A la rePPesca?

Una setmana després, van canviant –un poc- les interpretacions sobre les eleccions catalanes. En tot cas, les valoracions diferixen per les contingències locals d'un sector sobiranista que, tot i tindre també molts esquelets en l'armari, va saber jugar prou bé les seues cartes.

Pel que fa al govern (i al partit en el govern), com els equips roïns, només pot esperar les baixes i errades del contrari per guanyar. I això que té el factor camp a favor. Una setmana després, tot pareix indicar que no canviaran la tàctica. Repassem algunes de les incongruències més cridaneres:

-Negació de la negació. En primer lloc, des del govern d'Espanya es negà que les eleccions del 27 de setembre foren plebiscitàries (i, formalment, estava clar que no n'eren). Tot este discurs, d'altra banda, es desmunta quan, a última hora, s'opta per un missatge de caire catastrofista i salvación nacional.

-Preparació precària. Conseqüència de la reflexió anterior. Durant els mesos anteriors a les eleccions, pareixia que el partit només es jugava en el camp de l'equip local. Segurament, tindrà raó Aznar en això de les batalles que no es donen, més enllà del seu sentit de batallar. En efecte, perderen uns setmanes clau per preparar la contesa.

-Improvisació. El canvi de candidat a poques setmanes dels comicis reflexa nervis i no dóna temps –agrade o no- a consolidar el nou perfil.

-Desídia. El bloc independentista va treballar magníficament la mobilització. No només la de masses, en exhibicions certament espectaculars i que donaren un exemple de civisme. També guanyaren la partida de la persuasió i aconseguiren l'acostament de sectors transversals (democristians, ex socialistes, comunistes, l'operació Súmate...). Este suport social requerix molta implicació i voluntat de cessió i els populars –i, en general, els constitucionalistes- van afrontar l'encontre amb plantilles curtes i dividides.

-Diàleg interruptus. La confrontació mediàtica d'idees no té mala premsa en els temps actuals (l'èxit de les tertúlies polítiques n'és la prova), més enllà de visions legalistes d'este conflicte. Després de tancar totes les portes a l'intercanvi presencial de posicions, el debat de García-Margallo (espentat per les valoracions demoscòpiques) i Junqueras va constituir una raresa que ni els partidaris del primer van entendre. Novament, la improvisació.

-Apocalipsi ma non troppo. Tard i mal, s'amenaça amb corralitos i unes altres catàstrofes bíbliques. I el personal, a l'estil grec, reacciona indignadament pel què consideren ingerències paternalistes. La força d'estos arguments, que no deixen de tindre una part de certitud (el reconeixement, com diuen des de la CUP, dels efectes secundaris de la independència), es torna tragicomèdia quan els Lindes de tanda acaben per desdir-se.

-Trau la llengua... ara? El PP ha sigut el principal opositor a les polítiques d'immersió lingüística. Més per electoralisme a la resta de l'Estat que per defensa dels drets individuals. Desconec l'ús del vernacle per part de la militància popular a Catalunya (en el PP valencià, per exemple, és prou comú entre certes bases), però que els qui més s'han significat per combatre-lo des de fora es presenten, en el temps de descompte, emprant este marcador identitari tan potent, sona, clar i ras, a broma de mal gust.

-El fitxatge bluff. Com si fóra una 'eixes promeses que Jorge Mendes porta de tant en tant al VCF, arriba Pablo Iglesias per donar un altre inestimable baló d'oxigen a l'adversari. Tractar de dividir la població pel lloc d'origen (o per llengües, que tots tenim, malauradament, els nostres dimonis familiars) és caspós i decimonònic.

En resum, una retafila interminable d'incoherències amb un denominador comú: l'impertorbable quietisme de Rajoy. Com els alumnes més ganduls, les presses en l'últim sospir i amb el desig de què els seus problemes –si l'adversari deixa de llançar órdagos, cosa improbable, o la població i Ciudadanos els tiren una mà- es resoldran sols.

A la vista dels desficacis i de la lectura de la conjuntura, resta un dubte: considerarien encara els populars la possibilitat d'una segona oportunitat per evitar la desconnexió catalana o només es conformarien amb haver salvat puntualment el match ball de la unitat d'Espanya i resignar-se a deixar-lo en mans d'una futurible coalició de govern de socialdemòcrates i esquerra rupturista?