Clàssics de la corrupció del PP valencià

El llegat de les majories absolutes que enyora Francisco Camps

El 'ionqui dels diners' i el rei de les escombraries d'Oriola, encara

Els àudios que va enregistrar Ángel Fenoll des del seu abocador de corrupció, que acabarien portant a condemnar successius alcaldes del PP d'Oriola (Luis Fernando Cartagena, José Manuel Medina, Mónica Lorente...), són vàlids. L'última sentència del denominat 'cas Brugal' culmina un pols judicial en què, inicialment, l'Audiència d'Alacant va anul·lar les escoltes, obtingudes en part amb la intervenció de detectius pel sospitós empresari que gestionava una molt irregular contracta d'escombraries. Posteriorment la Fiscalia Anticorrupció ho va recórrer, el Tribunal Suprem va corregir la resolució i les va acabar validant.

Tant les penes del corruptor de les escombraries de la Vega Baixa en la sentència que ara s'ha dictat, que sumen tres anys i nou mesos, com de l'exalcaldessa Mónica Lorente, de quatre mesos de presó i 20 d'inhabilitació, s'han vist mitigades per l'atenuant de dilacions indegudes. I és que el cas es va originar fa prop de dues dècades. Va ser una de les peces rellevants del puzle de corrupció en què es va convertir la gestió del PP durant les seues cinc legislatures d'hegemonia absoluta en les institucions valencianes. Un període que va oferir un balanç esgarrifós: dos presidents de la Generalitat condemnats, una presidenta de les Corts Valencianes i exconsellera enviada a la presó, així com mitja dotzena de consellers, dos presidents de diputació, dotzenes de càrrecs públics, diputats, alcaldes, un grapat de coneguts empresaris que van confessar haver finançat il·legalment el PP de la Comunitat Valenciana... Zaplana, Gürtel, Blasco, Brugal, Fabra, Rus, Fitur, Taula... Un rosari ben llarg de casos.

Compareix també en l'actualitat d'aquests dies un altre element d'aquell sistema corrupte en què hi havia una intensa competència de frikis, com El Bigotes (aquell Álvaro Pérez de la Gürtel, “amic de l'ànima” de tot un president de la Generalitat) o “la polla insaciable” (l'empresari Ortiz que tant manava a Alacant). Es tracta de l'inimitable Marcos Benavent, el ionqui dels diners, que reapareix en el seu quart judici del 'cas Taula' per negar que fos un treballador zombi en la Fundació Jaume II el Just. Sosté que no cobrava de l'entitat sense treballar-hi, com afirma la Fiscalia Anticorrupció, encara que no hi tenia despatx ni ocupació concreta.

Tant en el cas Brugal (que més que una marca de rom és l'acrònim de “basuras rurales gestión Alicante”) com en Taula, unes gravacions formen part del nucli de la causa judicial. És cridanera l'afició de certs personatges ficats en assumptes foscos a gravar converses com si no hi hagués un demà. El cas Gürtel es va iniciar així i un exemple recent és el de Koldo García, els àudios del qual han portat a la desgràcia l'exministre socialista José Luis Ábalos, que, des de la presó, fa només uns dies, ha acabat deixant l'acta de diputat al Congrés.

Benavent va gravar compulsivament tothom. D'ací que la validesa d'aquestes escoltes siga motiu de discussió en tots els judicis de Taula, com en aquest, en què la disputa entre els advocats defensors i la Fiscalia Anticorrupció ha tornat a fer declarar com a testimoni l'exsogre del 'ionqui dels diners', que és qui va lliurar aquests arxius de veu a l'aleshores diputada provincial d'Esquerra Unida, Rosa Pérez Garijo, la denúncia de la qual donaria inici al cas.

El gerent de la fundació sota sospita, Vicente Burgos, un altre personatge de la nòmina de murris de la dreta valenciana, ha al·legat en la vista oral que Benavent sí que treballava en l'organisme creat a iniciativa de l'aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps, encara que el mateix 'ionqui dels diners' va reconèixer durant la fase d'instrucció que, en realitat, treballava per al PP.

Burgos i Benavent s'asseuen al banc dels acusats amb els empresaris Carlos Vicent Gil, Carlos Turró i Enrique Aleixandre perquè, com ha explicat Lucas Marco, també es jutgen presumptes comissions il·legals en el marc de contractes de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de València, encapçalada aleshores, dins l'equip de l'alcaldessa Rita Barberá, per la regidora María José Alcón, ja morta. El que fora gerent de la Jaume II El Just ha declarat que el 'ionqui dels diners' va aterrar com a contractat en la fundació pública, encara que era un “eventual del gabinet” d'Esteban González Pons, llavors conseller de Cultura. Va posar Burgos especial esment a apuntar a l'actual parlamentari europeu i membre de la direcció del PP que presideix Alberto Núñez Feijóo, en recordar que va ser González Pons qui va signar el contracte de Benavent el 2003.

És de suposar que maleïda la gràcia que li farà a González Pons veure's recordat per aquelles aventures polítiques, de les quals ha aconseguit eixir indemne. Tot el contrari del que li passa a qui va ser el seu cap, Francisco Camps, que també ha aconseguit eixir il·lès d'aquella voràgine però va haver de passar per dos judicis en el llarg i extens esdevenir del cas Gürtel i està ara ficat en l'intent de tornar a la primera fila política. En un moviment que no pot causar més incomoditat a l'actual direcció del PP, Camps es postula com a nou candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana amb l'argument que el seu partit “ha d'aspirar a la majoria absoluta”. Ell, que va predicar en els seus anys de màxima eufòria que els grans esdeveniments i els grans projectes d'orientació turística serien “les fàbriques del segle XXI”, ha de fer un exercici d'amnèsia bastant patètic per no recordar un rastre tan gran de corrupció com el que van deixar els seus governs ni, per exemple, com es va enfonsar el sistema financer valencià al complet (amb la desaparició de la Caixa del Mediterrani, Bancaixa i el Banc de València). “Em compromet a guanyar per majoria absoluta”, proclama Camps davant qui vulga escoltar-lo. I no creu que siga una broma de mal gust.

La versió en valencià d'elDiario.es

Les informacions sobre els casos de corrupció que encara estan vius en els tribunals, juntament amb altres notícies polítiques, reportatges d'actualitat i articles d'opinió, es publiquen en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de Whatsapp.