No ho entens, rei?

Una mare sempre és una mare. Amb la mateixa tenacitat i afecte que les lleones del Serengueti revelen als seus cadells els secrets de la caça de l’antílop en els documentals de “La 2”, la regidora popular instruïa el seu plançó en els misteris insondables del barrufeig i de l’art de pispar. El pitjor és que aquesta vegada la maternal escena no la va caçar l’objectiu del càmera del National Geographic, sinó el micròfon de la gravadora de la Guàrdia Civil. Poden gaudir de l’àudio i de les transcripcions a les millors sales de cinema i en els diaris de la seua ciutat.

La mare: “M’han donat mil euros. En dos bitllets de cinc-cents. I jo els havia de fer una transferència legal del meu compte. Blanquejar diners, vaja. Corrupció política total.” 

El fill: “Què vol dir això de ‘per a blanquejar’? No ho entenc.”

La mare: “No ho entens, rei?”

Vosté i jo sabem que vivim en una democràcia malalta, perquè a hores d’ara la senadora Barberá continua sent senadora, els regidors barrufejadors continuen sent regidors i Mariano Rajoy continua sent president en funcions i candidat a “presidir mes avant” el país sense que aquesta confessió, i tantes altres confessions conegudes, hagen provocat en el tros de pa de Rajoy cap necessitat de dir ni tan sols “aquest plasma és meu”. 

En una democràcia sana no es dubtaria gens ni mica sobre quina seria la prioritat política d’aquest país: regenerar-se democràticament. Però vosté i jo sabem que estem institucionalment malalts cada vegada que veiem que les nostres urgències com a ciutadans se supediten, roda de premsa rere roda de premsa, al campionat nacional de bestieses, fanfarroneries, insults i acudits roïns que sembla haver-se convocat sense el nostre permís a l’hemicicle de les Corts espanyoles. 

Els qui han estat descrits per la justícia com una “organització criminal” assisteixen amb entusiasme indissimulat al lamentable espectacle oferit pels qui han decidit rebaixar el debat polític i institucional patri al nivell de titular de programa esportiu només apte per a hooligans. De “la calç viva” al “cunyat”. De “les teues xicotes” a Veneçuela. D’assaltar el cel a tocar a la porta del purgatori per a veure si hi poden deixar, en rehabilitació i custòdia, el membre més desorganitzat de la família d’Íñigo Errejón. Mentrestant, Pedro Sánchez es reuneix “en secret” per, segons sembla, no dir a l’independentista convocat res que siga secret i donant al món el preocupant missatge que és l’únic espanyol que encara no sap que en aquesta política de “Sálvame de luxe”, feta tertúlia fins a la sacietat, el tedi i, fins i tot, la nàusea en què ens ha tocat viure, les “reunions secretes”, com els discos durs de Bárcenas, ja no existeixen. 

Diuen les enquestes d’aquest diari que, si es repetiren les eleccions, l’abstenció de les persones que van votar pel canvi deixaria a tir de pedra la majoria absoluta als qui pensen que no hi ha cap delicte ni vergonya que no es puga absoldre amb una bona urna. Així doncs, si la cosa continua per aquest camí, ja em veig una altra vegada la pobra regidora valenciana telefonant al seu desconcertat fill des de la mateixa cabina que va deixar lliure Rafa Blasco per dir-li allò de: 

La mare: “Rei, que tornem a governar. Que em diuen que ara cal molta paciència i prudència. Que tornem a ser tots amics. Que ella ens perdona, fill, que ens perdona.” 

El fill: “Mare, no ho entenc.”