“Què hauria passat si a les eleccions municipals la senyora Colau hagués avisat que deixaria la capital de Catalunya fora de la gran xarxa de municipis per la independència, en aquest moment clau de la història?” Amb aquesta pregunta comença Pilar Rahola el seu article Vergonya, Colau. Ho pregunta com si Barcelona en Comú no ho hagués anunciat clarament quina era la seva posició sobre aquesta qüestió, i sí que ho va fer. Està publicat en diaris, enregistrat en vídeos d’actes, es van escriure articles d’opinió i reflexió... Pot agradar més o menys, però la posició era pública i gens ambigua. En cas d’arribar al govern municipal si es volgués prendre una decisió sobre l’entrada a l’Associació de Municipis per la Independència es faria una consulta ciutadana
L’article de Rahola continua amb (des)qualificacions com “gent més propera a l'internacionalisme amb bicicleta que al compromís català”, “fills revolucionaris d'aquella esquerra històrica que havia sentit fàstics per la broma catalana”. L’article està ple d’afirmacions que es pot demostrar que no son certes i que tenen una gran capacitat per generar imatges deformades de la realitat a qui el llegeixi i no contrasti el que s’hi diu, i per impossibilitar el diàleg. Per què Rahola nega una posició clara de Barcelona en Comú quan sí que la tenia? Per què vesteix sobre aquesta negació un atac d’aquestes dimensions? Per què diu que la gent de Barcelona en Comú mai ha estat a favor del “dret a decidir” quan, més enllà de la pluralitat que hi ha al seu interior, es defensa fermament el dret d’autodeterminació i es proclama un sobiranisme que ens permeti decidir-ho tot?
Rahola arriba al final de l’article amb “quatre comentaris de final, per tal que caiguin les disfresses”. Acusa de no donar llibertat de vot i obligar al “vot de partit”, per a continuació cridar “Visca el comissariat polític!”. Acusa de no preocupar-se de la lectura que es faria del no entrar a l’AMI. Acusa de posar pals al procés català. I acusa de jugar a amagar l’ou a la ciutadania i d’estafar la gent. Pel final, però, deixa una sentència contundent: “Són precisament aquells que diuen ser la ”nova política“ els que ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim. Patètic”
La llibertat de vot. Aquest és un punt molt interessant per analitzar i debatre amb calma. La llibertat de vot és una reivindicació que sona molt bé, aquests dies s’ha identificat directament amb “nova política” i a continuació s’ha negat que Barcelona en Comú fos “nova política” per no permetre aquesta llibertat. Algun dia haurem de parlar amb calma de què pot ser això de la “nova política”. Què tenia de positiu donar llibertat de vot? S’ha argumentat que això serviria per tal que les persones independentistes de BComú votessin a favor de l’entrada a l’AMI i així salvar la situació. Fer això hauria estat coherent amb allò que es va proposar en campanya electoral?
Potser una de les coses que han de marcar un canvi en les maneres de fer política és la coherència. També ho pot ser la llibertat de vot. Però sempre que serveixi per fer més estreta la relació entre la persona representada i la persona que representa, una de les reivindicacions de la crisi de representativitat que vivim. Què guanyem en aquesta cerca d’una altra manera de fer política si la llibertat de vot només serveix per tal que els representants polítics decideixin individualment? La llibertat de vot hauria de servir per impedir la imposició del partit sobre els seus votants, hauria de servir per tal de permetre a les persones representants desmarcar-se de la doctrina de partit per respondre a allò compromès amb les persones a qui representa. En aquest cas, la posició sobre l’AMI era clara. Però no deixem de pensar en la llibertat de vot i en els canvis que necessitem.
És massa aviat per saber quin serà el llegat de Barcelona en Comú. Afirmar, com fa Rahola, que “ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim” sembla dir més del posicionament que ella decideix tenir que de cap anàlisi sobre els primers dies del nou govern municipal. Convindria tenir clars quins objectius tenim per la nostra societat, més enllà d’interessos partidistes, i pensar de quina manera hi podem contribuir millor. La necessitat d’altres maneres de fer política sembla ser compartida majoritàriament. Posem-nos-hi, analitzem, debatem, discutim, proposem... Fem-ho amb el rigor i la honestedat que fan falta per arribar a la democràcia que aspirem. Fem-ho des de tots els espais que tenim, des de l’ajuntament o des dels article d’opinió a la premsa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
