Construcció sense planificació ni demanda: per què la Comunitat Valenciana és un cementeri de dessaladores que va costar 550 milions

Una mala planificació fruit de les tensions entre el Govern central de José Luis Rodríguez Zapatero i l’autonòmic de Francisco Camps pel transvasament fallit de l’Ebre, un país en ple boom immobiliari amb la sequera com a amenaça permanent i un recurs car d’utilitzar per als principals beneficiaris. A la Comunitat Valenciana hi ha set dessaladores i la meitat operen molt per davall de la seua capacitat, malgrat la inversió milionària que es va fer en la primera dècada del segle XXI, amb prop de 550 milions d’euros. Una despesa a què cal sumar el manteniment de les plantes, estiguen en ús o no.

Llevat de les plantes de Torrevella i Alacant, la resta quasi no tenen demanda, com indica un informe de Fedea elaborat per Domingo Zarzo, director de SACYR i l’Associació Espanyola de Dessalació i Reutilització i ratifica la Direcció General d’Aigua de la Conselleria de Medi Ambient. Fins l’any passat, quan es van posar en marxa les plantes de la província de Castelló sota amenaça de sanció per la Unió Europea, quatre dessaladores havien romàs completament parades per falta de demanda. Son les plantes de Sagunt, Orpesa, Moncofa i Mutxamel, amb una capacitat conjunta de producció de 54 hectòmetres cúbics anuals, una xifra superior a la del transvasament Tajo-Segura (amb 38 hectòmetres cúbics el mes d’abril) i a les quals el Govern va destinar 200 milions d’euros. En total, les plantes dessaladores valencianes tenen capacitat per a produir prop de 200 hectòmetres cúbics anuals en un territori on cada persona consumeix uns 3 metres cúbics al mes per a proveïment i a penes proveeixen els municipis en què se situen.

El boom de les dessaladores es va produir entre el 2004 i el 2011 amb l’anomenat ‘Pla de l’aigua’ del Govern de Zapatero i la ‘Guerra de l’aigua’ que van lliurar dirigents regionals del PP. El gran pla alternatiu al transvasament de l’Ebre va suposar una inversió milionària i va portar Espanya a ser el cinqué país en potencial d’obtenció d’aigua per osmosi i el primer d’Europa. En aquesta batalla retòrica s’adduïa que el govern socialista deixaria sense aigua els regants de la Conca del Segura o que la limitació de transvasament de l’Ebre suposaria la fi del desenvolupament econòmic d’algunes regions. Això ha derivat en fortes rivalitats entre els governs de Castella-la Manxa i els executius de la Comunitat Valenciana i Múrcia, que any rere any han de fer pública la seua defensa dels agricultors. Una mala planificació que no va tindre en compte la demanda en previsió d’un creixement que la crisi va paralitzar, els costos elevats de l’aigua produïda i una guerra política de més de 20 anys han convertit el territori valencià en un cementeri d’infraestructures. Algunes, com la d’Orpesa, esperava ser útil a l’ombra de projectes com a Marina d’Or i ara s’utilitza al 3% de la seua capacitat. Torrevella, el 2017, ho feia al 30%. A aquesta taca se suma l’escàndol d’Aquamed, que investiga l’adjudicació fraudulenta per part d’aquesta empresa estatal dependent del Ministeri d’Agricultura d’obres a una desena d’empreses, amb una quantitat de 20 milions d’euros sota sospita de l’Audiència Nacional.

Com un territori que pateix la sequera com un mal endèmic prescindeix d’aquest recurs essencial per a la vida? El problema, indiquen totes les fonts consultades, és el cost econòmic tan elevat. Els agricultors argumenten que no resulta rendible i resta competitivitat als seus productes, mentre que els municipis tenen por de gravar els rebuts si empren aigua dessalada, fins a cinc vegades més cara que altres fonts. Sobre aquest primer punt discrepa l’autor de l’informe, que calcula que en alguns cultius d’alta rendibilitat en el mercat –com alguns hortícoles i fruiters de fruit carnós– “el cost és assumible”. Mentre hi haja fonts d’aigües naturals per explotar, no s’utilitza un recurs que resulta car.

El cost principal de la producció d’aigua dessalada és l’elèctric, una situació que podria resoldre’s mitjançant l’ús de renovables, segons exposa Manuel Aldeguer, director general d’Aigua de la Generalitat Valenciana. L’ús de l’energia fotovoltaica abaratiria al seu torn la factura elèctrica, indica. Zarzo afig a la proposta subscriure convenis amb regants, com fa Múrcia, o crear impostos amb criteris mediambientals; subvencionar-ne una part per als regants i gravar l’aigua que es destina a ús turístic.

Mentre tres plantes al nord estan infrautilitzades, la planta de Torrevella, la més gran d’Europa, prepara la seua ampliació. Segons el diari Informació, la unió d’empreses Arada Ingeniería SL-Desalia Water SLU invertirà prop de 45 milions d’euros en l’ampliació i ja n’ha abonat més de 800.000 per a la redacció del projecte que permeta a la planta operar al màxim de la seua capacitat, 120 hectòmetres cúbics anuals. La meitat de la producció es destina a consum urbà de la Mancomunitat de Canales del Taibilla i la resta, a completar la dotació d’aigua d’ús agrícola del Sindicat Central de Regants de l’Aqüeducte del Tajo-Segura.

Davant el risc d’esgotar fonts naturals d’aigua, ajuntaments com el d’Almeria han decidit incrementar l’ús d’aigua dessalada fins un 70% del consum de la ciutat. “Múrcia i Almeria tenen les dessaladores com a assegurança de vida”, postil·la Zarzo, que explica que en les comunitats veïnes algunes comunitats de regants tenen les seues pròpies dessaladores.

Augmentar la producció d’aigua dessalada per a destinar-la a consum urbà és una possibilitat que el Govern valencià creu que s’hauria d’explotar en més punts de la comunitat, com ara Castelló, on “caldria fer un esforç” perquè les plantes operaren al 100%, atés el dèficit hídric de la província. Aldeguer reflexiona sobre la viabilitat de canalitzar, mitjançant conduccions, l’aigua d’aquestes dessaladores a alguns punts de la província de València, que tenen un excés de nitrats. No obstant això, sense demanda no es plantejaria l’obra. El director general creu que és bastant clar que les dessaladores “són garantia de futur” i permeten estalviar aigua, i deixen reserves en els aqüífers.“L’ús d’aigua dessalada com a complement a altres recursos convencionals és una garantia de subministrament d’aigua de qualitat que no està subjecta a la influència del clima, canvi climàtic o les tensions territorials o polítiques a què estan subjectes els transvasaments”, afig l’autor de l’informe.

En la legislatura passada el parlament autonòmic va crear una comissió d’estudi sobre la contaminació dels aqüífers. L’informe de les conclusions exposa que díhuit masses d’aigua subterrànies de la Comunitat Valenciana presenten contaminació per nitrats superior a 50 mg/l, cinc de les quals presenten també contaminació per fitosanitaris (herbicides). El document assenyala que la principal font de contaminació de les aigües subterrànies que tradicionalment s’han emprat per a la producció d’aigua potable a la Comunitat són els nitrats d’origen agrari, encara que en l’última dècada també s’han detectat casos de contaminació per fitosanitaris. Segons Aldeguer i Zarzo, augmentar la producció d’aigua dessalada, que pot quedar com a ‘reserva’, contribuiria a la preservació d’aquestes fonts d’aigua natural.