Philippe Aghion i la ciutat acollidora

La temporada dels Nobel porta amb ella una bonica anomalia: convertir el coneixement científic en debat públic. Durant uns dies, el món parla d’idees, i l’economia, per una vegada, encapçala els titulars sense ser motiu de gresca. Si arriba amb la primera grogor de les fulles caduques, és la meua època preferida de l’any.

El Premi Nobel d’Economia d’enguany ha sigut per a Philippe Aghion, Peter Howitt i Joel Mokyr: dos modelitzadors i un historiador. Aghion i Howitt van formalitzar la idea schumpeteriana de la destrucció creativa en una teoria del creixement impulsat per la innovació. Mokyr, amb ferramentes poc habituals entre els guardonats, ens recorda que el progrés també es construeix amb paraules, curiositat i debat, no sols amb equacions.

Vull centrar-me en Philippe Aghion i en la seua mirada inconfusiblement europea, probablement el premi Nobel més cool fins ara, des que sa mare, Gabrielle Aghion, una jueva sefardita migrada a París des d’Alexandria, va fundar la marca de moda Chloé. És una coincidència reveladora: el seu pensament econòmic, com el bon disseny, tracta sobre l’arquitectura dels sistemes que permeten que la creativitat prospere. Mentre la majoria de teories del creixement s’han obsessionat amb l’acumulació de capital o amb l’eficiència dels mercats, Aghion posa el focus en el teixit viu de la innovació: en allò que permet a les societats reinventar-se.

Aghion no és un economista del territori, però el seu missatge és profundament rellevant per al nostre. Ens recorda que innovació i inclusió no són contraris. Que no cal triar entre una economia dinàmica i un estat del benestar protector. És una idea clau per a Europa, on els debats sovint cauen en falses dicotomies: creixement o igualtat, emprenedoria o redistribució, startups o cohesió social. El treball d’Aghion demostra que ambdós elements es reforcen mútuament: els sistemes inclusius generen la confiança, l’educació i la seguretat que fan possible la innovació. El model de la “flexicurity” (on perdre la feina no significa perdre la vida) és, de fet, el que fa sostenible la destrucció creativa des del punt de vista social. Les ciutats que abracen aquest principi poden combinar dinamisme amb cura, progrés amb pertinença.

En aquest sentit, la tasca urbana és clara: premiar la desigualtat productiva i combatre les rendes improductives. La desigualtat productiva és la recompensa temporal per crear alguna cosa nova (una empresa, una idea, una tecnologia que fa avançar la ciutat). La desigualtat improductiva, en canvi, prové de l’extracció: monopolis, especulació o captura de rendes. Les ciutats han de protegir l’espai per als nouvinguts i alhora limitar els privilegis dels qui bloquegen la innovació. Això exigeix una política de competència intel·ligent, vigilància antimonopoli i el coratge d’obrir mercats tancats: incloent-hi els més opacs, com els del sòl, les infraestructures o la contractació pública.

Aghion, referint-se a com enfrontar el canvi climàtic, també ens adverteix que la innovació no és verda per defecte. Deixat a si mateix, el mercat tendeix a reproduir el camí que ja coneix. Les empreses que un dia van innovar en sectors contaminants continuen innovant en la mateixa direcció. L’única manera de redirigir aquesta trajectòria és mitjançant una combinació de política pública i pressió de la societat civil: un equilibri d’incentius, normes i una voluntat col·lectiva de consumir d’una altra manera. Per a les ciutats, això implica alinear la contractació pública, el planejament i la inversió cap a tecnologies netes i, des de la ciutadania, utilitzar tot el nostre poder amb les decisions de consum. La competència i la demanda cívica, juntes, són palanques poderoses per a una transformació verda.

Perquè la innovació siga realment inclusiva, també hem de tancar la bretxa d’infraestructures que deixa fora de les oportunitats a tantes persones. No es tracta només de carreteres o de banda ampla, sinó també d’accés a l’educació, a l’habitatge, a la cura infantil i a la mobilitat: els fonaments físics i socials que permeten participar en l’economia de la innovació. La recerca d’Aghion sobre els Einsteins perduts mostra que molts inventors potencials no arriben mai a emergir simplement perquè van nàixer en la família o el barri equivocats. En les ciutats passa el mateix: el talent està repartit de manera uniforme, però l’accés no. Construir infraestructures inclusives és la inversió més directa en la creativitat del futur.

Finalment, la inclusió també vol dir compartir els beneficis. Si la innovació crea valor, aquest valor ha de circular; no sols a través dels impostos i les transferències, sinó mitjançant noves formes de propietat. Ampliar la participació accionarial de les persones treballadores, impulsar cooperatives o fomentar la participació comunitària en els projectes urbans permet que la ciutadania es veja no com a espectadora del canvi, sinó com a copropietària. Les ciutats prosperen quan la creació i la distribució de riquesa es reforcen mútuament.

En definitiva, el missatge d’Aghion; del qual podem aprendre des de València i des d’Europa, és tan senzill com radical: el progrés no és un joc de suma zero. Una ciutat pot ser innovadora i inclusiva, dinàmica i justa, competitiva i compassiva alhora. El que importa no és triar un costat, sinó dissenyar les institucions, els espais i les cultures que facen possibles les dues coses. A València, com a tantes altres ciutats mediterrànies, això vol dir reforçar la nostra creativitat, converitr-la en innovació, junt amb un model de benestar que no deixe gent enrere. Les ciutats arriben al seu màxim esplendor quan acullen no sols aquells que ja creen riquesa, sinó també els qui encara lluiten per aconseguir-ho.