Falles en guerra en la València de 1938

És ben sabut que durant la Guerra Civil Espanyola no es plantaren falles a la ciutat de València. En 1937, sota l’impuls del cartellista Josep Renau i amb el finançament del govern republicà instal·lat a València, es construïren quatre falles antifeixistes que, per raons de seguretat, no arribaren a plantar-se. Únicament se n’exhibiren les escenes principals a la Llotja.

En 1938 tampoc hi hagué Falles a València, encara que es té notícia d’un intent de plantar-ne una a la Plaça del Mercat Central, que igualment no arribà a materialitzar-se per precaució davant les circumstàncies bèl·liques. D’aquell projecte només es va confeccionar una escena de caràcter costumista i folklòric, realitzada per l’artista Gabriel Borràs, en la qual es representava, mitjançant tres figures vestides a la manera tradicional valenciana, la petició de mà d’un nuvi al pare de la nóvia. A més, als magatzems Cuadrado de València s’instal·là una falla infantil, obra de l’artista Paco Galván, i s’edità un llibret elaborat pel poeta Miquel Duran i Tortajada, amb versos de contingut clarament antifeixista que relataven els patiments de la població València a causa de la guerra. Estes eren, fins ara, les dos referències més conegudes sobre les falles de 1938.

Tanmateix, existia una tercera referència poc coneguda, consignada per l’historiador Manuel Aznar Soler en un article publicat en 1978 en el número 13 de la revista Els Marges, «La ruptura del procés de redreçament cultural al País Valencià (1936-1939)». Allí es mencionava un text aparegut el 19 de març de 1938, del qual s’oferien el títol i la referència, però no la reproducció íntegra. El títol era «Tal día como hoy… Hemos de quemar una falla» i es reproduïa sols una frase: «Hoy no tenemos tiempo. Los artistas dibujan carteles de guerra y los poetas de “falla” escriben serias épicas de combate. Hoy no tenemos tiempo»

Arran d’una consulta realitzada a l’Hemeroteca Municipal de València, se’ns indicà que aquell article, publicat a la primera pàgina del diari Adelante, subtitulat com Diario Socialista de la Mañana —òrgan d’expressió del Partit Socialista Obrer Espanyol en aquells anys—, es trobava digitalitzat a la plataforma Memoria de Madrid. Gràcies a això, hem pogut localitzar-lo i consultar-lo íntegrament. Tot seguit n’exposarem i comentarem el contingut, que havia quedat relegat a l’oblit històric però que, com es podrà comprovar, resulta inquietantment actual.

El primer que cal dir és que en el text es destaquen quatre idees essencials: una certa nostàlgia de la festa fallera, la defensa de l’esperit combatiu dels cadafals fallers, la reivindicació antifeixista i un crit d’alarma davant l’expansió mundial de la guerra.

L’article comença constatant la gravetat dels temps que es viuen, marcats per la la destrucció bèl·lica, el dol col·lectiu i les amenaces de bombardejos aeris, una situació tràgica que convertia en perillosa i pràcticament impossible la celebració de la festa de les Falles:

«Sentiríamos incurrir en frivolidad al recordar hoy, siquiera sea de pasada, una jubilosa fiesta que tuvo hondas raíces en la psicología del pueblo valenciano, una fiesta que no tuvo nada de religiosa y sí mucho de optimismo, arte y sensualidad.

No tenemos ahora tiempo para recordar. Recordar es siempre volver la vista atrás, y necesitamos tenerla bien fija en el presente y en lo futuro.

Si hoy hiciéramos fallas, la aviación negra vendría a buscar, bajo el guión de las llamas, la carne palpitante de nuestras muchedumbres, con esa alevosía que acaba de llenar de luto al pueblo catalán.»

La referència a Catalunya és per les ofensives armades que estava patint a mans de les forces feixistes. Però, tot i les adversitats del moment, el text exigix cremar una falla en el present i altra en el futur, tot i que fora de manera simbòlica, alhora que es llança un discurs d’esperança en una victòria que acabaria definitivament amb els enemics del poble. Ací és quan la falla apareix com a genuïna expressió de violència simbòlica tradicional, de revenja dels valencians amb els facciosos:

«Pero hoy hemos de quemar una falla. Y aun otra mañana, cuando hayamos ganado la guerra. No nos duelen prendas. Quizá, tras la contienda, sea esa de las «fogueres» valencianas una de las fiestas que renazcan con más brío. La honda energía vital de nuestro pueblo, ¡cuántos motivos de sátira sabrá sacar mañana de su propio dolor de hoy!… Queipo, Franco, monigotes siniestros de la traición… Plumas azules, flechas, boinas… El paso de la oca de los invasores. El pueblo valenciano sabrá con su ingenio derribar a carcajadas lo que antes le costó vencer a costa de sangre y de lágrimas.»

Tot seguit es defensa el caràcter purificador de la falla, per tal de contribuir a la tan necessària unió de les forces populars, imprescindible requisit per presentar batalla al cruel enemic que assolava Espanya i Europa:

«La falla de hoy. Cada periódico somos el «llibret» que la glosa dramáticamente. Se llama España, se llama Europa. Sus llamaradas las producen, no el leño del carpintero, sino la bomba de aviación, el estallido de los obuses. Pero el fuego purifica. Tomemos de él lo que tiene de caliente y fervoroso. Y veamos si tenemos todos algo que arrojar a él. Arrojemos los recelos que dificultan las uniones sinceras con los sectores afines; lancemos a las llamas de esta inmensa hoguera de España la vagancia, la comodidad, los apetitos, los rencores.

Las Sindicales han quemado ya sus diferencias de antaño. Las juventudes se aliaron o fundieron, quemaron cuanto las separaba, trastos en el desván de lo pequeño, para elevar el monumento de su unidad».

A partir d’ací, l’article constata la greu situació en què es trobava el món l’any 1938, amb la pau i la convivència amenaçades per una guerra que avançava per tots els continents i preludiava allò que acabaria sent la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una referència que presenta preocupants ressonàncies amb l’actual situació internacional:

«Europa es también una hoguera. Y Asia. En ellas crepitan las ambiciones y las debilidades, las cobardías y los odios. Los hombres llevan teas de metralla para inflamar al mundo. Alemania roba Austria, Italia roba Abisinia y pretende robar España. Polonia, fuerte, quiere lanzarse contra Lituania, débil. El Japón entra a saco en China.

El mundo va siendo una inmensa fogarada. Y las llamas van llegando al polvorín. Alemania e Italia llevan la tea de la agresión hacia España, hacia Austria. Y sus ojos de aves de rapiña se fijan en Francia, en Hungría, en Checoslovaquia…, en la U. R. S. S.».

Finalment, el text aposta decididament per l’esperança, per superar aquells moments terribles i per fer justícia proletària, cremant en una falla singular —a manera d’auto de fe secular— tots aquells que havien provocat la cruel guerra d’Espanya:

“Cuando ganemos la guerra, valencianos, ¡qué gran falla haremos!… No será nuestra sólo, como las de «antes». Aquéllas eran de barrio o de plazoleta popular. La de mañana la haremos en colaboración con todos los españoles. En ella quemaremos la traición. Vivos deberían ser los trágicos muñecos que llevaron a España a la tragedia y la vendieron al extraño. Vivos debían ser, a ver si con su carne putrefacta se purificaban almas tan ruines. Pondremos allá arriba la bandera de nuestra independencia rescatada, de nuestra libertad política y económica de proletarios, conseguida…».

L’article conclou amb unes enèrgiques exhortacions a la batalla que cal lliurar en el present per tal de guanyar el futur de la República espanyola, com si es tractara d’un gran premi faller:

«Hemos de hacer una gran falla hoy con todas nuestras miserias; mañana, con todas las ajenas traiciones.

Hoy no tenemos tiempo. Los artistas dibujan carteles de guerra y los poetas de “falla” escriben serias épicas de combate. Hoy no tenemos tiempo. Hemos de disparar muchos fusiles y hemos de trabajar hasta caer muertos de fatiga.

Pero la haremos. Y el primer premio llevará una inscripción: “¡Viva España republicana, libre y feliz!”».

Crida especialment l’atenció, al llarg de tot el text, el to vibrant, emocionant i quasi d’arenga que l’impregna. En ell, la falla apareix clarament concebuda com un artefacte revolucionari i un estendard de les llibertats. Des d’eixa concepció, és proclamada com una arma més a utilitzar en la confrontació contra el feixisme. Al mateix temps, l’article revela la singularitat d’uns temps marcats per la guerra i la incertesa, les ressonàncies dels quals amb el present resulten força evidents. Precisament per això, l’article d’Adelante adquirix hui una dimensió evocadora i profundament contemporània, alhora que reflectix una apassionada defensa —sempre digna de ser reivindicada— del caràcter popular i combatiu de la festa fallera.