Al costat de la lectura de llibres -la millor companyia, la més fidel-, de llibres que havíem deixat aparcats i que ens esperaven i interpel·len (una llarga llista), la música és un dels millors pal·liatius d’una situació estranya i insòlita. Tancats a casa, dia rere dia, cal aguantar i continuar.
No hi ha altra. És difícil, dur, però el consell enraonat és mirar-hi l’aspecte positiu. Ésser disciplinats, responsables, pacients, aprofitar per a fer tot allò que no havíem fet i que volíem, des de reparacions domèstiques, fins a diàlegs a fons... tot i que és difícil. El desassossec i la preocupació per la situació general i per tanta gent que pateix -una experiència compartida- ho fa molt complicat. Costa centrar-se. Però cal fer-ho.
La música acompanya. No hi ha cap dubte. És un llenguatge universal... Hi ha on triar i remenar. Per descomptat, els clàssics. Händel i Mozart, Vivaldi, Beethoven, Haydn, Mompou... Els tenim sempre a prop i a l’abast. Darrerament, però, triomfa el Duo Dinámico amb “Resistiré”, que se sent de vegades al carrer.
I està molt bé, amb una lletra que va fer -segons Rafa Xambó- el fill d’un antifeixista en aquesta clau. I que en la reformulació del Gran Wyoming té també gràcia (“resistiré a los años del PP”)... Quina barreja de cultura culta, popular i esbojarrada. Tot val, tot arriba per les finestres i balcons a partir de les 20 hores, quan per un instant hi ha una sintonia de comunitat, de desconeguts que s’apleguen i s’encoratgen. Al meu carrer després dels aplaudiments als sanitaris algú prepara amb èxit una programació musical eclèctica, que va del Bella Ciao (acollit amb entusiasme!) fins a Singing in the Rain. I agrada...
Jo avui he triat un CD màgic. L’he posat diverses vegades: Terra, d’Obrint Pas. M’agrada més aquests dies que els grans clàssics, perquè és esperonador. I per descomptat més que les peces de Penderecki o Bruno Maderna, la música contemporània que no us recomane, si no sou masoquistes. Tot i que qui sap...
Terra és un CD fabulós, espontani, de formació, tendre, veraç, energètic. Ens evoca uns anys de finals dels 90 en què una nova generació va agafar el relleu i va fer la seua “nova cançó” amb el llenguatge musical de la seua època. Amb una gran naturalitat i convicció. En general les cançons tenen un aire arravatador, molt efectiu, que va fer un gran efecte en concerts multitudinaris. En un públic massiu d’adolescents i joves, d’estudiants i no estudiants, que varen respondre i s’hi varen identificar. Al País Valencià i molt més enllà.
En una de les cançons es sent la veu gravada de Joan Fuster que, com un profeta bíblic, diu greument i per a la posteritat: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”. Fou a l’aplec per la unitat de la llengua que es va fer a Castelló, fa molts anys. Jo hi vaig ser present. Com un miracle de continuïtat, com una afirmació de conviccions enllà del temps. Amb una música que fa volar la imaginació.
Obrint Pas, una gran experiència! Els periodistes, companys de generació, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan en varen fer una crònica excel·lent, i motivadora, al llibre Des del Sud, El País Valencià al ritme dels Obrint Pas(Mina, 2007). On expliquen les raons i els motius d’un grup que ja és mític. D’on han sortit, si més no, les cançons en actiu de Xavi Sarrià, la mestria amb la dolçaina (o la gralla) del gran Miquel Gironès o les moltes iniciatives antifeixistes de Miquel Ramos...
Obrint Pas nasqué d’una escena musical i vivencial de la València de final dels noranta. Les lletres són una meravella, una baula de continuïtat amb les millors aspiracions, des del moviment anti-globalització fins al valencianisme més conseqüent, sense defallences ni contradiccions. Hi compareixen Fuster, Estellés, Al Tall... interpretats a la seua manera. Eren alumnes de l’Institut Benlliure, al carrer d’Alboraia de València, i s’hagueren d’espavilar, contra nazis que els atacaven i tota mena d’ensurts en aquella València hostil que ja queda lluny (València és ara ‘una ciutat amable’, com diu el poeta Eduard Ramírez Corneig). Esdevingueren líders de tota una generació.
Però ara és l’hora ja d’uns altres, és un nou temps, l’hora d’una nova generació. Com s’ho faran? Ja veurem com s’espavilen.
Mentrestant Terra i les moltes altres cançons del grup ‘Obrint Pas’ i de les desenes (més d’un centenar!) de grups i cantants que han protagonitzat l’esclat de la “música en valencià” durant les darreres dècades ens acompanyen, ens engresquen, ens animen. Un fenomen literalment inimaginable, d’una importància que no podem de cap de les maneres menystenir, i que ens confirma en algunes intuïcions, conviccions i certeses.
Cal anar combinant. La música és varietat, diversitat de registres, i hi ha temps per a cada cosa. No tot ha de ser Händel o Mozart, o els quintets de metalls, que sempre rescabalen. Però tampoc no ha de ser tot el Duo Dinámico!
Si teniu ocasió, poseu a tot volum Obrint Pas, i altres grups i cantants en català, al vostre balcó. Com fa el meu veí....
0