Penal!

Per raons de pura índole professional, no pensen vostés que això meu és vici, he vist alguna que altra sessió de control al Govern de la Generalitat en què el diputat Morera oficia d’àrbitre parlamentari en qualitat de president de la institució.

Una intervenció darrere d’una altra, he pogut constatar la persistència d’una estranya anomalia parlamentària consistent en la petició sistemàtica de la paraula per la sindica del grup popular, la senyora Isabel Bonig, pel fet de sentir-se al·ludida i entendre maculada l’honra del seu tan honrat grup parlamentari. Aquestes peticions constants són, bondadosament ateses per la presidència de la cambra amb l’argumentació tan cridanera següent: “Sra. Bonig, aquest president entén que no ha estat vosté mencionada en cap moment de la intervenció, ni posada en entredit l’honorabilitat del seu grup, però si vosté se sent al·ludida, té un minut”.

Utilitzant un símil futbolístic, la cosa equivaldria al fet que, cada vegada que un davanter entrara a l’àrea i un defensa li llevara la pilota, el davanter en qüestió, acompanyat i animat pel seu enfurit equip, podrien reclamar al col·legiat que xiulara penal. Imaginen per un moment que l’àrbitre li contestara: “Estimat jugador, jo, que sóc l’àrbitre, que tinc davant meu i interprete el reglament assistit per dos auxiliars, que bé podrien ser també lletrats de les Corts, no he vist falta enlloc. Però, si tu sents que t’han fet falta, tens un minut per a xutar una miqueta a porteria”. Veritat que no és seriós? Doncs això.

Per començar, com bé diu un dels meus cronistes parlamentaris de capçalera, un debat parlamentari no és més, ni pot ser cosa distinta, que una successió d’“al·lusions” al grup polític que entén com a antagonista. És poc probable que, amb la que ha caigut en aquesta Comunitat, aqueixes al·lusions a la gestió, els mèrits i els demèrits de l’adversari siguen amables i afectuoses.

En resum, si entenem que el debat consisteix precisament a al·ludir-se mútuament, allò més natural és que el reglament establisca un mecanisme per regular per quant de temps i en quin ordre s’al·ludeix cadascú. Ara tu al·ludeixes Oltra durant 4 minuts, després Oltra t’al·ludeix a tu 4 minuts més, després tu  tornes a al·ludir una estoneta més la susdita i, per acabar i per allò que és la vicepresidenta, Oltra t’al·ludeix, i s’ha acabat el xavo.

L’estratègia posada en marxa per la portaveu popular en cap cas persegueix el restabliment de l’honor d’un grup que no pot imputar a ningú més que a si mateix la pèrdua del prestigi que un dia potser va tenir. El verdader objectiu de la diputada Bonig no és un altre que subvertir l’orde establit, qui ho diria d’Isabel, pel reglament de la cambra per a adulterar el desenvolupament del debat tant en l’ordre com en el temps. Dit d’una altra manera, Bonig ha trobat amb la col·laboració de la Presidència, de segur innocent, la manera de parlar sempre més i l’última en cada torn d’intervencions. I en aqueix objectiu, la falta de perícia a l’hora d’aplicar les normes és un aliat necessari amb què, en cap cas, hauria de comptar cap grup.

Després de tant de temps de manu militari, entenc  la tendència a la bonhomia parlamentària per la qual sembla que aposta Enric Morera. Però tot té un límit i aqueixa també és la comesa de la Presidència: establir-ne i garantir que es respecten. És cert que res d’això no posarà o llevarà escó la pròxima vegada que se’ns convoque davant d’una urna. Per desgràcia tot el que ha succeït en els últims mesos en aqueix hemicicle és electoralment irrellevant, i això inclouria l’aplicació del reglament i l’expulsió de l’hemicicle de qui de manera reiterada el vulnere, senzillament perquè aqueix parlament és, a hores d’ara, invisible. Isabel Bonig podria estar parlant tres dies seguits i el seu partit continuaria despenyant-se electoralment i orgànicament.

El president de les Corts Valencianes té la meua comprensió en la seua intenció d’obrir un nou temps de diàleg i de tarannà en la noble institució que amb tant de tarannà presideix. Però com diuen en el seu poble, i en el meu: “això que està be, està be”. Perquè la contemplació d’un espectacle tan lamentable no evoca cap idea de tolerància ni d’imparcialitat. És més aïna aqueixa sensació desagradable que ens queda als que ens agrada el futbol quan veiem guanyar el partit a qui millor ha fingit el penal.