No avale una reforma que perpetua l’infrafinançament

He decidit escriure aquesta crítica en primera persona perquè açò no va d’un debat tècnic que puga resoldre’s amb quatre gràfiques, sinó d’una vivència col·lectiva que fa massa anys que patim. Quan escolte que el nou model de finançament autonòmic aportarà un increment de recursos a la Comunitat Valenciana, incloent una xifra que es repeteix com un mantra, 3.669 milions d’euros addicionals per a 2027, note una doble sensació. D’una banda, alleujament, perquè qualsevol millora és oxigen. De l’altra, una indignació serena, perquè millorar una injustícia no equival a resoldre-la. Ens ho han dit amb xifres i calendaris, però també ens ho ha ensenyat l’experiència: si no es posa fi a l’arrel de l’infrafinançament i no es repara el deute històric, tornarem a quedar-nos a la cua. L’anunci d’eixos 3.669 milions s’ha difós amb entusiasme i amb titulars que ens situen entre les autonomies que més guanyarien el 2027, sempre que el model isca endavant, però el matís és clau: la mitjana efectiva, el calendari real, el tractament del passiu acumulat i el mecanisme de transició són els que determinen si aquest suposat avanç és una solució o només un alleujament temporal. Els mateixos articles que quantifiquen el guany reconeixen el llarg recorregut d’un model caducat i un deute acumulat que arrosseguem des de fa anys, fins i tot assenyalant la xifra de 46.000 milions relacionada amb l’infrafinançament i la cronificació d’un desequilibri que s’ha fet estructural en el nostre pressupost autonòmic.

Jo no puc fer com si no haguera passat res durant l’última dècada. He vist com la paraula infrafinançament s’ha convertit en un sinònim de retall de projectes, de llista d’espera sanitària, d’infraestructures ajornades i d’escoles que esperaven dignitat. Quan m’expliquen que el nou model porta més ingressos globals al sistema, amb increments de recaptació cedida i amb l’anomenada anivellació vertical, ho reconec com un pas positiu en abstracte, però no em tape els ulls davant el fet essencial: continuarà havent-hi una bretxa entre els territoris millor i pitjor finançats si no es canvia el cor de l’engranatge i si no s’activa un fons transitori d’anivellament immediatament. Açò no ho dic a soles. Ho ha verbalitzat, amb la contundència que cal, Àgueda Micó, que ha resumit el problema d’una manera que compartisc plenament: el nou model pot acurtar la distància, però no es tracta d’acurtar-la, es tracta d’eliminar-la; i mentre no hi haja model en vigor, cal un fons d’anivellament perquè cap comunitat quede per davall de la mitjana. A més, ha recordat que el diable sol viure en la lletra menuda dels criteris de població ajustada, que durant anys ha sancionat una discriminació objectiva per al nostre territori. Que es parle d’injectar 16.000 milions addicionals a través de la recaptació i 19.000 en nivellació vertical pot sonar bé en conjunt, però si l’aplicació concreta no resol l’infrafinançament valencià i la desigualtat per càpita, no haurem fet la faena. Micó ho ha dit amb claredat, i s’ha fet ressò en notes i teletips: sense fons transitori i sense una solució real per al deute generat per anys d’infrafinançament, el problema continuarà intacte sota una capa de pintura nova.

Quan pense en la paraula deute, no pense en un número abstracte; pense en el cost d’oportunitat perdut. El deute històric valencià no és només un apunt comptable; són els salaris d’infermeres que no s’han contractat, els barracons que s’han perllongat, els serveis socials que han anat curtíssims. Quan veig que es torna a posposar la reparació de l’origen d’eixa càrrega, m’és inevitable sentir que es torna a demanar al País Valencià resignació amb el mal menor. Però jo no vull resignació, vull justícia i una reforma amb credibilitat. La credibilitat, per a mi, té tres cares inseparables: que el 2027 no siga una excusa per deixar-nos baix de la mitjana fins aleshores; que es reconega de manera explícita l’origen institucional del deute per infrafinançament i se’n faça una condonació coherent; i que el calendari d’implementació estiga blindat davant canvis de cicle o temptacions de bloqueig. No són exigències retòriques, són condicions mínimes per a dir que el País Valencià ix del llast que l’ha condemnat a fer cada any miracles amb menys recursos dels que pertocaven. Les dades i els relats periodístics que han anat apareixent aquests dies ho confirmen: sense mecanismes concrets que actuen ja, la promesa pot quedar disolta en el temps polític, amb entrada en vigor diferida i massa incògnites pendents.

Hi ha una altra part d’aquest debat que jo valore molt i que sovint queda amagada darrere de les xifres. La manera d’evitar el bloqueig. Ací he trobat especialment útil el que ha proposat Joan Baldoví amb la Llei de Tracte Just: un instrument legislatiu amb terminis concrets per a negociar i, si no hi ha acord, l’activació automàtica d’un model basat en criteris clars com la població, acompanyat d’un fons d’anivellament que entre en funcionament immediatament i d’un mecanisme per a calcular i regularitzar el deute històric a través d’un organisme independent. Em sembla una manera honesta d’acabar amb l’etern retorn a la casella d’eixida. Ho ha defensat a les Corts, ho ha explicat als mitjans i ho ha registrat per escrit: sis mesos de negociació i prou, fons transitori des de ja, i el deute històric tractat com el que és, la factura de l’Estat amb nosaltres i no al revés. És especialment revelador que, quan aquesta llei ha entrat al debat parlamentari, s’hagen alçat veus que, després d’haver promés suport, han reculat. I no és cap secret que Baldoví ha posat el dit en la nafra: renunciar a la condonació d’un deute que no hem generat és fer pagar a la societat valenciana una hipoteca aliena. Quan ho escolte, no puc estar més d’acord, perquè parla la lògica i parla l’experiència de cada any de pressupost ofegat per interessos i quotes que mai no haurien d’haver existit si el sistema haguera tractat la Comunitat Valenciana amb equitat des del principi.

També he pres bona nota d’un altre matís que ha plantejat Àgueda Micó i que no convé menystindre: la necessitat d’examinar a fons com es recalcula la població ajustada, perquè ací s’hi juga gran part de la justícia del repartiment. S’ha dit i escrit que la revisió del criteri afina grups d’edat, pondera millor el cost sanitari i incorpora factors educatius i socials que podrien beneficiar territoris com el nostre, però si la ponderació final no reflecteix la realitat de la demanda assistencial i educativa que gestionem, tornarem a tindre una mitjana que no és el nostre sostre, sinó el nostre sostre de ciment. Micó ho ha expressat amb una claredat que compartisc: la distància entre la comunitat millor finançada i la pitjor no pot continuar; i una reforma que naix per acabar amb la discriminació no pot deixar obert un diferencial per càpita que mantinga un terç del problema intacte. Quan a més s’apunta, com s’ha publicat, que fins i tot amb la reforma podria continuar existint una diferència per habitant molt significativa, comprenc la seua insistència a reclamar el fons transitori ja, i la condonació del deute històric vinculada explícitament a la part del deute generat per l’infrafinançament, que en el nostre cas és la majoria del total. Aquest enfocament no és maximalista; és l’única manera de convertir en present el que, amb massa facilitat, es vol enviar al futur.

Vull fer una pausa per a explicar com ho visc quan isc del terreny de les xifres. Quan parle de fons transitori, en realitat estic parlant d’enguany, d’aquest curs, d’aquesta llista d’espera, d’aquesta beca menjador, d’aquesta obra que no pot esperar a una legislatura. Quan parle de condonació del deute històric, estic parlant de treure una pedra immensa de la motxilla pressupostària perquè els diners que hui es van en interessos puguen anar a salut mental, a formació professional, a trens de rodalia que funcionen i a barris que porten massa temps en inferioritat de condicions. Quan parle d’un calendari curt i blindat, parle d’evitar que, altre cop, un canvi polític o una desídia negociadora ens tornen a descarrilar. Tot açò no és retòrica. És el que he llegit en conclusions de cròniques sobre el nou model, que, mentre dibuixen el global amb més recursos i amb canvi de ponderacions, també assumeixen que el 2027 és una meta que demana consensos amplis i recorreguts tècnics i polítics que, sense compromisos ferms, sempre corren el risc d’allargar-se. Les dades que posen el focus en l’increment de recaptació cedida d’IRPF i IVA, o en la correcció de desequilibris per la via de transferències estatals, són rellevants, però no substitueixen el que hem de garantir per a la Comunitat Valenciana: arribar com a mínim a la mitjana efectiva este any i l’any que ve, no només en una promesa a tres exercicis vista.

He escoltat també, massa vegades, l’argument que cap reforma és perfecta i que és millor agarrar el que hi ha. Jo no negue que cal negociar i aconseguir avanços reals. Però fer passar un alleujament per una solució no és ser pragmàtic, és ser conformista. Per això m’han semblat tan útils les paraules de Baldoví quan defensa que la Llei de Tracte Just no és un gest simbòlic, sinó un antídot contra el bloqueig: si en sis mesos no hi ha acord, entra en vigor un model clar i comença a rodar un fons d’anivellament immediat que evita tornar a perdre un any. És exactament el que sempre ens ha faltat: una andana per a pujar al tren sense haver d’esperar el següent que no arriba. I per això també compartisc el seu retret als que han anat canviant de posició en funció de vents interns i consignes externes. No es pot voler finançament just en gener i posar pals a les rodes en setembre, o avalar uns criteris en abril i fer-se el desentés en octubre. La coherència, en un tema així, hauria de ser una obligació moral i política, perquè està en joc la igualtat de drets de la nostra gent, més enllà de qui governe cada conselleria.

Quan Micó ha posat negre sobre blanc que el finançament és la prioritat màxima per a sostindre qualsevol pacte estatal i que sense una proposta clara el Govern incompleix allò pactat amb Compromís, no he pensat en una amenaça partidista. He pensat en una higiene democràtica bàsica: els acords, per a ser creïbles, s’han de complir. Micó ha vinculat la centralitat del finançament amb la necessitat de criteris objectius, de principis com l’ordinalitat i d’una condonació que no siga discrecional ni producte d’un intercanvi conjuntural amb altres forces, sinó la correcció d’un greuge provat i quantificable. Compartisc aquesta línia sense matisos. No es pot demanar a la Comunitat Valenciana que aplaudisca una reducció parcial d’un deute que, en la seua major part, s’ha creat precisament perquè el sistema ens ha infrafinançat durant dècades. És una paradoxa que cal trencar amb valentia: si el mal ve del sistema, la reparació també ha d’arribar des del sistema, i no com una gràcia eventual que depén del mapa de la governabilitat d’un any concret.

És cert que, entre les opinions que s’han publicat aquests dies, hi ha qui volen vendre’ns el model com el final de totes les diferències. Aquests relats solen ometre dues qüestions: la primera, que els mateixos documents reconeixen la necessitat de revisar la lletra menuda i que, mentrestant, la bretxa pot persistir; la segona, que sense fons transitori el País Valencià podria continuar dos anys més rebent per davall del que li pertoca. Jo no puc signar un xec en blanc en aquestes condicions. El que sí que puc fer és demanar el que és raonable: garanties d’arribada a la mitjana de manera immediata; mecanismes de control i transparència per a veure si l’aplicació de la població ajustada realment corregeix la nostra situació; i una condonació del deute històric que naix d’un criteri d’equitat, no d’un pacte oportunista. Quan Micó recorda que no n’hi ha prou amb acurtar la distància i que cal eliminar-la, jo hi pose la meua veu, perquè sé què significa viure anys amb els serveis bàsics fent mans i mànigues per a no degradar-se del tot; quan Baldoví explica que el fons d’anivellament ha d’engegar-se tan prompte com la llei s’aprove i que hi ha instruments per a calcular i regularitzar el deute via AIReF, jo hi assentisc, perquè conec el valor d’un calendari curt i executable.

També sé que no fem política només per a una setmana de titulars. El que està en joc és la capacitat del País Valencià per a sostindre, amb la mateixa dignitat que la resta, l’Estat del benestar al qual contribuïm com els que més. Quan veig que s’explica que la proposta estatal incrementa la cessió d’impostos i reconfigura ponderacions per a acostar-nos a la mitjana, prenc nota. Quan, en la mateixa línia, es diu que la Comunitat Valenciana seria, amb el model aprovat, una de les més beneficiades, també prenc nota. Però no confonc la fotografia final promesa amb la realitat present, ni la mitjana teòrica amb la mitjana efectiva. Per això insistisc: sense fons transitori, sense condonació justa i sense anti-bloqueig, no hi ha res que garantisca que aquest colp no tornem a quedar-nos esperant una primavera que no arriba. Ho he llegit en reportatges i anàlisis que posen èmfasi tant en els guanys projectats com en la necessitat d’un pacte ampli perquè el 2027 no siga paper banyat; i ho he vist, massa vegades, en el passat recent, quan la voluntat d’acord es dissolia entre càlculs electorals i vetos creuats.

No vull deixar-me la dimensió cívica. Ací, a casa nostra, la reivindicació d’un finançament just ha sigut, durant dècades, una causa compartida. Empresariat, sindicats, universitats, ajuntaments i entitats de tota mena han repetit que no demanem privilegis, demanem que es tracte igual el que és igual i que es compense el que ha estat injust. Em sembla que Baldoví i Micó han encarnat en aquestes setmanes les dues cares necessàries de la mateixa estratègia: el mecanisme institucional i el criteri de justícia distributiva. El mecanisme, amb una llei que impedisca perpetuar el bloqueig, fons transitori immediat i regularització del deute. El criteri, amb un discurs que torna sempre a la mateixa base: si el model no ens porta a la mitjana de recursos efectius i si no desfà la bretxa per càpita, no és un model just. Eixa combinació és la que jo vull defensar en qualsevol taula de negociació, perquè és l’única que fa possible que, quan tornem a llegir xifres i promeses, no hàgem de preguntar-nos per enèsima vegada on està el parany.

No em val tampoc la confusió interessada entre condonació i amnistia de la mala gestió. Quan el deute ve de l’infrafinançament, la condonació no és un premi a ningú; és la reparació d’un dany causat pel sistema. És una línia que he vist defensar amb dades i que es troba, expressament, en les propostes de Compromís: una regularització del deute històric calculada amb criteris objectius i articulada via acord Estat-Generalitat, perquè el que es neteja no és una factura indeguda, sinó un deute de l’Estat amb el territori pel dèficit d’ingressos que ha patit any rere any. Quan Baldoví diu que el deute històric no és el que devem nosaltres, sinó el que l’Estat ens deu per no haver-nos finançat com tocava, jo no hi veig grandiloqüència; hi veig la definició exacta d’un problema que massa vegades s’ha maquillat per a no assumir responsabilitats. I quan Micó subratlla que sense un fons transitori que funcione ja estem jugant a la loteria amb els drets presents, jo també signe a sota. El camí és clar i perfectament executable; el que falta és voluntat de traduir-lo en BOE i en partides immediates.

Per tot això, la meua posició és nítida. Vull una reforma del finançament que acabe de veritat amb l’infrafinançament valencià i no una versió cosmetitzada que, mentre proclama una gran victòria, ens manté per baix de la mitjana fins al 2027 i potser més enllà. Vull que el País Valencià deixe d’acceptar com a normal pagar més del que rep i assumir com a pròpia una hipoteca que té el seu origen en les regles del joc, no en la nostra gestió quotidiana. I vull que açò no depenga del color que haja a Madrid, sinó d’una cultura política que entenga que l’Estat de les autonomies només és creïble si no permet que el codi postal determine el volum i la qualitat dels drets. Per això done ple suport a l’estratègia de tallar el bucle del bloqueig amb una llei que active fons transitori i marque terminis, i per això compartisc les alertes insistents sobre la lletra menuda del model, la població ajustada i la necessitat de condonar, amb criteris, allò que és deute per infrafinançament. Açò és el mínim que podem demanar si realment volem que l’endemà de la reforma el nostre sistema de salut, la nostra escola pública o la nostra xarxa de serveis socials respiren a la mateixa altura que la mitjana del país.

Acabe com vaig començar, en primera persona i amb la serenitat de qui sap que les batalles decents es guanyen amb constància i amb dades. No puc acceptar una proposta que consolida l’infrafinançament del meu país. Millorar una injustícia no és resoldre-la, i el deute històric continua intacte si la reforma no l’afronta de cara i amb xifres que s’ajusten a l’origen del problema. Com a valencianista i com a ciutadà que defensa la dignitat del seu poble, no puc avalar un acord que ens manté en el mateix lloc de sempre: pagant més del que rebem i sense capacitat real per a decidir el nostre futur. Sé que hi ha un camí millor perquè l’han posat damunt la taula veus com les de Joan Baldoví, amb una proposta legislativa concreta que desbloqueja i protegeix la negociació, i Àgueda Micó, amb una exigència tan simple com imprescindible: no acurtar la bretxa, eliminar-la; no prometre la mitjana d’ací a dos anys, garantir-la ara; no confondre discrecionalitat amb justícia, sinó fer de la justícia el nucli de la reforma. Quan això entre en vigor, quan el fons transitori estiga en marxa, quan el deute històric estiga correctament condonat i quan la població ajustada reflectisca la realitat de la nostra gent, aleshores sí que podrem dir que la Comunitat Valenciana ha deixat enrere l’etapa de l’infrafinançament i que el país s’ha posat a l’altura del que som i del que mereixem. Fins a eixe moment, persistir en l’exigència no és un caprici; és una responsabilitat cívica que no penso abandonar.