“De la Ruta del Bakalao ha quedat la part més banal i reivindicar-la és un tabú”

Quan Joan Oleaque (Catarroja, València, 1968) va escriure En èxtasi el 2004, parlar de la Ruta del Bakalao era un tabú. El fenomen cultural i d’oci era encara vist amb menyspreu, perquè s’entenia com una veneració envers a les drogues, un episodi negre en la història contemporània de València.

El periodista, llavors redactor d’El Temps i col·laborador d’El País, va escriure un assaig explicant la ruta des de dins i des de fora, amb una perspectiva agosarada que analitzava el fenomen en compte de condemnar-lo, com havien fet els mitjans amb presència estatal. Oleaque ha reeditat en castellà el seu assaig, revisant-lo i establint paral·lelismes amb l’actualitat, incorporant-hi perspectives noves per a tractar de trencar el tabú.

Pregunta: Quin és l’objectiu de reeditar el llibre 13 anys després?

Es donen una sèrie de circumstàncies que quan jo el vaig publicar no estaven. El 2004 era molt estrany parlar-ne, es considerava com una cosa roïna que havien portat els terrossos, que havia evidenciat la macarroneria i el desfasament massiu a València i a Espanya. No obstant això, ara sí que hi ha una tendència real a revisar diferents fenòmens que han tingut a veure amb el desenvolupament de la música electrònica i de distintes tendències socials. Des que el vaig publicar fins ara hi ha hagut uns quants treballs que han aprofundit en això, així que no tenia sentit no publicar-lo en castellà. Crec, a més, que era recomanable adaptar-lo i relacionar-lo amb temes d’actualitat, amb l’oci nocturn.

Ha revisat alguns aspectes dels que parlava en l’edició anterior?

Sí. En l’edició en valencià crec que era un poc dur en alguns aspectes. Amb el pas temps, crec que els aspectes culturals i socials, als quals vaig donar menys importància, són menys coneguts i València va ser rellevant de manera decisiva. Em sembla important relacionar-ho amb l’actualitat; els seus aspectes massius són l’origen del que hui es coneix com a música electrònica, en la part més comercial. No té sentit censurar aqueixa situació. La música electrònica ara és un negoci brutal, però es basa en la mala qualitat i això està relacionat amb el final de la Ruta.

Què va suposar per a la societat valenciana la Ruta?

Pel que fa a l’avantguarda, abans no hi havia res, i el poc que hi havia estava concentrat en la ciutat. Va ser una espenta de la modernitat dels pobles. La gent es va poder identificar i realitzar a través d’això. Una part desconeguda és que va potenciar molt el disseny gràfic i la cartelleria, amb dissenyadors com Paco Roca. Va portar un espai situacional que va posar València en primera fila internacional a escala musical. En La Movida estava tot conjuntat pel que feia a les bandes; ací era tot underground i subterrani. A mesura que va anar comercialitzant-se, es va convertir en una ruta massiva. El que va acabar amb la història és que es va obrir a tothom. Se’n van apoderar els més vulgars. Va perdre l’essència cultural.

Quan es parla de la Ruta, sembla que són només els seus protagonistes i els periodistes que la van estudiar els únics que ho van entendre. Per què és un fenomen tan complicat d’entendre? O de transmetre…

Més de transmetre que d’entendre, crec jo. Entendre és fàcil: era una ciutat en què el que hi havia estava limitat a elits culturals i això ho subverteix tot. Dóna el poder de la transgressió a gent que no en tenia i a persones humils, que no els hauria tocat estar ací.

Transmetre-ho és complicat, perquè ha romàs la part més banal del fenomen. És molt difícil d’entendre perquè és un ambient lligat a l’hostaleria, encara que semblen dos conceptes gairebé contraris. Això tenia lloc en discoteques que eren qualsevol cosa menys discoteques. I els protagonistes se silencien en algunes coses que ajuden a entendre’n el final. Sense un empobriment real de la música, en què les sales s’apartaren de l’avantguarda, no es pot entendre la comercialització. I també aqueix apoderament de la part del consum de substàncies… Aqueix tipus de coses no es poden comprendre sense el retrocés en els aspectes avantguardistes. Això ho intenta explicar el llibre. I la seua relació amb la resta d’Espanya, amb el que s’anomena “màkina”. Reivindicar-ho és una mica tabú.

L’estigma encara pesa hui?

Jo crec que sí. Encara que a molta gent li interessa, continuen pesant les imatges audiovisuals que es van transmetre, el que forma part de la memòria col·lectiva és el desfasament. En La Movida madrilenya, que també va haver-hi desfasament, les imatges es van centrar en la música. Ja en els noranta, quan els periodistes vénen a València, es buscava el sensacionalisme, era la seua època.

Les televisions van contribuir a demonitzar la Ruta?

Absolutament. L’any 93 és clau per al periodisme sensacionalista. S’aplica tot sobre el ‘cas Alcàsser’ i després en coses que no tenien res a veure-hi.

Quins altres factors hi van contribuir?

La Ruta del Bakalao va posar de manifest una cosa que la gent no volia assumir: el consum regular de droga de manera recreativa d’una part representativa de la joventut. No parlem d’addicció, parlem del que hi ha. Va evidenciar que molta gent els caps de setmana consumia substàncies. Va tenir una lectura brutal, però pot tenir-ne unes altres. Com ara replantejar-se les polítiques de prevenció, que abans eren molt paternalistes… Els pares no assimilaven que els fills estigueren en una discoteca a les sis de la matinada.

Com es relaciona amb altres fenòmens com La Movida?

Van ser paral·lels. La gent que volia destacar en el cine i el teatre se n’anava a Madrid. Ací no hi havia gran cosa. Passava el contrari. Molta gent important hi venia els caps de setmana. Héroes del Silencio, Radio Futura, Loquillo… La Movida era tot rock i locals menuts; ací eren locals grans, de platja i totalment oberts.

Eren fenòmens rivals?

Jo diria que complementaris. Allà se centraven en els directes; ací els DJ i les discoteques. Ací es va establir aqueixa particularitat que hui contínua en el clubbing.

Madrid o Barcelona eren ciutats en la mateixa època connectades amb les modes internacionals de manera molt més directa. Un underground més pijo. Què va passar a València?undergroundpijo

Ací era una cosa pròpia. Es punxava música, sí, però ells no tenien una manera pròpia de connectar aqueixa música i el que s’anomenava música d’importació. El mercat a València d’importació de discos era molt intens. L’accés a aqueixa música, com més rara millor, es va convertir en una cosa a què podia accedir tothom. Tots es podien sentir moderns així. La gent es deixava portar per un comportament progressista i obert. Era la seua manera de ser especial. A Anglaterra va ocórrer de manera semblant amb l’acid house, en l’època de Margaret Thatcher.

Que a València fóra un fenomen de poble i en altres ciutats l’underground estiguera més reservat al públic pijo… pot haver contribuït a l’estigma? Hi ha res de classisme en això?underground pijo

Crec que no. Al principi, mentre és una cosa de moderns de poble, es veu bé. Quan arriba al proletariat real, a les masses, es converteix en una cosa que té això que dius. Per a la modernitat cool es veu rar i impropi. Però dura molt poc l’equilibri entre la massa i l’interés per la cultura i l’estètica. Obrir-se massa fa que es vulgaritze. L’estigma que queda de masses boges coincideix amb el moment en què la música comença a ser pitjor. Els empresaris tampoc no gestionen bé això, ho van fent més comercial… Podria haver-hi una tercera via, una cosa intermèdia, però quan ho intenten ja és massa tard. Es passa del descontrol controlat al descontrol total.

Quin paper hi van tenir els empresaris de l’oci?

Es van deixar dur per l’onada. Hi tenen un paper important, van arriscar molt amb una cosa molt rupturista. Però quan es fa comercial… ho veuen amb bons ulls, es converteix en el que al principi no era: un negoci.

En el llibre assenyales que als turistes de la Ruta…

Sempre hi ha vingut gent de fora, d’Itàlia, de França… Però eren viatgers, volien conéixer aspectes interessants. Pel boca-orella, pel que en llegien… circulava de manera subterrània. Quan es va fer comercial, es crea un turisme de ruta, de pandereta. Gent que venia com a una revetla, atret per les bogeries que se suposa que passarien ací, amplificades pels mitjans de comunicació. Ells –els turistes– acaben d’afonar-la.

Quin paper hi tenen les discoteques?

És on es produeix tot. No tenen molt a veure amb les de hui en dia. Al principi semblava que tot el que era transgressor s’havia d’esdevenir en locals d’oci nocturn. A València, on hi ha més parcs de discoteques és a les zones de platja. Es programava teatre, es mesclaven paelles amb performances, es programaven concerts de bon matí… Es va crear una mena d’orgull avantguardista lligat a alguns locals que tothom tenia molt assumit. L’escàndol s’esdevé quan arriben els mitjans de comunicació de fora, els locals ho tenien molt assumit.

Hi havia elits en la Ruta?

Hi havia una certa aristocràcia, formada pels més extravagants i els que feia més temps que hi estaven. Marcaven pautes de roba, d’estar més integrats musicalment… Aquesta era l’elit. La gent més forta vestint. Es va entendre que havien d’estar en els llocs clau perquè arrossegarien més gent. Però eren gent que no eren ningú, cridaven l’atenció per la roba, gent bastant convencional. Al final sí que acabaven connectats amb els empresaris o els directors de discoteca.

A València el fenomen no mor, però es va apagant. No obstant això, en altres espais com Eivissa sembla que s’adapta i perdura… Quina explicació té?

Que ho fan millor. A Eivissa podria haver passat com ací, rep molta pressió internacional. Però hi ha una particularitat: el somni d’Eivissa. La creença que és una cosa especial, d’avantguarda, un somni de modernitat. Pot haver-hi discoteques comercials, però continua aqueix esperit. Hi ha gent d’arreu del món, que fa festes de moltes maneres, discoteques que canvien d’un dia a l’altre. El somni d’Eivissa és un espai de llibertat i connexió, lligat en el seu temps a la presència de hippies…

Ací va costar molt de matar. Entre persecució policial, banalització del so, adaptacions penoses, relació amb skinheads… Al final va acabar sepultant l’esperit original. Però continua en el record.

Quines connexions queden de la Ruta en l’actualitat?

L’oci actual nocturn es forma en la Ruta del Bakalao. Abans, els xics anaven a pegar-se, i les xiques… intentaven lligar amb elles. S’estableix el fet d’eixir a una discoteca amb la voluntat de més que prendre’s una copa. És participar de quelcom col·lectiu. Abans del DJ era com un cambrer, o com el porter. Ara tenen un altre estatus, realça la seua figura. La gent se sentia com quelcom col·lectiu.