Mireia Sopena: “Acusar Cruzet de col·laboracionista, un home que volia incorporar el jovent al món editorial, és un anacronisme”

Mireia Sopena (Barcelona, 1975) és editora d’Edicions de la Universitat de Barcelona i investigadora. Doctora en Filologia Catalana, ha difós diferents estudis valuosos de la història cultural i literària dels Països Catalans, entre altres: Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) (coordinat amb Josep Lluch, 2007).

El seu darrer llibre El somni més ambiciós. L’editorial Selecta i la recuperació de lectors (Afers, 2025) és un estudi estructurat i minuciós centrat en la tasca de l’editor Josep M. Cruzet (Barcelona, 1903-1962) i la creació de l’Editorial Selecta.  El rerefons són les dificultats que va tenir la literatura i l’edició catalana per tal de sobreviure a un intent de substitució i extinció en plena dictadura franquista.

La figura de Josep M. Cruzet fou decisiva. Durant dues dècades estigué al capdavant de l’editorial de postguerra més ambiciosa i important de la literatura catalana i feu un esforç agosarat que va aconseguir traure la cultura catalana de les tenebres del franquisme.

Escriu Sopena en la presentació de la monografia: “Si existia una editorial del segle XX que era digna d’un treball monogràfic, aquesta és la Selecta, la més ambiciosa en els severíssims anys quaranta i cinquanta, antecedent immediat de les que, als seixanta, van saber explotar la liberalització del règim”. Amb aquestes paraules emmarca i explica el pes, doblement important, d’aquest llibre: d’una banda, per la temàtica. D’altra, pel rigor i l’ambició amb què està concebut i escrit.

Prenem un cafè en una cafeteria de València, una ciutat que Mireia Sopena s’estima, visita sovint, i on va presentar dijous passat el seu darrer treball, fruit d’una tesi doctoral i d’una notable dedicació al món de l’edició. En una mà la tassa, amb l’altra faig pes perquè el llibre romana obert per la pàgina que m’interessa. És un llibre de bona lectura, d’aquests que convé tenir a prop per consultar quan s’escau.

Escriure llibres sobre llibres ha estat, des de fa anys, una dedicació constant i exigent per a Mireia Sopena. On i com va començar?

Vaig començar en el sector editorial als 18 anys, amb una beca d’Edicions 62, i sempre hi he treballat. Primer amb Pòrtic quan era del grup Enciclopèdia . Després, en el moment va passar d’una editorial d’assaig cap a la no ficció, ja no m’hi vaig sentir tan a gust i llavors vaig tenir la necessitat d’estudiar la història de Pòrtic i fer recerca editorial. D’aquí va sortir el llibre Editar la memòria. L’etapa resistent de Pòrtic (1936-1976) de 2006, i després vaig continuar amb els llibres de l’ Óssa Menor, Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Els llibres de l’ Óssa Menor (1949-1963) que vaig presentar al premi d’assaig Carles Rahola perquè volia que el publiqués Proa, que tornés a Proa.

I afortunadament, va guanyar i així fou.

Sí i des d’aleshores vaig continuar escrivint articles sobre la censura franquista i eclesiàstica. Llavors vaig descobrir les 125 capses sobre l’Editorial Selecta a la Biblioteca de Catalunya i em vaig plantejar una recerca diferent, com una tesi. Pensant, però, en tot moment, en fer un treball que es pogués publicar en un llibre, amb una adaptació, és clar. I d’aquí sorgeix el llibre. M’interessava molt la vida literària dels anys 40 i 50, amb totes les limitacions polítiques i culturals i els entrebancs del moment. I em fascinava la figura de Josep M. Cruzet, perquè en uns temps molt difícils amb la Selecta aquest editor concep un projecte editorial que intenta abraçar tot l’àmbit català i amb pocs recursos arriba a tot arreu i presenta una literatura catalana unitària: País València, les Illes, i la presència nord-catalana, i allò era insòlit en aquell moment.

En quin context sorgeix la figura de Josep M. Cruzet com a editor?

La formació de Cruzet venia del Noucentisme, una època d’efervescència cultual. Cruzet, després d’abandonar els estudis acadèmics per raons personals, s’inicià en l’edició en el taller d’arts gràfiques d’Antoni López-Llausàs, membre d’una il·lustre nissaga de llibreters i editors barcelonins. Era un entorn laboral molt professionalitzat i tots dos van ser socis en l’obertura, l’any 1924, de la llibreria Catalònia al bell mig de Barcelona. D’aquesta experiència, justament, va sorgir el “miracle” Cruzet, com en diria Llausàs, capaç de poder vertebrar a partir de 1946 un pla editorial de gran abast, coherent, regular i molt representatiu, amb 300 títols, tant clàssics com moderns. A poc a poc, l’editor va anar creant estratègies per captar autors a través d’esdeveniments, com ara la celebració literària de la Nit de Santa Llúcia.

Una personalitat inquieta, visionària i ambiciosa la de Cruzet?

Sí. Des del principi va contemplar les possibilitats de publicar premsa periòdica. I no va poder fer-ho perquè la censura fou implacable i tots els intents de fer una revista van ser avortats. Intenta fer traduccions, tot i que el règim li ho posa difícil, compra el fons editorial de la Catalònia. Així que a l’hora de valorar el seu treball no és només l’obra feta, sinó tot allò que va intentar i es va escapçar perquè estava obrint portes per a molts, demostrant que es podia fer, i gràcies a la Selecte van començar a aflorar molts projectes editorials. Cal tenir en compte que, després de la guerra, la literatura catalana s’havia estroncat i ell és el principal editor català de la postguerra i un dels més importants del segle XX, junt amb noms com Josep Maria Casacuberta, Josep Maria Castellet i Jaume Vallcorba. Recordem que Edicions 62 sorgeix just quan mor Cruzet. Per cert, que la història d’Edicions 62 està encara per investigar i fer. Cruzet no fou un intel·lectual, però sí fou una baula cultural, un intermediari crucial del segle XX, com també ho van ser temps després els altres editors esmentats.

Com aconsegueix Cruzet fer-se un lloc en un mercat editorial tan esquifit?

Aconsegueix en els anys 50 competir amb el castellà, i ho fa amb tot en contra: sense mitjans de comunicació, ni escola, amb un govern hostil i la censura. Cruzet crea el Premi Martorell, i posteriorment, amb els fundadors d'Òmnium Cultural, el Premi Sant Jordi i incentiva una mancomunitat d'editors, perquè per enrobustir el sector i convertir-se en l'editor hegemònic ha de buscar complicitats amb els altres editors en català. Té la virtut d’haver-se format abans sobre el terreny i tenir un pla visionari i per això, malgrat els problemes econòmics, aconsegueix muntar el Sant Jordi, un premi català tant important com el Nadal en castellà i això és un èxit en temes de balanços econòmics. Amb tot, l’hem de jutjar pel catàleg i per l’espai cultural que va crear. La Selecta i la Catalònia van suplantar les institucions culturals que havien quedat abolides en una època en què la presència de llibres en castellà era abassegadora als aparadors de les llibreries catalanes. En el cas de Cruzet, el suport de la llibreria Catalònia fou nuclear per al seu projecte editorial. Sense la llibreria no hauria fet res.

Cruzet estableix també un pont amb els escriptors de l’exili.

Sí, va mantenir una relació molt estreta amb els escriptors de l’exili.

El mateix Antoni López-Llausàs emprengué el camí de l’exili durant la Guerra Civil cap a Buenos Aires, on esdevingué el gerent d’Editorial Sudamericana, Des de la distància, López-Llausàs lloava “la tasca ingrata i aspra de salvar la llengua catalana del total oblit en què hauria caigut de no haver sorgit com per miracle l’editor Josep M. Cruzet”.

Era un elogi carregat d’estima pel seu deixeble i fet des de ben lluny. No és d’estranyar, doncs, que tots els autors de l’exili volguessin publicar amb Cruzet. Per ells era com tornar de l’exili. Tanmateix, tot no foren flors i violes,  també rebé crítiques, si bé les més bel·ligerants venien de persones desinformades, sense un valor contrastat, i eren anònimes. No venien d’autoritats literàries. Tant Fuster, com Josep Pla, com Antoni Vilanova l’encoratjaren perquè veien que el seu era un gran projecte. Pla confià en ell i publicà amb ell en comptes de fer-ho amb Destino perquè el considerava molt professional i solvent. L’empordanès veié clar que qui apostava pel català era Cruzet i no Destino i que Selecta aportava un pla editorial coherent, prometedor i amb continuïtat. Cruzet va publicar una xifra de títols aleshores mai vista, més de 400, amb noms com Josep Maria de Sagarra, Santiago Rusiñol, Joan Amades i Josep Pla, entre d'altres. Pla, de fet, vivia dels ingressos de la Selecta i de les col·laboracions per a Destino.

Era un temps amb pocs editors i un públic lector molt reduït, però àvid de poder llegir en català.

A diferència d’ara, hi havia menys per a repartir. Si ho compares, ara són molts els editors per a un públic que no és tan nombrós, vist en perspectiva. En aquells anys, 40, 50 i fins als 60 eren pocs els editors amb un públic reduït, però que, a poc a poc, s’abocava a la literatura en català, si bé el consum cultural era molt irrellevant per la pobresa general del moment i una alfabetització en català reduïda. Es vivia en un estadi de aniquilació cultural, pobresa social i econòmica, amb problemes d’alfabetització, la censura, el règim polític en contra i els escriptors catalans exiliats o bé silenciats. Per això López-Llausàs li diu a Cruzet que amb ell havia nascut un miracle. El que està clar és que sense l’ambició i la confiança que Cruzet tenia en les seues possibilitats no hauria pogut fer front a la situació. Els començaments, però, no van ser fàcils. El balanç econòmic al cap de tres anys evidenciava que allò no rutllava, però l’editor va continuar, va perseverar amb tenacitat i hi va subsistir. s’aconsegueix introduir certa relaxació. I després d’obtenir permís del règim per publicar l’obra de Verdaguer, amb la imposició que s’edités en l’ortografia arcaica, amb les normes prefabrianes. El 1946 Cruzet fa el pas decisiu amb la creació de l’Editorial Selecta.

I en aquests circumstàncies feu una entrada insòlita.

De cop i volta, del desert cultural, apareix un editor amb un volum de producció que posa a prova el règim i que l’obliga a fer certes concessions i per això, esdevé un referent per a altre editors. Al llarg de les diferents etapes del règim, algunes amb més flexibilitat que altres, Curzet l’interpel·la directament i s’enfronta al règim amb les armes de què disposava llavors, entre 1943 i 1962. Vint anys intensos. 3.Al llarg de les diferents etapes del règim, algunes amb més flexibilitat que altres, Cruzet l’interpel·la directament i s’enfronta al règim amb les armes de què disposava llavors, entre 1943 i 1962. Vint anys intensos. Al principi, el 1940 comença a publicar en castellà amb les Ediciones Selectas, però així que pot es passa al català, la seva prioritat. Acusar Cruzet de col·laboracionista, un home que tenia l’ambició d’incorporar el jovent al món editorial i a la lectura, és un anacronisme. En alguna ocasió se’l va acusar d’haver creat una editorial conservadora, però en aquell moment simplement publicava qui podia. A més, els escriptors joves d’aquell època escrivien en castellà. De fet, Cruzet li demana a Pla si coneix joves que escriguin en català. Però clar, sap ben bé que la censura certes obres no les permetrà, i ell com a editor el que vol és vendre.

Josep Pla esdevé autor i interlocutor alhora.

Confien mútuament l’un en l’altre i es consulten. Cruzet escriu a Pla: “no es mereix pas l'esforç que vostè com autor i jo com editor estem realitzant”. I diu d’ell “primer autor de la Selecta i millor conseller meu”. Pla té un paper essencial en la configuració de l’editorial. Les primeres “obres completes” de Pla van ser clau en el combat sostingut per Cruzet per construir la seva col·lecció, per aconseguir uns espais de projecció més amplis, per recuperar el públic lector i per guanyar uns sectors indiferents —i hostils— a la lectura en català.

Un projecte ambiciós de curta vida, perquè Cruzet mor als 59 anys. Què podia haver arribat a ser Edicions Selecta a llarg termini?

Com a hipòtesi, crec que Cruzet hauria volgut envoltar-se d’assessors i hauria prioritzat preservar la qualitat literària, rodejat de les persones que ho haurien fet possible. No tinc cap dubte que hauria vetllat per una literatura catalana de qualitat. Cruzet fou una inspiració, un exemple, un referent per als que vindrien després. Però els editors difícilment ho reconeixen. Els editors petits sí que mostren complicitat entre ells. Però quan reconeixen allò que els han aportat els grans? Els editors rarament confessen quins han estat les seves influències i referents, els agrada presentar-se com a originals i emprenedors. No diran fàcilment que els van inspirar Casacuberta o Cruzet. Primer perquè es veu com una època envellida i segon, perquè tots volen ser originals i diferents. El mateix Jaume Vallcorba, per exemple, recupera autors publicats per Curzet. Clar que hi ha influències entre ells, però rarament les confessen i els has d’interpel·lar. Amb els escriptors ocorre diferent, admeten més obertament les seues influències Els escriptors s’inscriuen més en una tradició o corrent. En tot cas, definir un perfil i una personalitat pròpia com a editor, no està renyit amb inscriure’t en una tradició.

I Cruzet, on s’inscrivia?

Cruzet s’inscrivia en una tradició, i això no representava un desmèrit per a ell, sinó més aviat un prestigi i enfortia el sistema literari. Ell ho tenia molt clar. En un context on la llengua estava prohibida en l’espai públic, bandejada de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació i confinada a l’espai domèstic, ell sabia que l’edició en català esdevenia un element clau per a fer possible el futur d’una llengua i d’una cultura perseguides.