Un deute milionari per uns xalets de luxe a Eivissa enfronta una constructora amb un il·lustre aristòcrata

Hi ha obres que són reflex –o símptoma– d’un model urbanístic sencer. Can Dalt podria ser una bona manera d’entendre com funciona el model eivissenc. Onze xalets amb onze piscines privades que gaudeixen de vistes a la mar perquè s’alcen damunt d’un puig, a poc més d’un quilòmetre de la platja. “El sistema de videovigilància d’última generació, operatiu les 24 hores, proporciona a les vivendes una protecció contra qualsevol incident o intrusió indesitjada que pogués sorgir”, es llegeix al web d’una urbanització que transmet als seus habitants “luxe, desconnexió i seguretat”. Els atributs d’un condomini a l’estil llatinoamericà. Un negoci pròsper.

El projecte, però, està farcit de motius més difícils d’encaixar en una campanya de màrqueting immobiliari. L’aventura va començar el 2021 i, segons el cadastre, les obres van concloure tres anys més tard. Però el final d’obra es va retardar: els zeladors municipals van comprovar que tres de les piscines no s’ajustaven als plànols presentats amb la llicència. Eren il·legals. “Es tracta d’un procediment habitual en què es detecten deficiències, es corregeixen i després es concedeix el final d’obra”, expliquen –sense especificar si hi ha hagut sanció econòmica– des de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu. El municipi eivissenc on es troba Can Dalt és més que un feu del PP. És l’únic que governa la dreta des de la restauració democràtica. Des de 1979, tres alcaldes i dotze majories absolutes. L’actual, amb un 62% dels vots. Poder hegemònic.

El consistori és reticent a donar detalls sobre la urbanització. “En tractar-se d’un promotor privat, no podem facilitar més informació al respecte per protecció de dades”, diuen fonts municipals. Però un suposat frau –quantificat en almenys 1,5 milions d’euros i avançat pel Periódico de Ibiza y Formentera– que ha acabat als tribunals ha posat cara i ulls a Can Dalt. Una constructora que va participar en les obres ha denunciat Villa Amare Ibiza SL, l’empresa que la va contractar per aixecar els xalets. A mitjan setembre, els responsables de la promotora van traspassar –papers dins una funda de plàstic en una mà, l’americana penjant de l’esquena en l’altra, i mirada poc amigable sota una cabellera canosa– les portes del Jutjat de Primera Instància número 5 d’Eivissa. S’hi celebrava una vista de mesures cautelars prèvies, començava el procés. Per conèixer la seua versió dels fets, elDiario.es s’ha posat en contacte amb l’empresa demandada, amb el despatx d’advocats que porta els seus assumptes legals i amb l’aparelladora que va dirigir l’execució de l’obra i que també va comparèixer als jutjats. No hi ha hagut resposta.

A la patronal del sector de la construcció integrada a la Petita i Mitjana Empresa d’Eivissa i Formentera (Pimeef) coneixen aquest cas “pel que ha sortit a la premsa local”. Fonts de Pimeef asseguren que l’empresa (de la qual no ha transcendit el nom) que reclama els suposats cobraments pendents “no és una” dels seus “cinquanta associats” i, a més a més, que aquest tipus d’impagaments “no són freqüents”. D’altra banda, expliquen que a les reunions i assemblees recorden “la necessitat de ser curosos a l’hora d’elaborar els contractes de prestació de serveis: així s’eviten ensurts indesitjats”.

Un noble de cap a peus

La biografia del CEO d’aquesta promotora en problemes no deixa ningú indiferent. Cristóbal Thomas de Carranza Méndez de Vigo té un nom tan difícil d’encaixar en el DNI com familiar en els cercles de les classes dominants madrilenyes. Membre de l’aristocràcia, la rama materna de l’empresari està més que avesada a moure’s en les esferes del poder, almenys des del segle XIX. Els Méndez de Vigo són descendents llunyans de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, l’austríaca que va regnar entre 1885 (mort d’Alfons XII) i 1902 (majoria d’edat d’Alfons XIII), afrontant la pèrdua de les últimes colònies de l’Imperi Espanyol. El membre del clan que ha arribat més amunt en època contemporània és Íñigo Méndez de Vigo Montojo: fill del tinent coronel que assistia Franco, lletrat al Congrés amb menys de trenta anys, baró de Claret i ministre d’Educació en l’últim govern de Mariano Rajoy. És cosí germà de Cristóbal.

La família materna de l’aristòcrata Cristóbal Thomas de Carranza Méndez de Vigo és descendent llunyana de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena. Ell és cosí germà d’Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Mariano Rajoy

La rama paterna de l’empresari tampoc es queda enrere: el seu pare, Enrique Thomas de Carranza y Luque, va encarnar el perfecte buròcrata en temps de dictadura. Després del triomf a la Guerra Civil, aquest fill de marquesos i germà d’un ambaixador va dirigir Radio Nacional, la Governació Civil i la Prefectura Provincial del Moviment –a Toledo– i –de tornada a Madrid– la Direcció General de Cultura i Espectacles. Se li van atorgar creus i grans creus, civils i militars. Va tenir escó a les Corts com a procurador fins que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. Abans havia ajudat Fraga a fundar Alianza Popular. Era octubre del 76: el Generalíssim portava gairebé un any mort, i els membres dels seus gabinets buscaven lloc en el sistema multipartidista que ja es perfilava. Després del seu reciclatge democràtic, els fundadors d’AP van rebre un sobrenom que va entrar als llibres d’Història: els set magnífics.

Després de llicenciar-se en Dret per la Complutense (1983), els contactes que Thomas de Carranza Méndez de Vigo tenia amb la dreta –franquista i postfranquista– eren innombrables, però va preferir les finances als càrrecs públics. Les darreres dècades les ha dedicat a gestionar capitals de risc. Al seu LinkedIn, també hi consta un màster cursat a Harvard, Massachusetts, on es va matricular per perfeccionar les seves habilitats com a executiu. I tot i així, la política ha esquitxat les activitats d’aquest businessman que la premsa conservadora va batiar com a “gestor estrella”. Una part del rastre dels diners evadits pels empresaris Francisco Granados i David Marjaliza —33 milions d’euros— va portar la Guàrdia Civil fins a un dels fons dirigits per Thomas de Carranza Méndez de Vigo, segons va publicar El Confidencial. Els llinatges compostos que s’escoltaven als àudios del Cas Púnica allà per 2017 ara es dediquen a construir en sòl eivissenc. Els restaurants i bars de copes dels quals va ser soci a Marbella podrien haver-lo convençut de les bondats de posar els ous al cistell dels destins turístics més enlluernadors. Com una illa que no deixa de multiplicar l’oferta d’àtics, mansions i villas. Llars d’altíssima gamma que estiren cap amunt el preu de la resta d’habitatges a la venda.

L’objectiu de Villa Amare SL –amb seu a Madrid: el seu domicili fiscal és a cinc minuts a peu de les quatre torres de Plaza Castilla–, per tant, no era talment el ciutadà de peu. Els ingressos –mitjans i bruts– d’un habitant de l’arxipèlag balear no superen els 36.000 euros. Mudar-se a Can Dalt seria impossible per a la majoria de butxaques, tot i que el projecte de Thomas de Carranza Méndez de Vigo ha edificat una parcel·la que quedava lliure en una zona residencial. Molta planta baixa o casa de dos plantes, sense edificis plurifamiliars. El típic barri construït a la perifèria dels grans nuclis de l’illa durant les primeres dècades del boom turístic. L’epicentre, a més, dels serveis públics de Santa Eulària: pavelló, piscina coberta, pistes de tennis i pista d’atletisme, camp de futbol, escola de música, aules de formació, caserna de la Guàrdia Civil, escoles, un institut. Ara, a més, onze xalets de luxe.

Mudar-se a Can Dalt seria impossible per a la majoria de butxaques, tot i que el projecte de Thomas de Carranza Méndez de Vigo ha edificat una parcel·la que quedava lliure en una zona residencial

Una altra injecció d’exclusivitat per al municipi que Fotocasa va considerar, en un estudi publicat l’hivern passat, com el més car d’Espanya per invertir en béns immobles: el metre quadrat és per sobre dels 8.000 euros. El Monopoly perfecte perquè continuï l’expulsió d’una part dels vesins. El remei de l’equip de govern municipal per fixar població de tota la vida passa per cedir terrenys a empreses perquè hi construeixin edificis que després gestionaran elles mateixes. Els barems exigits per accedir a un d’aquests pisos concertats exclouran, però, la majoria dels treballadors del sector turístic. Les promotores funcionaran com una immobiliària obligada a taxar preus, però imposaran unes condicions més altes que les de l’Institut Balear de l’Habitatge. Aquest ens públic i autonòmic té una presència anecdòtica a Santa Eulària: només gestiona allà tres habitatges de lloguer social.

Periódico de Ibiza y Formentera va publicar que els nous propietaris de quatre dels xalets van entrar a viure al desembre del 2024. La llicència de primera ocupació no existia llavors, evidentment, ja que la Junta de Govern Local no concediria el final d’obra fins al maig passat. Des de l’Ajuntament de Santa Eulària no confirmen si durant sis mesos els residents de Can Dalt van estar connectats als generadors de la constructora. A mitjans d’octubre, però, el complex pareix deshabitat. El paisatge humà –un anar i venir de motxilles als matins que entren a classe mentre els majors es posen el banyador per fer aquagym; esportistes que van a entrenar a la tarda i es creuen amb les fundes dels instruments dels músics de la banda municipal– continua sent el mateix en aquests carrers de Santa Eulària que duen noms d’escriptors medievals: Ramon Muntaner, Gonzalo de Berceo, Joanot Martorell, Arcipreste de Hita.

La web de Can Dalt ofereix un altre tipus de poesia per trobar el potentat que vulgui gastar-se els 2,3 milions d’euros que demanen per la Vivienda Harmony. Així es diu l’únic xalet que encara queda al catàleg després que la Vivienda Connection, la Vivienda Wellness o la Vivienda Serenity trobassin comprador. La casa en venda pot imaginar-se a través d’un plànol –330 metres quadrats, la més petita del complex, però no mancada d’un dormitori per al servei– i veure’s en uns renders que mostren solàriums envoltats de vidres netíssims; parets, terres, mobles i electrodomèstics en colors clars; confort. L’experiència sensorial es completa amb unes línies que prometen el paradís, com si fossin la veu en off d’un venedor de pisos reconvertit en influencer d’Instagram. “L’exclusivitat i la innovació en el disseny sumades a les vistes panoràmiques al mar i la proximitat a la ciutat distingeixen Can Dalt (sic) posicionant-la com una de les propostes d’obra nova més representatives d’Eivissa. Privilegiadament ubicades en un lloc tranquil sense trànsit ni remors, però alhora en un entorn urbà amb totes les comoditats que ofereix Santa Eulària, totes les vivendes gaudeixen d’interiors amb molta llum, jardins, terrasses i piscina privada”.