Arran de la nova actualitat de don Miguel, derivada de la pel·lícula -bastant impressionant, per cert- d’Amenábar, Sal·lus Herrero ha fet comentaris pertinents sobre alguns aspectes unamunians en quatre articles publicats a ‘País Valencià Segle XXI’ sota el rètol “Miguel de Unamuno i l’imperialisme lingüístic”. Unamuno visita Mallorca i mira de separar tot el que pot mallorquinisme i catalanisme. Visita Barcelona i critica el que considera presumpció i mera façana de l’Institut d’Estudis Catalans. Diu que li agraden les variants lingüístiques i la literatura catalana, però voldria arraconar el català tot el possible, deixar-lo en penombra, per a major gloria i brillantor de l’idioma universal, que per a ell era el castellà. Els textos aplegats al llibre Andanzas y visiones españolas, publicat originalment el 1920, on es pot llegir tot això, és una mina. Jo tinc l’edició de la col·lecció Austral, publicada a Madrid el 1940. Feia molts anys que no el rellegia. L’exemplar procedeix de la biblioteca familiar... Esperonat pels articles de Sal·lus hi he tornat, sobretot a l’escrit “La frontera lingüística”, que tracta de València.
Unamuno viatja i contempla Espanya. Fa tota una teoria de les Espanyes. Però el que li exalta de veritat és Castella. On troba un paisatge i un tarannà, una vivència i una mística incomparables. Santa Teresa, El Escorial, Yuste, el Cristo yacente, Salamanca, Gredos... Crec que una manera d’interpretar Unamuno -o un cert Unamuno, perquè n’hi hagué diversos- és des del punt de vista dels desnivells culturals o de civilització. És en certa mesura un antioccidentalista, a la manera com ho eren els russos eslavòfils o els turcs més reticents en el passat i encara avui (els ideòlegs de Putin i Erdogán, sense anar més lluny). O alguns alemanys völkisch d’arrel romàntica. Defensors d’essències pures i pròpies, que no tindrien res a veure amb la tècnica i la civilització maquinal dels comerciants i industrials de l’Europa Occidental i Nord-amèrica, que s’havien avançat tant en termes econòmics i científics que deixaven en mal lloc l’autoestima dels qui no n’havien seguit el ritme, però que somiaven encara amb glòries pretèrites. Per això Unamuno va enlluernar Cioran, quan Cioran era un feixista. Cosa que els seus admiradors, com Fernando Savater, amaguen tant com poden... Unamuno, entre tants estirabots, va dir-ne un de molt significatiu: “No hay que europeizar España, sinó españolizar Europa”. Si en vols més...
El cas és que Unamuno, un basco-espanyolista greu i místic, contradictori i angoixat, viatja a València, que segons va dir amb raó Manuel Vicent és “el territori més antimetafísic” d’Espanya. Ni místics ni grans capitans, ja ho sabeu. Ací, en l’Horta i les Riberes, a la vora del Mediterrani, de Vinarós a Guardamar, aquestes coses resulten molt estranyes. Ens deixen perplexos. Ens venen ganes de riure...
Però el truc és que amb aquest pretext de la mística sublim i la gravetat prestigiosa ens han entabanat històricament. Ara sona desplaçat i fora de lloc, tot ha canviat, però durant molt de temps fou així... Elevaven als cims una solemnitat retòrica, pretesament universal, i menyspreaven l’esforç quotidià per llaurar, fabricar, exportar. O per parlar i escriure en la llengua pròpia, històrica, autòctona, amb la major dignitat possible. Som uns fenicis. I a més, suspectes. Com a recialla folklòrica encara se’ns podria tolerar, però ull de voler elevar la cultura pròpia a l’estatus de normalitat i als criteris imperants al món civilitzat. Això mereix un correctiu. De moment verbal. Més endavant ja veurem...
Unamuno s’interessa, a València, pel tema de la llengua, que és la mare dels ous. Ha observat amb preocupació el renaixement literari i nacional que es viu a Catalunya. Es pregunta si els catalans, “imperialistas en cuanto al idioma” podran recuperar, com voldrien, per al català “los pueblos que está perdiendo o ha perdido ya. Entre ellos, el de Valencia.” Sap perfectament -Unamuno era un home de cultura- que valencià i català són el mateix. “En Valencia se habló antaño catalán lo mismo que en Barcelona.” Negar-ho “es una puerilidad”. Però la situació actual és distinta, quant a fonètica i lèxic -com és lògic i natural afegiria jo. La parla no és l’idioma, i això ho sap molt bé, però en el cas del castellà, idioma consolidat i reconegut, universal, no és problema. Sí que ho és -sembla- en el cas del català, i Unamuno mira com pot d’aprofundir en la ferida. No mostra cap comprensió envers les temptatives d’establir un idioma culte i literari unificat, única garantia de salvació d’una llengua que fraccionada i arraconada tindria els dies comptats. Es congratula que a València la llengua –“dialecto rural y de artesanos de la ciudad”- haja perdut prestigi i categoria literària. La prosa literària és la de les novel·les de Blasco Ibáñez i la poesia -en castellà- la de Vicent Wenceslau Querol. El teatre són els sainets graciosos, i de vegades bilingües, d’Escalante i la resta. Al llarg de tot l’article es percep la ira continguda davant el desvetllament cultural a Catalunya i l’esperança que no es propague a València, que ja està bé com està. Val la pena mirar-se aquest text unamunià, carregat d’ideologia lingüística i, de manera molt transparent, política. Té gràcia que acuse d’imperialisme lingüístic els catalans, assenyalant la palla en l’ull aliè sense veure la biga -l’enorme biga- en el propi.
El temps ha posat les coses al seu lloc. El dialecte rural i d’artesans ha avançat molt des d’aleshores. Ens cal visió històrica. Aquesta fotografia tan interessada d’un Unamuno energumènic, però culte, és de fa quatre dies, si parlem en termes històrics. Del 1919. Fa un segle just. El colp militar al qual donà suport al principi, fins que se n’adonà del seu immens error, instaurà durant quatre dècades una dictadura amarada, i armada, de nacionalisme espanyolista i d’imperialisme lingüístic castellà.
Ni així pogueren acabar amb el fet viu de la llengua i amb la cultura dels valencians, la que ve d’un passat esponerós, amb Ausiàs March, Martorell, Roís de Corella, Roig, Isabel de Villena i tants altres, la que passà un llarg període de prostració i fragmentació, la que renasqué a finals del segle XIX amb Teodor Llorente i superà contra tot pronòstic les ferides i les injúries d’una època fosca i difícil. La que finalment ha renascut, amb la baula fonamental dels homenots i donasses fidels a la llengua del seu poble, com Joan Fuster, Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Maria Ibars, Carmelina Sánchez-Cutillas, Vicent Andrés Estellés, Raimon, Joan Francesc Mira o els germans Sirera i tota la generació dels 60 i els 70, que prepararen el terreny per a l’espectacular florida de les nostres lletres en l’actualitat. Per a la presència viva de la llengua a les escoles, a les universitats, al món de la cultura. Per a un retrobament incipient i extraordinàriament resilient -perquè d’obstacles i atacs no n’hem anat mai curts- del poble amb la seua llengua i amb el seu llegat cultural. Unamuno es fregaria els ulls, davant aquest panorama. No donaria crèdit... I reblaria el clau: “Levantinos, sois como niños”...
0