Insubmissió: crònica d’una guerra sense armes contra la mili obligatòria

En l’epíleg del llibre Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Llibres, 2019), el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, conta que una de les primeres cartes que va rebre en la presó de Soto del Real li la va enviar Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per motius polítics a Espanya.

Tres dècades després de l’inici del moviment per la insubmissió, el periodista Joan Canela (Barcelona, 1974) ha escrit una crònica sobre la formidable lluita dels insubmisos que interpel·la avui dia moviments desobedients com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), els rescatadors de migrants a la Mediterrània de l’Open Arms o l’independentisme a Catalunya.

La campanya contra el servei militar obligatori a Espanya va dur 1.670 joves a la presó. Més de 600 van passar a la clandestinitat i un miler van ser jutjats i condemnats sense ingressar a la presó. Altres càlculs assenyalen que fins a 100.000 persones es van veure afectades per la repressió de la insubmissió, incloent-hi l’entorn familiar dels joves, les persones que solidàriament es van autoinculpar o els activistes detinguts durant actes de protesta.

“A mi em va marcar molt personalment, en certa manera vaig començar a militar en els moviments socials perquè no volia fer la mili”, explica Canela a eldiario.es. La llosa que suposava la mili obligatòria guaitava per a unes quantes generacions a Espanya en l’institut. “Tenies quinze anys i això de la mili era molt marcià: et tocava anar-te’n a qualsevol lloc, amb una disciplina militar, estaves tot el dia totalment controlat en un ambient violent de vexacions i quintades, no era un Erasmus”, rememora l’autor del llibre.

L’exèrcit espanyol, hereu directe de la dictadura, era una “institució obertament homòfoba” amb una de les xifres de mortalitat més altes d’Europa. “T’arribava l’edat i generava molta angoixa, la gent s’inventava malalties o buscava padrins i, per descomptat, els estudis havies d’ajornar-los”, explica Canela. Només entre el 1992 i el 1995 va haver-hi una mitjana de 16 suïcidis anuals en les casernes, segons les xifres que aporta el llibre.

El moviment per la insubmissió va ser molt plural i va tindre les arrels en l’objecció de consciència a l’exèrcit durant el franquisme que van inaugurar Pepe Beúnza i els testimonis de Jehovà. Va ser organitzat per llibertaris, pacifistes, antimilitaristes o grups de l’esquerra radical i es va mesclar amb la campanya contra l’OTAN o contra la guerra del Golf.

Joan Canela, activista en aquella època a Barcelona, rescata en el llibre els testimoniatges dels insubmisos que van formar part del Moviment per l’Objecció de Consciència (MOC) i del Mili KK, entre molts altres grups. “La permeabilitat entre moviments socials va ser clau a l’hora de socialitzar la idea de la desobediència i, de fet, molts insubmisos no eren activistes específicament antimilitaristes, sinó que provenien de col·lectius molt diferents: llibertaris, ecologistes, cristians o anticapitalistes”, escriu Canela en el llibre que, en certa manera, també fa una crònica subtil de la cultura insurgent de l’època, amb el punk com a expressió per antonomàsia.

El Govern del PSOE “tenia por de la simpatia ciutadana” cap als insubmisos, que en molts casos s’arriscaven a entrar a la presó, i va haver-hi “una repressió duríssima”, però molt desigual segons el territori. Mentre a Catalunya a partir del 1991 només huit insubmisos van ser empresonats, al País Basc i Navarra quasi tots els joves jutjats van ser condemnats a penes que implicaven l’entrada a la presó. Navarra va aportar quasi un terç dels presos de tot l’Estat.

“Va haver-hi una estratègia general bàsica que era prou clara i flexible perquè fora acceptada per totes les tendències: no anar a la mili passe el que passe”, assenyala Canela, que recorda que fer-se insubmís era també una decisió “molt personal i individualista”.

El moviment va comptar a més amb la simpatia i el suport de rectors universitaris, regidors o periodistes i escriptors com Manuel Vázquez Montalbán i Maria Mercè Marçal i artistes com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre molts altres, que es van autoinculpar públicament en solidaritat amb els antimilitaristes. No tots els artistes hi van resistir: Loquillo va retirar la seua autoinculpació quan el fiscal general de l’Estat va amenaçar de perseguir-los.

Alguns treballs acadèmics han estudiat el moviment de la insubmissió a Espanya, però superficialment. De fet, encara avui no hi ha dades definitives del que va suposar. “La xifra més aproximada és la de 1.600 presos, el Ministeri de Defensa o el de Justícia no han fet públiques les dades”, adverteix l’autor del llibre. En tot cas, es calcula que 50.000 insubmisos van declinar fer el servei militar obligatori entre el 1989 i el 2001, una xifra molt cridanera per a les generacions més joves que no han patit la llosa de la mili. L’autor ha detectat en les presentacions del llibre la sorpresa que causa en els joves de hui dia el que va suposar la insubmissió per a moltes famílies a Espanya.