L’economia deslligada dels expats

Moltes persones estan ja fartes i ho criden als carrers de Ciutat de Mèxic, a les rambles de Barcelona i als barris mariners de València: prou de turistes, prou d’invasió. I sí, cada vegada més veus assenyalen també els expats, aquells residents temporals que omplin els pisos de lloguer i les cafeteries de moda. La gent és perfectament conscient del seu impacte. Però, a diferència del turisme massiu, la seua presència és més difícil de delimitar, més difusa. L’expat no és només qui passa uns dies, sinó qui es queda, però sense arrelar. Viu davant d’un ordinador, en un habitatge inflat per la demanda global, i es mou per la ciutat com si fóra un decorat exòtic. Consumeix, sí. Però no produeix, no inverteix, no interactua. Forma part d’una economia deslligada, que es nodreix només d’ella mateixa, aliena al territori que l’acull.

Per entendre aquesta disfunció, cal recordar que l’economia no és només comprar i vendre. Hi ha quatre accions essencials que li donen vida: consumir, invertir, produir i interactuar. Quatre accions que sempre tenen una dimensió territorial. Quan compres el pa al forn del barri, generes una cadena de relacions locals. Quan inverteixes en un projecte empresarial o comunitari, deixes una empremta que es multiplica en valor compartit. Quan produeixes, siguen béns, serveis o coneixement, actives circuits de treball i de prosperitat. I quan interactues, en reunions, converses o esdeveniments, generes efectes de difusió, eixos vincles invisibles que connecten persones i idees. Sense aquestes quatre peces, l’economia es torna un mecanisme coix, desequilibrat.

El problema és que la majoria d’expats només consumeixen. No inverteixen en el lloc on viuen: no contribueixen a infraestructures ni projecten res a llarg termini. El seu treball, sovint digital i remot, no alimenta la producció local sinó empreses llunyanes. I encara menys interactuen amb el teixit social i cultural del territori: viuen en bombolles lingüístiques, envoltats d’amics que són còpies d’ells mateixos, en una ciutat que funciona com a simple escenari de fons.

Aquesta economia reduïda al consum passiu genera disfuncions. Infla els preus de l’habitatge, desplaça els veïns i transforma els barris en parcs temàtics per a teletreballadors nòmades. Però sobretot, trenca la reciprocitat. Perquè l’economia, en el fons, és un pacte: jo aporte i tu aportes, i entre tots fem que el lloc prospere. Quan només hi ha un flux unidireccional, consum sense retorn, el territori s’esgota, es buida de significat i de possibilitats. És com un riu que només desaigua, sense cap corrent que el nodrisca ni cap pluja que el renove.

Ara bé, tampoc podem caure en la temptació fàcil de disparar sempre contra els qui arriben de fora. Ja ho vaig escriure en un altre article: el turista no és l’enemic. És només un símptoma d’un model que converteix les ciutats en actius financers. Molts dels qui contribueixen a l’exclusió residencial no són fons d’inversió llunyans, sinó veïns, amics o familiars que decideixen posar el seu pis en plataformes de lloguer turístic. El problema és estructural i té tant a veure amb les decisions locals com amb les dinàmiques globals.

Per això, tenim l’opció de repensar com acollim i integrem els expats, creant mecanismes que incentiven l’equilibri entre les quatre dimensions. Com animar-los a invertir responsablement? Com implicar-los en projectes locals? Com fer que el seu coneixement i experiència enriquisquen la comunitat? Com aconseguir que la seua presència no siga un paràsit, sinó un catalitzador?

Potser la resposta passa per combinar política pública i responsabilitat col·lectiva. Algunes ciutats ja experimenten amb impostos especials per a residències temporals, amb fons destinats a habitatge social. D’altres impulsen programes d’intercanvi cultural obligatori per a qui s’hi instal·la més d’uns mesos com a condició per obtindre permisos. Algunes ciutats han reforçat els espais públics de barri amb equipaments culturals i socials que obliguen a una interacció real amb la comunitat, mentre que en altres els programes d’habitatge assequible van acompanyats d’inversions en biblioteques i centres cívics oberts a tots els residents. Al capdavall, viure en una ciutat no hauria de ser només consumir-la, sinó també nodrir-la.

En una versió prèvia d’aquest article, l’autor va emprar de manera errònia i pejorativa el concepte “economia autista”. En pren nota i demana disculpes.