Com uns idiotes

Tan fals com afirmar que la culpa de la virulenta crisi que encara hui patim va ser des que vam viure per damunt de les nostres possibilitats, també ho és assegurar que nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, no hem tingut cap responsabilitat en res del que passa. Tenen raó els que afirmen que els ciutadans no voten els seus governants perquè els roben, però no és menys cert que una majoria absoluta dels meus compatriotes van decidir que els governaren els que ja se sabia que pertanyien a una, per aquells dies ja gens presumpta, “organització” criminal. Quatre anys després, aqueix mateix partit, amb un conseller i un president de diputació dormint ja a la presó, va resultar ser el més votat, primerament en el parlament autonòmic i després en les eleccions generals que ens disposem a repetir d’ací a unes setmanes.

Hi ha un consens elevat entre els redactors d’argumentaris polítics sobre la inconveniència de tractar la ciutadania d’imbècil. L’excepció a la regla consistiria, doncs, en el fet que es pot mentir per la gola a l’electorat sempre que la cosa vaja d’exculpar-lo de qualsevol responsabilitat en l’esdevenidor de la societat a què pertany, especialment si aquesta responsabilitat pot ser imputada al teu contrincant polític preferit. Així que, igual que per a Gabinete Caligari la culpa va ser del txa-txa-txa… per als nostres candidats la culpa de tot allò que ha esdevingut quedarà degudament adjudicada a “la troica”, Zapatero, al Fons Monetari Internacional, als immigrants –creguen-me, a un dels de sempre se li calfarà la boca i ho dirà– o a l’or veneçolà que es va emportar no sé qui en la seua maleta bolivariana. El que siga a fi que puguem votar per ell amb la consciència ciutadana tan neta com la majoria de les nostres carteres.

Preparem-nos, doncs, aquestes pròximes setmanes a sentir a dir els de la destra adjudicar als de la sinistra la culpa del bloqueig polític que pateix aquest país. I per a fer-ho bé, en condicions, hi caldrà, com no pot ser d’una altra manera, una campanya electoral en què els uns i els altres puguen explicar-nos què va passar, com si tot això haguera passat en una remota regió de Grenlàndia sense cobertura de mòbil ni de satèl·lits i no davant dels nostres nassos.

En les redaccions dels mitjans, periodistes amnèsics redactaran titulars per a desmemoriats. Els que ahir es van mostrar inflexibles es transformaran en extraordinaris contorsionistes de la política, abraçaran consensos amplis i regalaran vicepresidències als mateixos a qui ahir van negar el pa i la sal. Hauran de mirar vostés sota la “Taula” d’algun candidat si volen veure la mateixa a qui fa uns mesos el mateix individu va abraçar sota els focus. Sentiran en el salva’m polític contertuliat i televisat els antics amants airejar els seus draps bruts i les companyes del partit acomiadar el seu candidat a la bocana del port parlamentari, desitjant-li el millor en el seu viatge electoral mentre en la seua mà espampola al vent, en compte del tradicional mocador, un ganivet de dos pams.

Deixe de llegir aquesta columna per un segon i mire’m als ulls. De veritat no han estat prou aquests mesos per a descobrir el mentider, el pocavergonya, l’ingenu, la cínica, la benintencionada o els hipòcrites? No li han subministrat ja prou informació sobre la seua deslleialtat, la seua fortalesa, el seu rancor o les seues esperances personals i polítiques més íntimes?

Jo no crec que siguen saludables, en termes democràtics, unes eleccions sense un procés de debat i de campanya electoral previ, encara que entenga els arguments dels que afirmen que aquesta –en concret aquesta– campanya sobra. I sí, és cert que els que ens van a demanar el vot ens consideren majoritàriament ciutadans capaços i intel·ligents. Però pel que ja s’ha vist i ja s’ha sentit els últims dies, cada vegada és més evident que una bona part d’ells, en el fons, sempre esperen de nosaltres que votem per ells com si fórem idiotes.