Europa sense cultura?

Fa ja setmanes que als despatxos de Brussel·les s'està negociant un nou marc financer per a la Unió Europea. D'aquestes negociacions, que sonen llunyanes i tècniques, eixiran de ben segur decisions que afectaran de manera directa la vida al nostre continent. També la vida cultural. Una, tan absurda com preocupant, és la possible desaparició del programa Europa Creativa com a línia pressupostària independent. És a dir, que el principal instrument de suport a la cultura europea acabe absorbit dins d'un fons més ampli i genèric, el de “valors i democràcia”.

El que sona com un simple canvi administratiu és, en realitat, una renúncia política de gran abast. Europa s’estaria desfent del seu únic instrument específic per defensar la cultura com a eix vertebrador del projecte europeu. Precisament ara, amb el món immers en una batalla cultural cada vegada més voraç. Mentre països com Estats Units, l’Índia o la Xina inverteixen de manera estratègica en les seues indústries culturals, Europa està a punt de desdibuixar l’únic instrument que permet que les seues narratives pròpies circulen més enllà de les fronteres estatals.

Europa Creativa ha sigut molt més que un programa: ha donat suport a milers de projectes de música, cinema, literatura, traducció, videojocs, arts escèniques, festivals i xarxes de col·laboració. Ha connectat territoris, ha fet visibles llengües minoritzades, ha portat l’art a llocs on no arribava. Ha funcionat com un escut contra la uniformitat i com un motor de pluralitat. I, a més, ha sigut també rendible: perquè per cada euro invertit, n’ha generat onze.

Així que sí, parlem també de diners. Dels més de 1,2 bilions d’euros que mou el pressupost europeu, només un 0,2 % es dedica a la cultura. I ara fins i tot eixa mínima part podria quedar amagada darrere d’un títol amb paraules boniques però sense garanties. Mentre Ursula von der Leyen anuncia 800.000 milions d’euros extraordinaris en armament i defensa, a les artistes i creadores culturals se’ns diu, literalment, que passem al calaix de sastre.

Evidenment, açò no va sols de diners. Va, sobretot, de poder, d’identitat i de sobirania simbòlica. Qui controla les narratives globals al nostre continent? Europa o les grans plataformes digitals i les empreses culturals d’altres continents ? Tan senzill com que qui no aposta per la seua cultura acaba consumint la dels altres. I qui no narra la seua realitat, corre el risc d’acabar desapareixent d’ella.

La cultura no és un afegit estètic ni un luxe prescindible. És una infraestructura essencial per a la democràcia, per a la llibertat i per a la diversitat. És una forma d’expressió, però també una influència. Per això, no n’hi ha prou amb aplaudir-la en discursos institucionals. Cal protegir-la amb diners i polítiques que ajuden les creadores i creadors europeus a seguir fent la seua feina sense haver de renunciar a la pluralitat, a la llengua pròpia, a la complexitat i al risc. Un continent que vulga ser rellevant en el segle XXI no pot renunciar a contar la seua història amb la seua pròpia veu.

Afortunadament, més de 500 organitzacions culturals ja han demanat que Europa Creativa continue com a programa independent i que se li augmente el pressupost fins al 2%. Però mentre esta Europa es rearma amb una mà, amb l’altra desarma el seu pressupost cultural. Com deia Donald Sassoon, “la cultura és l’única cosa real que uneix els europeus”. I si renunciem a cuidar-la, no és que perdrem la cultura. És que perdrem Europa.