Les morts invisibles per calor

La setmana passada València va tornar a superar els 39 graus. Durant uns dies, la calor es va convertir en el tema de totes les converses. Però, quan parlem d'una onada de calor, convé fer-nos una pregunta incòmoda: qui pot protegir-se realment d'estes temperatures extremes?

La majoria de nosaltres, quan acabem la jornada, tornem a una casa. Podem abaixar una persiana, encendre un ventilador o un aire condicionat, beure aigua fresca o dutxar-nos. Però hi ha una altra València que massa sovint queda fora del relat oficial.

És la València de les persones que dormen al carrer. La de les famílies que viuen en assentaments construïts amb xapa, plàstic o fusta. La de qui no té aigua corrent, ni electricitat, ni un lloc on refugiar-se quan l'asfalt crema. Per a elles, una onada de calor no és una molèstia. És un risc per a la salut. I, massa vegades, un risc per a la vida.

Això no és una fatalitat. És una qüestió de prioritats polítiques.

Les dades del mateix Ajuntament ens diuen que a València hi ha 1.342 persones vivint en assentaments i habitatges precaris. Entre elles, 384 xiquets i xiquetes i centenars de persones majors. Sabem on estan, sabem en quines condicions viuen i sabem que cada estiu les temperatures seran més extremes a conseqüència del canvi climàtic. El que falta no és informació. El que falta és voluntat política.

Encara és més greu que ni tan sols sapiguem quantes persones dormen al carrer perquè el govern municipal va decidir eliminar el recompte anual de persones sense llar. Quan una administració deixa de comptar les persones més vulnerables, acaba deixant també de protegir-les. La pobresa no desapareix perquè es deixe de mesurar. Simplement es fa més invisible.

Fa pocs dies vaig visitar l'assentament de la F-1 junt amb l'entitat València és Refugi. El que vaig trobar no és propi d'una ciutat com València. Persones que treballen, que tenen una nòmina, però que han quedat expulsades del mercat de l'habitatge perquè els preus són inassumibles. La crisi residencial també s'expressa així: en persones treballadores que acaben vivint entre planxes de metall perquè no poden pagar un sostre digne.

I mentrestant, les respostes institucionals continuen sent clarament insuficients. Les dades són molt reveladores. En 2024 es van decretar 17 alertes per calor extrema i el servei municipal especialitzat només va activar cinc actuacions específiques. En 2025, davant de dotze alertes, només consta una actuació. En canvi, davant les onades de fred sí que s'activen dispositius extraordinaris. Açò demostra que el problema no és la capacitat d'actuar, sinó la decisió de fer-ho.

També se'ns parla molt dels refugis climàtics. Però un refugi climàtic només és útil si està obert quan la ciutadania el necessita. Si durant les hores de màxima calor roman tancat perquè manté l'horari habitual de l'edifici, deixa de ser un refugi per convertir-se en una campanya de comunicació.

El debat de fons és molt més profund que una simple onada de calor. És el model de ciutat que volem construir. Una ciutat no es mesura pels seus grans projectes, ni per les seues fotografies promocionals. Es mesura per la manera com tracta les persones més vulnerables.

El canvi climàtic farà que les onades de calor siguen més freqüents, més llargues i més intenses. Això ja no és una previsió; és la realitat amb què convivim. Precisament per això, adaptar la ciutat també significa protegir qui més patix els seus efectes. Garantir accés a l'aigua, reforçar el seguiment social, activar dispositius extraordinaris, mantindre oberts els refugis climàtics i no abandonar els assentaments a la seua sort.

La calor és inevitable.

L'abandonament institucional, no.

I eixa continua sent, sobretot, una decisió política.