Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

La baronessa d’Alfaro

L'escultura d'Alfaro, aquella mena de flama d’acer, esvelta i al mateix temps imponent, vol representar l’ombra de la baronessa von Stein, el gran amor platònic de Goethe.

2

L’escultura d’Andreu Alfaro a l’Estació del Nord ha aparegut envoltada de xurreries. Aquella mena de flama d’acer, esvelta i al mateix temps imponent, vol representar l’ombra de la baronessa von Stein, el gran amor platònic de Goethe. Andreu Alfaro era un gran admirador de l’escriptor alemany, i li va dedicar una sèrie d’escultures absolutament evocadores. A la Casa di Goethe a Roma es conserva una, i és reconfortant, quan visitem la città eterna, retrobar-nos amb Alfaro, a la Via del Corso. No és qualsevol immortalitat aquesta. Els italians varen apreciar l’obra d’Alfaro i la tenen exposada en un lloc preponderant, junt amb guixos de la Juno i altres evocacions del periple goethià. En Goethe, Andreu Alfaro descobria la potència del pensament unida a una curiositat intel·lectual implacable, que ell mateix perseguia. Goethe-Alfaro és un tàndem plausible en la memòria; té una raó de ser. En realitat, és l’única sèrie realitzada per ell a l’obra d’un escriptor; si descomptem els seus treballs dedicats a Joan Fuster, que són una altra cosa i al meu parer tenen una altra motivació. Crec que ningú com ell ha copsat amb els seus dibuixos d’un sol traç l’ànima fusteriana, fumant, amb els vidres gruixuts de les seues ulleres. I aquella Charlotte von Stein és peculiarment estilitzada, tot i que potser s’allunya del que de vegades pensem que és un Alfaro. De fet, és molt possible que molts dels transeünts que passen per allà, arrossegant les maletes, desconeguen qui és l’autor, i què dimonis hi fa, la baronessa. Com sol passar amb l’art urbà a València, està una mica abandonada en un cantó de l’entrada de l’estació, sobre una base de cement mig despintada. Aquella escultura requeriria una millor perspectiva, i més sentit haguera tingut situar-la mirant cap a la plaça de l’Ajuntament i enfilant l’entrada de l’estació. Però ja se sap que a València prima la comoditat sobre l’estètica, i la tenen allí arraconada, perquè no moleste ningú. En realitat, les escultures d’Alfaro, que es troben per la ciutat estan disposades amb poca gràcia: en una redona de l’Avinguda d’Aragó, al carrer de Colón, als jardins del Real... Tan sols la que es troba a l’Umbracle del Jardí Botànic té l’encant buscat per l’escultor, és a dir, motivar un moment de recolliment i gaudi. M’ature davant de la baronessa von Stein: al seu voltant una gernació excitada tira petards i menja bunyols de carabassa. Un masclet explota sobre l’escultura. Dic alguna cosa als gamberros, que riuen i se’n foten, com és natural. Stein en alemany significa pedra, i la baronessa era dura com el granit. Per més que ho va intentar, Goethe no va aconseguir conquerir el seu cos, i tot va quedar en un amor romàntic, una mica bleda, en un Werther esventat. Un amor fraternal, diuen els biògrafs. Quan Goethe va arribar a Roma, va descobrir el carnaval, i tot seguit l’amor carnal, i un poble festiu, sorollós, mediterrani, viu i ple de vida. I s’oblidà de la baronessa, la va arraconar al seu cor, tant que aquesta mai no li ho va perdonar. A Roma, Goethe va gaudir com un nen. Mai va ser més feliç. Mire de nou l’escultura, allí apartada, com oblidada, com si en algun moment algú anara a emportar-se-la, i pense que així fou. Pobra Charlotte.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats