han estat instruments de la providència”. Rafael Triguero Costa, alcalde de la capital eivissenca, tampoc es quedà curt: “Els corsaris ens ensenyaren que és important lluitar per allò que és de tothom i no rendir-nos en els moments difícils”. De la seua relació amb l’esclavisme, ni una paraula.
Des de fa dos estius, un sabre –que havia pertangut a Antoni Riquer i Arabí, el corsari eivissenc més famós– passeja pels carrers de la capital de l’illa. De la relació dels corsaris amb l’esclavisme poc se’n parla
La RAE no relaciona cors i esclavatge
La Real Academia Española tampoc mescla aquests conceptes. “Campanya que feien per la mar els vaixells mercants amb patent del seu Govern per perseguir els pirates o les embarcacions enemigues” és la definició que dóna a la paraula corso. Una tasca defensiva en les guerres de religió (primer contra els turcs, després contra els britànics) que, com passà a Eivissa, li donà prestigi, però els estudis de Ferrer Abárzuza són contundents: “A Eivissa no hi ha protocols materials que ens expliquin com s’organitzava el negoci (els llibres dels notaris s’han perdut), però a Mallorca, sí, i a més són molt antics, del segle XIII. És molt interessant veure com qualsevol que tenia quatre rals els invertia en l’expedició que feia tal o tal. In viatico contra sarracenos, s’hi escrivia. Es tractava d’expedicions costoses. Si no es disposava de vaixell propi, s’havia de noliejar –contractar– i dotar-lo de ‘provisions, armes i tripulació’. ”Els mariners eren, alhora, guerrers, i s’embarcaven a risc: els seus beneficis depenien dels captius que capturassin. Aquelles expedicions no eren gens ni mica una inversió segura: podies guanyar molt o perdre-ho tot. Els vint-i-cinc o trenta hòmens que hi anaven a bord sabien que s’hi jugaven la vida“.
Els mariners eren, alhora, guerrers, i s’embarcaven a risc: els seus beneficis depenien dels captius que capturassin. Aquelles expedicions no eren gens ni mica una inversió segura: podies guanyar molt o perdre-ho tot. Els vint-i-cinc o trenta homes que hi anaven a bord sabien que s’hi jugaven la vida
Aquests detalls els ha explicat Ferrer Abárzuza en públic. Per exemple, durant una conferència celebrada al Casino des Moll i que, inclosa també al programa de festes municipal, era el contrapunt cru i realista a la visió llegendària del passat que predomina a les institucions. L’historiador és asèptic i resumeix així un assumpte on el valor solia supeditar-se al guany econòmic: “És clar que hi havia assaltaments de naus, però eren el darrer recurs. Es preferien les emboscades a terra. Els altres barcos tendien a defensar-se, però els pagesos estaven indefensos treballant a l’horta. El rang d’acció dels corsaris eivissencs eren les taifes alacantines i murcianes, primer, i després les costes del Regne de Granada i del Magrib”.
I, encara que comptaven amb una cèdula reial que els acreditava per saquejar flotes i territoris enemics, saltar-se les lleis medievals tampoc no era estrany entre qui s’apuntava al cors: també es robava al vesí. Al segle XV, Ferrer Abárzuza té documentat un atac eivissenc a un barco aragonès davant les platges de Cotlliure, al Rosselló. Abans, a finals del segle XIII, acabades de conquerir Eivissa (1235) i València (1238), es recullen incursions eivissenques en sòl valencià: les aljames –comunitats musulmanes– continuaven sent molt nombroses a l’altre costat del Canal de Dénia. Encara que fossin dominis de la mateixa casa reial, desembarcar-hi per capturar moros era una temptació massa forta.
Encara que comptaven amb una cèdula reial que els acreditava per saquejar flotes i territoris enemics, saltar-se les lleis medievals tampoc no era estrany entre els qui s’apuntaven al cors: també es robava al vesí
“Si després arribaven denúncies, que es produïren, ja es solucionaria el problema. El que primava era la urgència. Els prohoms necessitaven captius quan hi havia manca de mans lliures que poguessin treballar. Dècades després de la conquesta cristiana es comprovà que era difícil que es produís un creixement demogràfic que provocàs una emigració de pagesos sense terra cap a la vila per posar-se al servei dels senyors. I a diferència d’aquells colons que s’havien assentat a l’interior per cultivar terres més dures i escarpades, els prohoms constituïen una classe social que no concebia treballar amb les seues pròpies mans”, diu Ferrer Abárzuza.
D’aquí que es contractassin naus –d’uns quinze metres d’eslora, impulsades amb rems– per capturar musulmans. Els sarraïns resultaven molt més rendibles que els grecs, tàrtars o russos que els mercaders de les repúbliques de Gènova o Venècia intentaven vendre (i alguna vegada ho aconseguien) al port d’Eivissa quan hi atracaven per omplir les bodegues de sal. I, tot i així, no era barat comprar un sarraí: cada esclau podia costar, al segle XVI, unes disset lliures, quan l’ingrés mínim per tributar (i participar de l’extracció salinera) era de cinquanta lliures anuals. D’aquí que les famílies que l’historiador ha pogut documentar com a esclavistes fossin un lobby tan poderós com minoritari: eren 48 el 1467; 86, un segle després; entre el 10 i el 15% dels qui pagaven impostos.
El poder de les famílies esclavistes
En un escenari tan aïllat com el de la política eivissenca durant la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement, Ramon Muntaner ho comprovà: es feia el que aquestes famílies poderoses volien. Poc després de la conquesta catalana ja hi ha una petició formal per construir unes drassanes que fabricassin embarcacions amb un objectiu molt clar: captivar. El 1277, l’arquebisbe de Tarragona la concedeix. Dècades més tard, ja al segle XIV, a Pere IV, el Cerimoniós, se li formula una súplica pareguda, aprofitant que la pesta negra ha fet estralls a l’illa i que el monarca ha reunificat la Corona d’Aragó en conquerir al seu cosí Jaume III el Regne de Mallorca: permís per armar més naus corsàries. Al segle XV, la pirateria esclavista està tan institucionalitzada que des de la Universitat d’Eivissa s’atorguen subvencions perquè les drassanes produeixin galiotes, petites galeres que servien tant per al comerç com per a la rapinya.
–Qui s’embarcava en una nau corsària? Eren eivissencs o buscavides que recalaven a l’illa, com el corsari foraster al qual Ramon Muntaner acaba donant permís per exercir a Eivissa?
–No ens han arribat llistes de tripulants, però sospitem que la majoria eren eivissencs perquè la riquesa de la petita noblesa insular –respon Ferrer Abárzuza– la constituïa l’exportació de vi i el treball a la salinera, que era duríssim; el mineral es picava a mà i es carregava a l’esquena. Com que era difícil en aquella època la especialització total, es diversificava el risc i es practicava una política matrimonial per casar els fills amb algú d’igual o superior posició (més pobre era un fracàs). Per això, alguns fins i tot practicaven directament el cors per treure’s un benefici extra. Hi havia temps per a tot: les campanyes corsàries es desenvolupaven a l’estiu. Un exemple molt clar és el de Guillem de Castelló, un prohom del segle XIV que fou alhora propietari d’un celler, senyor de captius i corsari.
Captius eivissencs en mans turques
La caiguda de Constantinoble en mans turques (29 de maig de 1453) i la caiguda de Granada en mans castellanes (2 de gener de 1492) canviaren la Història. També, la del cors eivissenc. Mentre a la Península Ibèrica es començava a mirar cap a Amèrica, l’Imperi Otomà prengué el control a la Mediterrània. Salpar a capturar no només es tornà més perillós, sinó que es girà la truita: ara eren els habitants de les Illes Balears els qui corrien el risc de convertir-se en esclaus. El cançoner popular de les Pitiüses és ple d’històries de germanes, fills o nebots que acabaven en mans musulmanes. Són els temps de l’almirall Jeireddín Barbarroja i els desembarcaments a Ciutadella, Pollença (ambdós el 1558) i Sóller (1561). A Eivissa, tan a prop d’Alger, Felip II hi portarà enginyers italians per aixecar unes imponents muralles al voltant de la vila i, ja en època borbònica, es plantaran torres de guaita als caps més importants del litoral.
L’amenaça era evident. Formentera, despoblada d’ençà la pesta negra, s’havia convertit en port base –refugi, aigua, llenya– per a la pirateria turca. “En aqueixa època, els corsaris eivissencs intenten sorprendre l’enemic. L’atacaven amb llaüts o amb les barques de la sal, aprofitant el seu coneixement d’aquelles aigües poc profundes. Anaven, és clar, a convertir en captius aquells corsaris que els assetjaven”, comenta Ferrer Abárzuza. L’historiador també ha trescat en els intercanvis de captius que es produïen en aquella època. Existien codis –banderes, salutacions– i racons costaners –amb una toponímia explícita: Punta des Catius, Cala Corsa o Cursa– per comunicar-se i negociar: els teus esclaus pels meus.
–Aquests intercanvis humanitzarien el cors en aquella època?
–Aquí és on hem d’evitar el “naltros contra ells”: les visions homogènies de la societat. Qui patia els atacs corsaris? Els pagesos. Els d’aquí i els d’allà. Qui feia de corsari i mantenia viu el cors per poder-se proveir de captius? Els rics. Si eres pobre i tenies la mala sort de tenir una filla o un germà captiu t’havies d’endeutar per intentar pagar el rescat.
¿Quién sufría los ataques corsarios? Los campesinos. Los de aquí y los de allí. ¿Quién hacía de corsario y mantenía vivo el corso para poderse proveer de cautivos? Los ricos. Si eras pobre y tenías la mala suerte de tener una hija o un hermano cautivo tenías que endeudarte para intentar pagar el rescate
Els cent esclaus que es van ofegar davant l’illot de s’Espardell el juny de 1607 durant una batalla naval entre una flota de catorze galeres genoveses (a les ordres de la Corona Espanyola) i una petita flota otomana (dos galiotes i una fragata) que començà a Eivissa i acabà a Formentera en seria un bon exemple del que diu Ferrer Abárzuza. L’episodi està narrat a Galiotes! Una batalla oblidada, un altre dels llibres en què ha participat l’historiador eivissenc al costat de col·legues com Antonio Espino, Marcus Heinrich Hermanns o Antoni Tur Torres. Els morts foren els remers, cristians, i estaven encadenats quan la nau s’enfonsà. En canvi, els tripulants, musulmans, aconseguiren saltar a l’aigua i foren capturats.
Substituts de l’Armada Reial sense deixar d’esclavitzar
Ferrer Abárzuza no ha estudiat el segle XVIII, l’època on estan documentats els episodis bèl·lics –l’enemic canvià: de turcs a britànics; la gesta de Riquer fou capturar una fragata anglesa durant les guerres napoleòniques– que portaren l’Ajuntament d’Eivissa a aixecar un obelisc en honor als corsaris a començaments del segle XX, però adverteix: “El cors eivissenc acabà el 1830, quan els francesos desembarquen a Algèria”. La raó no és altra que la impossibilitat de creuar al nord d’Àfrica per capturar captius en uns temps en què el pensament abolicionista comença a guanyar posicions a Espanya.
“Conec el que he llegit d’altres historiadors com [Isidor] Macabich i, per descomptat, Pere Vilàs i José María Prats, però el cors del XVIII, encara que sempre fou controlat per la monarquia, és una activitat que ja està institucionalitzada. El cas d’Eivissa és una anomalia: mentre el cors va desapareixent a la resta de la Corona, per la implantació de l’Armada Reial, són els corsaris eivissencs els qui compleixen aquesta funció defensiva, que els dona fins i tot títols de la Marina: alguns arriben a ser capitans de corbeta i tinents de vaixell. Als Borbons ja els anava molt bé perquè els hauria costat una quantitat econòmica enorme tenir un barco de guerra destacat a l’illa”, comenta l’historiador.
Un estalvi convertit en ingrés reial: consten lots de captius inclosos als vaixells capturats pels corsaris eivissencs cap al 1740. Un botí que, després de reservar la quinta part que corresponia al rei –un Felip V ja cinquantí– es subhastà. Com si les persones fossin mercaderia.
0