La calculadora i l’espai públic: aprenentatges des de Ciutat de Mèxic

Cada vegada que torne a Ciutat de Mèxic la pregunta reapareix, inevitable: la ciutat per a qui? És la discussió de sempre, però a CDMX es torna urgent i concreta. Una ciutat no pot resoldre tots els problemes del món. Però sí pot demostrar al món que les persones importen. Marcelo Ebrard, alcalde entre 2006 i 2012, ho va formular en una conversa amb Francisco Goldman: la ciutat no ho arregla tot, però pot fer que cada persona senta que compta.

Eixa frase explica moltes coses. Explica l’aposta per la bici quan semblava una extravagància elitista. Explica el Metrobús quan el cotxe era símbol d’ascens social. Explica que intervenir la mobilitat, encara que moleste, siga políticament més viable que intervenir l’habitatge.

Perquè l’habitatge continua sent l’assignatura pendent. I ho sabem bé també a Espanya. Especulació distribuïda. Xicotets propietaris convertits en actors financers. Un mercat fragmentat que reprodueix desigualtat sense necessitat d’un gran poder maligne central. Intervenir ahí no és pintar un carril bici. És tocar interessos íntims. És molestar de veritat.

Ciutat de Mèxic ha demostrat que pot transformar la mobilitat. Encara no ha demostrat que puga transformar estructuralment l’accés a l’habitatge. I, tanmateix, fins i tot amb eixa ferida oberta, continua sent una ciutat d’acollida.

Això no és poca cosa.

Aquesta setmana, mentre els titulars tornaven a omplir-se de noms de càrtels, de violència i de morts —amb la fi d’una figura clau del crim organitzat que ha marcat una etapa sagnant al país—, la imatge de Mèxic que circulava era l’habitual: la del conflicte armat, la del territori capturat, la de la guerra interminable.

I, tanmateix, CDMX continua funcionant.

Continua sent una ciutat on milions de persones es mouen cada dia en transport públic, on els parcs s’omplin de famílies, on la vida urbana no ha sigut colonitzada per la lògica de la guerra. CDMX ha sigut relativament segura fins i tot quan el país ha estat banyat en sang. No hi ha una única explicació, però hi ha pistes. La UNAM i altres universitats com a fàbriques de pensament crític. La tradició d’acollir exiliats (espanyols, sud-americans i centreamericans). La construcció d’un espai públic viu on la violència no es tradueix automàticament en violència quotidiana. I, sobretot, una intuïció política: respondre a la violència amb més violència només la multiplica.

Al nord de la frontera, als Estats Units, domina sovint una altra lògica: solucions úniques, tecnològiques, quirúrgiques, destructives. L’algoritme ho resoldrà. El mur ho resoldrà. La intervenció policial ho resoldrà. La cirurgia urbana ho resoldrà. Res d’això resol problemes intratables. Només els desplaça.

Els problemes intratables no es deixen optimitzar. No admeten solució definitiva. No es corregeixen amb una app. Són la desigualtat estructural, la soledat urbana, l’exclusió residencial, la fragmentació cultural, la por.

Fa unes setmanes, a la Placemaking Week México, vaig parlar de la tensió entre la calculadora i el lloc. El més important és difícil de mesurar: la confiança, la cura, el temps compartit, la pertinença. I, tanmateix, quan mesurem malament, canviem el lloc. Si mesurem afluència, programem per a omplir. Si mesurem consum, prioritzem qui paga. Si mesurem rendibilitat, expulsem usos.

CDMX està en eixe fil. És una ciutat vibrant, culturalment desbordant, gastronòmicament imparable. Però també és una ciutat on Roma i Condesa s’omplin d’“exiliats” gringos que no fugen de cap guerra, sinó del preu de les seues pròpies ciutats. Ciutat d’acollida, sí. Però també ciutat tensionada pel capital global.

I, tot i això, alguna cosa resisteix. Resisteix als parcs plens de vida intergeneracional. En les intervencions lleugeres que transformen un carreró sense prometre redempcions totals. En la infància posada al centre del disseny urbà. En la mescla, sempre la mescla.

Potser la virtut de CDMX no és haver eliminat el conflicte, sinó haver decidit no convertir-lo en l’únic relat possible. En un moment en què el país torna a mirar de front la violència, la capital continua demostrant que una ciutat pot ser espai de convivència, no només escenari de confrontació.

Ciutat de Mèxic no té la solució a tots els problemes del món. Però sí demostra una cosa fonamental: que la ciutat pot ser un espai on el conflicte no es nega ni s’elimina, sinó que es processa col·lectivament.

I això no ho fa cap algoritme.