El món com una pintura infinita: la 'pervivència' d'aquest art més enllà del llenç
LLEGIR EN CASTELLÀ
Hi ha imatges que són immortals. Des dels bisons dibuixats a les coves d'Altamira durant el paleolític, la pintura ha traspassat tota frontera més enllà del seu propi llenç. Tota una sèrie de símbols viatgen d'aquí cap allà fins a assolir la mirada de qualsevol en forma de pintura, però també a través d'una fotografia, una novel·la, un meme o una pel·lícula. Escenes com les de El darrer sopar de Leonardo da Vinci ressusciten al cinema de Buñuel, on el director va canviar un grup de captaires pels apòstols. Més recentment, el cineasta Christopher Nolan va posar els desesperats soldats de la pel·lícula Dunkerque davant del mar, simulant una de les pintures més reconegudes de l'alemany Caspar David Friedrich.
La pervivència de les imatges creades a través de la pintura travessa una memòria comuna que ha inspirat, al llarg del temps, cineastes, fotògrafs, escriptors, compositors i artesans de la cultura.
Aquesta nova vida per a la pintura, que segueix present a tot arreu i de totes les maneres possibles, és la idea central de l'exposició 'Nachleben. Totes les imatges són pintures possibles', recentment inaugurada a Es Baluard Museu. Aquesta mostra col·lectiva és la segona part d'una trilogia dedicada al caràcter híbrid de la pintura i la complexitat de les seves manifestacions a l'actualitat.
En aquest episodi, tot gira al voltant de les múltiples relacions entre la pintura i la fotografia i en com aquesta última “ha recollit la tradició estructural i rítmica quant a colors, figures, patrons de llum i gèneres temàtics”, explica David Barro, director del museu i comissari de l'exposició Baluard Museu.
“La pintura és una manera de pensar i mirar el que ens envolta. Han passat molts segles, però encara tenim la tendència a veure el món en termes pictòrics”, expressa Barro, que afegeix que “hi ha molts cineastes impossibles d'entendre sense la seva relació amb la pintura, com David Lynch o Michelangelo Antonioni. La contaminació de la pintura està en un munt de llocs i per això sorgeix aquesta exposició, per parlar de la seva resurrecció i entendre el renovat estat vitamínic de la pintura”, afegeix el comissari.
La pintura és una manera de pensar i mirar el que ens envolta. Han passat molts segles, però encara tenim la tendència a veure el món en termes pictòrics
L'enllaç entre pigment i imatges fixes és un tema de marcat interès i debat actualment dels museus, tal com es demostra a l'exposició Els impressionistes i la fotografia del Museu Thyssen de fa tot just cinc anys o la mostra Capturing the Moment [Capturant el moment] de la Tate Modern de Londres el 2023, que revisava aquesta qüestió a través del treball d'una quarantena d'artistes moderns recordant que “l'arribada de la fotografia va canviar per sempre el rumb de la pintura”. En el cas des Baluard Museu, la mostra es construeix a través de 19 obres que provenen de la col·lecció del museu, incloent adquisicions recents i peces que provenen del dipòsit de la Fundació Barrié que encara no havien estat exhibides a Mallorca.
L'exposició exhibeix l'obra d'artistes com Ignasi Aballí, Marina Abramović, José Manuel Broto, Jean-Marc Bustamante, Toni Catany, Carles Correia, Gil Heitor Cortesão, Susy Gómez, Pierre Gonnord, Miki Leal, Rita Magalhães, Tracey Roiter, Simeó Saiz Ruiz, Alain Urrutia, Darío Villalba i Peter Zimmermann. A través dels seus treballs, la mostra assenyala com el quadre pictòric va aconseguir extrapolar-se a l'enquadrament fotogràfic i com la pintura s'expressa més enllà de la pintura mateixa.
En aquest sentit, Soad Houman explica que “aquesta reinterpretació del medi pictòric l'advertim des de la particularitat de cadascun dels artistes inclosos com, per exemple, Toni Catany, Pierre Gonnord i Marina Abramović; els vincles entre la pintura i altres mitjans com el cinema o la televisió es troben a les obres de Tracey Moffatt, Simeó Saiz Ruiz o Carlos Correia; mentre altres creadors ho fan a la inversa, recorren a la fotografia per desenvolupar la pràctica pictòrica com és el cas d'André Roiter, Miki Leal o Tomàs Pizá”.
Una pintura vivent contra les guerres
Un bon exemple es troba a l'obra The Family A de Marina Abramović. El 2006, l'artista es va traslladar al Sud-est Asiàtic per conviure amb un xaman. Durant la seva estada a Laos, la reconeguda artista de la performance va observar com els nens compraven armes de joguina durant la cerimònia d'uns monjos budistes. Així va començar Eight Lessons on Emptiness a Happy End, un projecte sobre la presència constant de la violència i la guerra, per al qual va preparar un vídeo protagonitzat per nens vestits amb roba militar on mostrava diferents fases d'un conflicte bèl·lic.
D'aquesta pintura vivent sobre la guerra va sorgir més endavant una sèrie de fotografies en què la creadora torna a aparèixer al costat dels nens que van protagonitzar el vídeo. Una d'aquestes imatges és la que forma part de l'exposició i que mostra la composició típica d'un retrat de família, on un nen armat i amb uniforme de soldat s'asseu sobre les cames d'Abramović. L'obra, que al·ludeix a la prolongació de la pintura a través del vídeo i de la fotografia, denuncia alhora les guerres i la violència des del museu.
Un dels artistes l'obra dels quals reuneix pintura i fotografia és Alain Urrutia. Les seves pintures, properes al realisme que pot retratar una càmera de fotos, són majoritàriament en blanc i negre i li serveixen per parlar de la seva memòria personal sense oblidar que forma part d'una memòria col·lectiva encara més gran. “És possible pintar qualsevol imatge, una altra cosa és amb quin motiu. L'obra d'aquesta exposició ja té quinze anys i encara em segueixo veient reflectit en aquesta recerca de la incomoditat a través de la pintura”, explica a elDiario.es.
Durant els darrers anys, Urrutia ha rescatat marcs italians dels anys seixanta que ha omplert amb pintures, com si fossin fotografies d'una altra època. Totes elles inspirades en l'arxiu fotogràfic, tant analògic com digital, que alimenta des dels seus inicis. Pel que fa a la relació de la pintura amb la fotografia, indica que “és una eina útil que els grans mestres ja feien servir, com Johannes Vermeer; ell pintava amb la càmera lúcida, projectant sobre el llenç el que després es fixava a través de la pintura”. “Més endavant, amb l'arribada de la fotografia, la pintura va haver de replantejar-se i aleshores van arribar les avantguardes”, afegeix.
El pintar com un gest punk
L'obra del pintor Tomás Pizá és una peça de gran format de recent adquisició del museu. El quadre, situat davant d'una fotografia de Toni Catany, sembla ressaltar el punt de partida de l'artista. “Tot i que ho veig de forma natural, és una part sempre oculta de la meva feina, però jo puc fer estudis fotogràfics d'entre cinquanta i seixanta imatges d'un mateix objecte buscant la seva llum, que és el que més m'interessa”, comenta Pizá a elDiario.es.
La pintura que es pot veure a l'exposició forma part d'una sèrie de treballs que va néixer durant la seva estada a Londres, on l'artista va estudiar un màster de pintura. Inspirat per l'escriptor anglès Iain Sinclair i la psicogeografia -un terme que serveix per explicar els efectes de l'ambient geogràfic i urbà en el comportament de les persones-, va buscar espais modificats o que desapareixerien fins que va trobar un jardí comunitari amenaçat per la seva pròpia venda.
Pizá recorda que el jardí va trobar al veïnat “una resposta popular molt forta”, que el va ocupar amb construccions “per evitar que l'arrasessin i on va aparèixer una enorme muralla de formigó que semblava el Mur de Berlín”, segons l'artista. Així, en aquella època es va dedicar a pintar aquest espai urbà en transformació durant el darrer any i mig d'existència en el projecte titulat Nothing but flowers, en homenatge a la cançó del grup britànic de post-punk Talking Heads.
La pintura, en el cas d'aquest artista, és el quadern de dibuix d'un arquitecte que viatja i deambula per la ciutat perseguint una llum que després detalla en traços ràpids, urgents i sense refinament per documentar tot allò que les ciutats podrien perdre. “La pintura és molt punk, és un mitjà d'una precarietat ben entesa, la del Do It Yourself [Fes-ho tu mateix]. De fet, pots pintar amb tecnologies del Plistocè sense res més que les teves idees, sense interlocutors ni laboratoris d'imatge, només amb uns pots de pintura i una superfície”, conclou el pintor.
La pintura és molt punk, és un mitjà d'una precarietat ben entesa, la del 'Do It Yourself' ['Fes-ho tu mateix']. De fet, pots pintar amb tecnologies del Plistocè sense res més que les teves idees
De la mateixa manera, l'obra Sin título nº 94 de Susy Gómez reflecteix una imatge híbrida on la fotografia, la pintura i la performance es creuen per a “fugir d'una etiqueta i crear un espai interzonal amb la voluntat de trencar els límits conceptuals dels arquetips masculí i femení o el de la moda i l'art”, segons expressa la creadora.
El seu treball, que gira al voltant de l'autobiografia, incideix en els fonaments de la seva infantesa quan recorre a les revistes de moda i les intervé, portant al present i recordant els magazins que portaven les clientes estrangeres a l'hotel dels seus pares a Mallorca. “La pintura és un referent bidimensional que recorre tota la història de l'art i que neix de l'empremta d'una mà sagnant a una cova”, conclou Gómez.
La pintura no és l'última cosa a Tik Tok
Si les obres d'art d'una exposició fossin històries d'Instagram, el visitant no duraria gaire més d'un minut al museu. No obstant això, es podria dir que aquesta mostra ha estat realment vista? En plena expansió de la pintura, enmig d'un món saturat per imatges infinites a les xarxes socials, els pintors reivindiquen les seves veus entre el soroll diari. Com ha canviat la percepció humana de la imatge amb l'ús instantani de les plataformes digitals?
L'artista Alain Urrutia explica que quan vivia a Londres anava amb els amics a veure exposicions i en una mirada ràpida creien haver vist tot. “Allò era el mateix que veiem avui dia a les xarxes socials, no ens paràvem a pensar en les imatges”, recorda el creador, que incideix que “de manera inconscient, com més imatges tenim, menys les veiem. Perquè això no passi, intento fer quadres molt petits perquè els visitants s'hagin d'apropar o molt grans perquè envaeixin el seu espai”. Sobre això, Susy Gómez té una opinió similar: “La pintura té ànima, sudoració, batecs i presència, a les xarxes tot queda homogeneïtzat i deshumanitzat”.
La pintura té ànima, sudoració, batecs i presència, en les xarxes tot queda homogeneïtzat i deshumanitzat
Des del punt de vista del museu, el director des Baluard, David Barro, expressa que aquests espais culturals han de “convidar a una certa pausa i a un parèntesi on puguem repensar una imatge que no captem immediatament, i aquí la pintura juga un paper diferent al de segles enrere”. “Abans la pintura o l'escultura tenien la capacitat d'impressionar, però aquest paper avui és als espectacles i la funció de l'art és una altra de molt més gran”, afegeix. En qualsevol cas, i sigui com sigui, la pintura sempre torna.
0