Dret a educar, dret a lluitar

Venim d’un cap de setmana mogut. Bé, en veritat, una setmana moguda, un mes mogut, un any mogut, una dècada moguda. Sí, llegiu bé: una dècada. Qui segueix l’actualitat del món educatiu sabrà que en cap moment i sota cap govern hem deixat d’eixir al carrer, de reivindicar, de pressionar a les administracions, de fer vagues. Contra oposicions en pandèmia, contra retallades en EOI i FP, per la consolidació del professorat interí, contra l’eliminació dels SPEs, per l’ensenyament en valencià, pel cobriment immediat de les substitucions, pel cobrament de les nòmines sense retards, contra la supressió de llocs de treball per la inclusió educativa, pel manteniment del transport escolar en zones rurals, i un llarguíssim etcètera.

Presente aquest contínuum de lluita així, continu, perquè tot té un denominador comú: el professorat i els seus sindicats (més o menys junts) ens hem mobilitzat contra les mesures que hem considerat errònies, vingueren d’on vingueren. En un món ideal, que fora regit per la reflexió assossegada fruit de la lectura d’informació veraç (quina utopia!), no caldria explicar açò. Però, davant l’intent d’intoxicació d’aquest cap de setmana mogudet, m’he vist obligada a fer-ho. I dic “intent” perquè, pel que es veu a les xarxes i als mitjans preocupats per contrastar les desinformacions de la Conselleria, no han aconseguit guanyar el relat. El motiu és clar: quan construeixes el teu discurs i campanya al voltant de la mentida, la realitat -tossuda com poques coses a la vida- s’acaba imposant.

La realitat de les nostres aules és complicada. Més complicada del que la nostra vocació i esforç poden solucionar. I, davant d’això, què va fer el Conseller Rovira? Denunciar l’acord de plantilles signat a finals de la darrera legislatura del Botànic un poc tard, es podria dir; però signat-. Els tribunals els van obligar a respectar l’acord i aplicar l’augment de plantilla que marcava. Sí, eixe augment que ara plantegen com a una millora durant el seu govern. Ironies de la vida.

En paral·lel, Rovira i el seu equip, complint l’acord de govern amb l’extrema dreta, van idear una llei tan absurda com innecessària per l’educació. Amb el malintencionat pretext de la malanomenada llibertat -perquè la llibertat autèntica ni la coneixen-, van voler enfrontar a les famílies entre sí, i als claustres i als consells escolars. Van voler limitar el coneixement d’una llengua oficial, protegida per l’Estatut! Que malament que els va eixir la jugada. Quin càlcul més equivocat. Que poc que coneixen al poble que governen.

El llistat de greuges és enorme. La voluntat negociadora de la Consellera, fins ara, ha sigut nul·la. Quan s’ha presentat a la mesa, ho ha fet amb un xantatge: si els sindicats no acceptaven els serveis mínims, no n’hi havia cap negociació possible. És a dir: obligava a tragar amb un abús al professorat de 2n de Batxillerat per començar a parlar de res. Quina mà oberta és eixa? Quina voluntat d’arribar als acords que es necessiten per desactivar un conflicte? Cap ni una. És més, ella mateixa ha escalat la crispació, utilitzant mitjans públics per difondre un pamflet infumable a les famílies en què denigra la nostra lluita. És complicat mentir tant en tan poc d’espai.

El que se li ha oblidat a Ortí mencionar en la missiva propagandística és que, a pesar de les grans dificultats econòmiques que diu que té el govern valencià, no ha dubtat en pujar el sou un 8% al cos d’inspecció, al que ella pertany. I que ha decidit continuar subvencionant a col·legis de l’Opus que segreguen per sexe. Sense cap pudor. Bé, pudor sí que en fa: a confondre allò públic amb els interessos personals. Però no enganya a ningú.

Hui serà un dia històric, l'inici d'una setmana històrica. El professorat som divers, però amb el nostre objectí comú. Quant més intenten dividir-nos, quant més intenten limitar el nostre dret de vaga, més mostren els governants la seua debilitat i la seua por. Debilitat perquè no tenen altre projecte que no siga el seu propi benefici, i a nosaltres ens guia la raó i la col·lectivitat. Por perquè ens saben unides, empoderades, convençudes i imparables lluitant pel que és col·lectiu.

No sé vosaltres, però a mi no em lleva res el somriure de la cara i hui el passejaré per tota València, amb l'orgull de formar part d'un moviment que m'empenta, em transcendeix i em traspassa com a docent, com a activista i com a ciutadana.

L'escola pública es mereix que estiguem a l'altura del moment que vivim. Nosaltres ens mereixem estar a l'altura del moment que vivim.

Guanyarem, companyes. Guanyarem!

*Beatriu Cardona i Prats, portaveu de la Intersindical Valenciana