“No podem guanyar diners a la Ciutat de les Arts, però sí fer que coste com menys millor als contribuents”

Un informe de la Sindicatura de Comptes, l’organisme de la Generalitat Valenciana que fiscalitza els comptes, ha posat d’actualitat la gestió de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, el macrocomplex d’oci dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava que, només en la construcció, va acumular en els anys de govern del PP un cost de 1.200 milions d’euros.

Centrat en l’exercici del 2017, l’informe constata que el deute a què fa front la Generalitat Valenciana per l’empresa pública Ciutat de les Arts i les Ciències SA (CACSA) ascendeix a 277,8 milions d’euros, que els ingressos de la societat només arriben cobrir “el 67,6% de les seues despeses i inversions”, que va registrar pèrdues de 24,2 milions d’euros, amb un fons de maniobra negatiu de 40,3 milions d’euros, i que el seu equilibri patrimonial i, per tant, la continuïtat de la seua gestió estan garantits pel compromís de la Generalitat de sostindre’n econòmicament la suficiència financera amb les aportacions necessàries.

A més, el document reflecteix la revisió del conveni, signat pel PP al juny del 2015, quan estava a punt de perdre el poder, amb la concessionària Avanqua, del Grupo Global Omnium (Aigües de València), per a la gestió privada de L’Oceanogràfic, autèntica joia de la corona del complex, de l’Àgora i d’activitats de restauració i marxandatge, així com de promoció publicitària de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Aqueixa revisió duta a terme el 2017 està motivada per l’acord impulsat pel mateix president valencià, el socialista Ximo Puig, perquè l’edifici de l’Àgora aculla un Caixaforum.

La instal·lació del Caixaforum implica la inversió per Caixabank de 18 milions en la construcció dins l’Àgora, i el compromís de destinar uns cinc milions anuals a exposicions i activitats a canvi de no pagar cànon algun durant 50 anys. Al seu torn, ha portat a reconéixer a Avanqua 2,7 milions d’euros en lucre cessant per deixar de gestionar l’Àgora, concedir-li una rebaixa de 2,8 milions en la seua despesa publicitària (a raó de 187.500 euros anuals durant 15 anys) i reduir fins 2,4 milions al llarg d’aqueixos 15 anys els mínims garantits que el contractista ha de pagar sempre que les xifres de negoci no superen certs llindars.

Enrique Vidal (Castelló, 1955), és un economista procedent del sector financer de les cooperatives de crèdit que Ximo Puig va fitxar en les llistes del PSPV-PSOE per a les autonòmiques del 2015, encara que va ocupar poc de temps el seu escó de diputat per a fer-se càrrec de la direcció general de CACSA.

El deute de 277,8 milions és tot conseqüència de la desorbitada construcció del complex?

Caldria fer primerament una reflexió. La Ciutat de les Arts i les Ciències és un actiu de 1.200 milions d’euros.

Que és el que va costar...

Sí, i això s’havia de pagar. Naturalment, ha sigut la Generalitat la que ha afrontat aqueix pagament. El deute és de CACSA i la Generalitat ens dóna els diners per a pagar-lo. Quan mires els comptes de CACSA, veus els comptes d’una empresa. En canvi, la manera de funcionar és la d’un organisme públic. Al gerent de l’hospital La Fe ningú li pregunta quants diners ha guanyat, ni quants en deu. Dic La Fe, com podria dir un institut o una escola.

Són centres públics que no funcionen amb criteris de rendibilitat, sinó de servei.

A això em referisc. Ací cal tindre rendibilitat, sí. Però ha de tractar-se de rendibilitat econòmica i de rendibilitat social. Això no es pot oblidar. La rendibilitat econòmica es reflecteix en el compte de resultats. Però quina és la rendibilitat social? Consisteix a tindre un centre de referència mundial de turisme. No debades, el president de CACSA és el secretari autonòmic i president de l’Agència Valenciana de Turisme, Francesc Colomer.

I com es trasllada això a la gestió?

Ací vam definir tres puntals per a treballar. Un és el turisme de qualitat. El segon, la divulgació científica. I el tercer, que coste com menys diners millor als contribuents. Ara, ja li dic que recuperar 1.200 milions d’euros a força de vendre entrades és impossible.

La llosa del deute pot arribar a posar en qüestió el funcionament de la Ciutat de les Arts?

Com diu l’auditoria, nosaltres no tindríem garantida la continuïtat, però la Generalitat va signar un acord pel qual cada any farà l’ampliació de capital necessària. Aqueixa ampliació no compta com a deute, però són diners que la Generalitat ha d’anar posant. El 2015 van ser més de 40 milions; el 2016, més de 20; el 2017 en van ser 20 i enguany, 18 o 19 milions.

Per aquest motiu CACSA té un fons de maniobra negatiu de més de 40 milions d’euros?

Només d’interessos vam pagar l’any passat 10 milions. A més, està l’amortització del deute. Per a explicar-ho gràficament, nosaltres som com un fill de pares rics a qui aquests paguen el pis, és a dir, es fan càrrec dels rebuts de la hipoteca, però el col·legi dels xiquets, els viatges, els dinars o els sopars, la llum o la nevera, se’ls paga ell. És el que comptablement es coneix com a Ebitda [beneficis abans d’interessos, impostos, depreciació i amortització]. Batallem perquè, al marge de les despeses extraordinàries, els interessos i l’amortització, l’Ebitda siga positiu.

Per a entendre’ns. Es tracta d’equilibrar les xifres en el funcionament normal?

Que els sous, la llum, etc., els paguem sense generar pèrdues.

I com va això?

Bé. El Pla Estratègic preveu arribar el 2019 a xifres positive, però des de fa ja dos anys ho hem aconseguit, amb 816.000 euros el 2016 i tres milions el 2017. El 2018 anem per damunt. El que passa és que l’assumpte és delicat. Nosaltres tenim despeses i inversions. Les despeses entren en el compte de resultats, però les inversions, no. Quan es va cedir L’Oceanogràfic, va haver-hi una auditoria i, com a resultat, hi havia una sèrie de coses que CACSA havia d’arreglar. Aqueixos arreglaments són costosos de temps, de diners i de tramitació. Alguns es consideren despeses comptables i altres, en canvi, inversions. Una instal·lació en una cubeta d’aigua és una despesa o una inversió?

Però com van els ingressos?

Hi entra més gent, fem més esdeveniments i la facturació va pujant molt. Venen més visitants. I això és gràcies al vent de cua, però també al fet que l’aparell està en condicions. Hem fet un gran esforç perquè aquesta maquinària funcione. Amb un equip que va veure reduïda la plantilla en un 40% per l’ERO  que es va fer el 2012, a hores d’ara es factura més que abans.

I ara arriba una peça clau, la reestructuració que implica la instal·lació del Caixaforum en un dels edificis del complex, l’Àgora...

En realitat, a efectes econòmics, la peça clau va ser l’externalització de L’Oceanogràfic, que suposa més del 50% dels ingressos nets.

És l’oferta més potent de la Ciutat de les Arts i les Ciències?

A veure. Per què es privatitza el que es privatitza? No hi ha galtades per a agafar el Museu de les Ciències. M’estranyaria que una empresa volguera gestionar-lo. En canvi, L’Oceanogràfic, sí. És el més gran d’Europa. Està ben gestionat i guanyen més diners del que havien pensat.

Però aqueixa privatització, la de L’Oceanogràfic i l’Àgora, se la va trobar ja feta perquè l’havia executada el PP....

El que no estava ben aclarit era el tema de l’Àgora. Quan hi vam arribar, ens vam trobar amb un edifici que no estava acabat, amb problemes de seguretat.

Per això han hagut de fer una despesa per a acabar l’edifici.

Una despesa de cinc milions d’euros, aproximadament. El que ha resultat més costós ha sigut arreglar la coberta.

També ací hi ha hagut problemes amb la deterioració del trencadís, com va ocórrer en el Palau de les Arts?

Sí.

Quin serà l’impacte del Caixaforum en el complex?

Guanyarem els dos. Vindrà gent a la Ciutat de les Arts perquè voldrà veure el Caixaforum, però també hi haurà gent que vindrà a la Ciutat de les Arts i entrarà en el Caixaforum. Ens realimentarem. La idea cal basar-la en el fet que tenim un espai amb què no sabíem realment què fer. L’ús que havia previst Avanqua era fer esdeveniments i coses així. Nosaltres aprofitem els espais que tenim per a fer esdeveniments, però l’Àgora demana una mica més. Fent voltes a això va ser com, des de Presidència de la Generalitat, va sorgir la idea del Caixaforum. Resulta que hi ha bona sintonia entre el president de la Generalitat, Ximo Puig, i el president de la Fundació La Caixa, Isidro Fainé. Quins avantatges suposarà? Fonamentalment, convertir un espai l’ús del qual no teníem clar en un espai ben utilitzat. A més, és una bona actuació arquitectònica que deixa intacte l’edifici per fora i té el vistiplau de Calatrava. El projecte és molt interessant. Aqueixa intervenció, a la qual destinaran uns 18 milions d’euros, es quedarà com un patrimoni de CACSA. Ací està el cànon, que es paga de colp i no anualment. S’han compromés a posar cada any cinc milions per a activitats. Per a fer-nos una idea, el lucre cessant que paguem a Avanqua són uns 178.000 euros l’any. Caixaforum posarà cinc milions amb una qualitat d’exposicions brutal.

La qualitat de Caixaforum és coneguda, això forma part del seu funcionament... Però no pagarà cànon durant 50 anys.

L’única manera d’avaluar-ho comptablement és assenyalar la inversió de 18 milions més el compromís de dedicar-hi cinc milions cada any. Tenim una bona relació històrica d’anys. Ara hi ha en el Museu de les Ciències una exposició de La Caixa i per a Falles en vindrà una altra. Treballarem per a ajudar-nos conjuntament. No hi ha cap intenció de fer-nos la competència. Treballarem junts.

I han hagut de reduir el conveni amb Avanqua perquè l’Àgora queda a partir d’ara fora de la concessió...

Avanqua no esperava un gran rendiment de l’Àgora i, a més, estaven molestos, amb raó, perquè encara no han pogut obrir la porta d’aqueix edifici, que no estava acabat. Hem acordat que el lucre cessant, de 2,5 milions, deixarem d’ingressar-ho anualment al llarg de 15 anys. Això és el que m’atreviria a dir que ens ha costat. Perquè el segon és el cànon que deixarem de cobrar. Seran 2,4 milions d’euros que es reparteixen en uns 160.000 euros l’any. Una xifra que no té per què fer-se efectiva, perquè no ho fa ara. M’explique. Aqueix cànon mínim garantit és com una assegurança. Ells s’han compromés a pagar una quantitat mínima, encara que no òbriguen les portes: 128,5 milions en 15 anys. L’any passat i l’anterior ja ens van pagar per damunt del mínim.

No hi ha també una rebaixa en la despesa de publicitat a què Avanqua està obligada?

En efecte. Segons el plec de condicions, tenen l’obligació d’invertir en la publicitat general de CACSA 750.000 euros anuals. Com que és una publicitat genèrica i ací hi ha quatre elements, L’Oceanogràfic, l’Àgora, el Museu de les Ciències i L’Hemisfèric –ja que el Palau de les Arts està al marge–-, l’acord ha sigut reduir-ho un 25%, uns 180.000 euros l’any. Ara bé, com valorem la publicitat que generarà per a la Ciutat de les Arts el Caixaforum? Estic segur que només la publicitat del Caixaforum serà unes quantes vegades la que rebaixem a Avanqua.

Parlem, llavors, d’aportacions del Caixaforum en espècie.

El que dic és que cal relativitzar les xifres.

Hi ha càlculs del que significarà l’entrada de Caixaforum en termes de rendibilitat?

Ells preveuen unes xifres de visitants. Pense que ací, en el Museu de les Ciències, en el primer pis, que és on es paga, es van vendre l’any passat 700.000 entrades. Crec que els responsables de Caixaforum calculen unes 800.000 entrades. Hi haurà un benefici mutu. Tinga en compte que a la Ciutat de les Arts entra molta gent.

Quanta?

Estem incrementant les vendes, tant de turistes estrangers, que han caigut en general, com d’espanyols. El creixement més gran és el de visitants de la Comunitat Valenciana, que han pujat un 18%. En total, el 2017, la Ciutat de les Arts i les Ciències va vendre 2,4 milions d’entrades, un 10,3% més que l’any anterior. La majoria van ser per a L’Oceanogràfic, amb 1,3 milions d’entrades, seguit del Museu de les Ciències, amb 681.555 entrades, i de L’Hemisfèric, amb 354.524 entrades. El cost mitjà per visitant va ser de 12,4 euros.

Ha parlat abans que, a més del turisme, un dels seus objectius és la divulgació científica...

El meu somni seria que d’ací a 30 o 40 anys, quan un científic rebera algun premi d’excel·lència, explicara que la seua vocació va començar quan tenia huit anys i el van portar amb l’escola de visita a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Per això dic que hi ha tres puntals en el nostre treball, impulsar un centre turístic de qualitat, la divulgació de la ciència i procurar que no coste massa als ciutadans. No podrem guanyar diners mai, però sí que fer que resulte com més barat millor.