La pobresa no compta

Hi ha una manera molt senzilla de fer desaparéixer un problema: deixar de mirar-lo. O millor encara, deixar de comptar-lo. És exactament això el que està fent el govern de María José Catalá amb les persones sense llar de la ciutat de València.

El recompte de persones sense llar no és una simple operació estadística. No és un tràmit burocràtic ni una activitat accessòria dels serveis socials. És una ferramenta imprescindible per a saber quantes persones viuen en situació de sensellarisme, quins són els seus perfils, quines necessitats tenen i com evoluciona un fenomen que representa una de les formes més extremes d’exclusió social. Sense dades no hi ha diagnòstic. Sense diagnòstic no hi ha planificació. I sense planificació només queda la improvisació o, pitjor encara, la indiferència.

València va començar a realitzar aquests recomptes l’any 2019 gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament, les entitats socials i la Universitat de València. Després van arribar les edicions de 2021 i 2023. S’havia consolidat una periodicitat biennal que permetia seguir l’evolució del fenomen i adaptar les polítiques públiques a la realitat.

Per això resulta tan greu la negativa de l’actual govern municipal a mantindre aquesta tasca. Quan des de Compromís vam proposar que l’Ajuntament assumira el recompte amb recursos propis davant els retards administratius del Ministeri, el PP i Vox van votar en contra. I ara, davant el nou recompte estatal previst per a octubre, directament es neguen a participar-hi.

L’excusa és tan feble que cau pel seu propi pes. Diuen que la càrrega de treball derivada del procés extraordinari de regularització ho impedeix. Però durant mesos el mateix govern municipal va repetir una vegada i una altra que aquest procediment no afectaria el funcionament ordinari dels serveis socials perquè existiria un equip específic destinat a gestionar-lo. En què quedem? O van faltar a la veritat aleshores o falten a la veritat ara.

La veritat és molt més senzilla: el PP no vol saber quantes persones sense llar hi ha a València. I encara menys que la ciutadania ho sàpia.

Des de 2023 hem assistit a una política sistemàtica de persecució de la pobresa. El projecte del llac al llit del Túria, les declaracions que vinculen exclusió i delinqüència, la prohibició de repartir aliments, les expulsions constants de persones que malvivien al riu o al Parc Central, les sancions i el desmantellament de recursos socials formen part d’una mateixa estratègia: apartar la pobresa dels llocs visibles.

Però la pobresa no desapareix perquè la desplaces.

Quan una persona és expulsada del llit del Túria no deixa de ser una persona sense llar. Quan es desallotja un assentament tampoc desapareix la vulnerabilitat. El que passa és que aquestes persones es veuen obligades a traslladar-se a altres espais, normalment més perifèrics, més invisibles i més precaris. Els assentaments continuen creixent. Les tendes de campanya continuen multiplicant-se. Les entitats socials continuen atenent més persones que mai. Només ha canviat una cosa: ara la pobresa està més lluny dels ulls de qui governa.

Això és el que realment tem el govern de Catalá. Que les dades demostren que, després de tres anys de propaganda, les seues polítiques no han resolt absolutament res. Que els problemes continuen ací. Que les persones expulsades del centre han reaparegut als marges. Que l’exclusió social augmenta mentre l’Ajuntament mira cap a un altre costat.

I tot això ocorre en una ciutat on cada vegada hi ha més persones treballadores que no poden accedir a un habitatge. Entitats com Càritas o Metges del Món alerten de l’aparició de nous perfils de pobresa vinculats directament a l’emergència residencial. Famílies amb ingressos, persones amb nòmina, gent que treballa i que, malgrat això, no pot pagar ni tan sols una habitació.

Davant aquesta realitat, Catalá continua negant-se a aplicar mesures per a frenar l’escalada dels lloguers. Té instruments per actuar, però prefereix no molestar els interessos especulatius. Perquè cada vegada que ha de triar entre defensar els interessos de la majoria social de València o seguir la línia marcada pel PP, tria el PP. Sempre.

La mateixa falta d’implicació s’ha vist en el procés de regularització. Les entitats socials van reclamar durant mesos una coordinació efectiva amb l’Ajuntament. La reunió va arribar quan només faltaven vint dies perquè acabara el termini. Una vegada més, tard i malament.

Però el més preocupant és el missatge de fons. Quan una administració renuncia a comptar les persones més vulnerables està prenent una decisió política. Diu que prefereix ignorar la realitat abans que afrontar-la. Està assumint que la seua prioritat no és solucionar els problemes sinó evitar que es vegen.

Per això el PP rebutja el recompte. No perquè siga impossible fer-lo. No perquè falten recursos. No perquè no siga útil. El rebutja perquè les dades tenen una virtut molt incòmoda: desmunten els relats.

I el relat del govern de Catalá s’ensorra quan la realitat entra en escena.

Les persones sense llar continuen existint. Els assentaments continuen creixent. Les entitats continuen alertant de l’agreujament de la situació. I mentre tot això passa, l’Ajuntament prefereix deixar de comptar.

Però una ciutat decent no abandona els seus ciutadans més vulnerables. I una democràcia madura no amaga la pobresa darrere d’un decorat. La combat amb dades, amb recursos, amb planificació i amb valentia política.

Tot el que no siga això és simple maquillatge urbà. I València mereix molt més que una alcaldessa obsessionada amb ocultar els problemes que és incapaç de resoldre.