Judes

De totes les festes cristianes que han inundat la trista agenda de la meua existència, només N’hi ha una que mai no m’ha costat celebrar: la Pasqua. És l’única que em crec.

Mai he vist clar això de Nadal. Tinc dubtes seriosos de l’èxit d’un part en un pessebre sense més atenció mèdica que la d’un bou, una mula i un marit expert en bricolatge, però que, vista la seua credulitat respecte de l’origen i la paternitat del seu fill, done per fet que, saber, sabia poc ni d’on ni de com vénen els xiquets. Guarde un cert rancor a la festivitat del Corpus, perquè va coincidir amb l’època de la meua gran estirada i el vestit de mariner de la comunió se’m va quedar immediatament xicotet i ni el capellà ni ma mare van acceptar la meua solució de fer la processó amb el xandall del Barça. I pel que fa a les festes patronals, Santa Maria la Major, patrona de Riola i de Roma, sempre m’ha fet la impressió que entre els seus dos municipis patrocinats ha tingut una clara predilecció pel que li va dedicar l’església més gran. Però la Pasqua sí, aqueixa sí que me la crec.

La celebració de la mort i la resurrecció de Crist, té un esperit hooligan amb què em puc identificar. Que et crucifiquen, et fiquen en un sepulcre i que al cap des tres dies no sols ressuscites sinó que, a més, ho faces convertit en un déu, tri i etern, això, això sí que és una remuntada i no la del Bayern de Munic contra la Juventus de l’altre dia. Ací sí que hi ha alguna cosa a celebrar tots els diumenges que seguisquen a la primera lluna plena de l’equinocci de primavera fins que s’acabe el món, i no això del Dia de la Hispanitat.

Tampoc no em resulta complicat creure la història d’un grup liderat per un paio amb els cabells llargs –si s’hagueren inventat en aquell moment les gomes elàstiques, no descarten que s’hauria fet una cua– que es creu un messies. Em sembla molt versemblant la seua estratègia per a formar la seua executiva. Anar per les diferents circumscripcions de Galilea, triant a dit els que després han de propagar la seua fe. Dotze. Majorment homes.

Però de tots els personatges que constitueixen el relat de la Pasqua cristiana, he de reconéixer-los que sempre em va resultar mes pròxim i familiar el de Judes. Però Judes Iscariot, no el Judes Tadeu que sempre em va semblar un sense sal. Com no m’ha de resultar creïble a mi, que he passat per desenes de congressos del partit, la història d’un membre de la comissió executiva federal del fill de déu, que va vendre per un grapat de monedes de plata el seu secretari general tan bon punt es va adonar que el seu regne no seria ni d’aquest món, ni en la legislatura següent?

És, al meu parer, el paper de Judes, el que més credibilitat atorga al relat fundacional de cristianisme. Judes ha servit d’inspiració a una bona part dels líders, especialment orgànics, de la política moderna. La seua capacitat d’anàlisi i d’anticipació hui li haurien valgut lloances sinceres de bona part dels columnistes polítics valencians. “Polític brillant capaç d’adaptar-se als nous temps” haurien escrit d’ell els mateixos que van definir amb tant d’encert Rafael Blasco. “Supervivent allunyat de dogmes i sectarismes” o “Destacat polític, dotat d’una extraordinària visió de futur” serien els adjectius amb què es descriuria hui la trajectòria de l’únic que va saber veure, ja en l’hort de Getsemaní, que aquella executiva amb què va compartir sopar uns dies abans del congrés de Jerusalem no acabaria gens bé.

El futur, és per als Judes de hui, no en tinguen cap dubte. La majoria dels aspirants a messies que pul·lulen pels nostres hemicicles prefereixen envoltar-se d’apòstols el preu dels quals coneixen i creuen que són capaços de pagar. Hui, Judes hauria estat amb el govern dels nous romans secretari d’Estat, conseller de Cooperació, president de Diputació i si haguera estat molt, però que molt poc de fiar, com a mínim gerent d’Imelsa, perquè això sí, que sàpien que als nous judes, a aqueixos ara, ja mai els dóna per penjar-se.