L'empremta valenciana d'Ernest Lluch, l'intel·lectual assassinat per ETA fa 25 anys

“Ernest Lluch no era un home de callar, tampoc de cridar: era de parlar i d’atrevir-se a pensar”. Així el va definir l’expresident de la Generalitat Valenciana Ximo Puig en l’acte d’homenatge pel vinté aniversari del seu assassinat, l’any 2020. L’exdirigent dels socialistes valencians manté un fort vincle amb el qual va ser ministre de Sanitat del PSOE, assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000, i ho recorda sovint. És pràcticament un pare per al socialisme valencià i el valencianisme polític, una figura de referència per al PSPV i per a generacions senceres. “Jo estic ací perquè una persona em va dir que m’afiliara al PSOE i el 21 de novembre recordem el seu assassinat”, va dir el president llavors en una sessió en les Corts.

Lluch se’l recorda principalment com a ministre de Sanitat i Consum en el govern de Felipe González. No debades, ja que va impulsar la llei que va establir les bases del sistema nacional de salut, la primera pedra de la sanitat universal espanyola; el pla nacional sobre drogues, el 1985, i la primera llei de defensa del consumidor. A penes deu anys des del final de la dictadura, sota el seu comandament el sistema de protecció de drets bàsics va fer un salt qualitatiu notable. Però els seus companys valencians recorden principalment un referent intel·lectual, un home que els va donar un llenguatge per a entendre la realitat.

El polític català (Vilassar de Mar, 1937) va ser professor d’economia a la Universitat de València entre el 1970 i el 1977, després de ser expulsat de la Universitat de Barcelona per raons polítiques. Va arribar a una facultat a la Universitat de València de creació recent, segons recorda l’exconseller d’Hisenda Vicent Soler, un dels seus alumnes en les primeres promocions, juntament amb l’expresident Joan Lerma, i va provocar una autèntica revolució. Va augmentar l’exigència acadèmica en un clima d’anar i vindre de professors, amb pocs recursos per a uns estudis nous en la capital valenciana. És el que Soler anomena “la dècada prodigiosa” per als economistes valencians.

L’exconseller d’Hisenda, hui catedràtic d’economia ja jubilat, recorda amb admiració al seu mentor: “Va revolucionar els estudis d’economia valenciana amb idees que catalitza en La via valenciana. Dirigeix diverses tesis doctorals sobre la qüestió, dota d’un cert rigor els estudis, i fa anàlisis d’una economia diversificada”, recorda Soler, que destaca que Lluch reconeix l’economia valenciana més enllà de l’agrari dominant: parla de la industrialització. “Lluch dona les pautes sobre la manera de fer política industrial, econòmica. Els seus deixebles van ser consellers en els huitanta, van poder posar en marxa les seues polítiques en matèria d’innovació, estratègies competitives... No competir en salaris baixos, sinó en innovació”, apunta Soler, que destaca la creació de l’Impiva. Estableix les bases del pensament econòmic del PSPV.

La via valenciana va ser una obra clau per a una generació d’economistes, que després tindrien llocs de responsabilitat en els governs autonòmics. Es reconeix com un estudi pioner de les transformacions valencianes amb influències més enllà del camp de les xifres. Soler i Puig són la mostra que l’empremta d’Ernest Lluch en la política valenciana continua sent molt marcada, però també el mateix Joan Lerma, el primer president democràtic de l’autogovern valencià, o Andrés García Reche, el seu conseller d’Indústria i posteriorment responsable d’Innovació amb Puig. L’exministre també va formar en la facultat altres dirigents com Rita Barberá, l’empresari Juan Roig, i va compartir escola política amb figures del valencianisme com Joan Romero, Josep Sorribes o Vicent Ventura.

Imatge Editorial - València, 1977. Representants del PSPV presentant al Govern Civil els papers per a la legalització del partit. D’esquerra a dreta: Ernest Lluch, Vicent Llombart, Alfons Cucó, Josep Pons, Joan Olmos, Joan Romero i Vicent Garcés. Arxiu de Joan Olmos.

Figura clau en l’autogovern

En la dècada que va passar a València, vivint al barri de Russafa, Lluch es converteix en una figura clau per a l’autogovern. S’implica en l’antic PSPV, en el món valencià, que permea en el polític tant com el polític en el país. Fa multitud de conferències, xarrades per tot el País Valencià, amb una ingent producció acadèmica i periodística. Reclama per tot l’Estat que els valencians han de tindre autogovern, que en van ser privats amb el colp del 1939. “Lluch s’implica en la transició en la política valenciana: juntament amb la llibertat i l’amnistia reclamava autogovern, estatut d’autonomia”, destaca Soler, que va ser detingut el 1975 amb els anomenats Deu d’Alaquàs, amb Lluch. Els agents de la Brigada Políiticosocial –la policia política del franquisme–-, van irrompre el dia de Sant Joan en La Puríssima d’Alaquàs; pistola en mà, van detindre els nou homes i la dona que desenvolupaven la Taula Democràtica del País Valencià, coordinadora de moviments antifranquistes i gènesi de l’autogovern. La detenció es va convertir en mite fundacional.

“Era un intel·lectual molt potent, tenia grans debats, sobretot amb Joan Fuster; pensava que podien discutir pel seu elevat nivell. Era un home molt implicat en el debat cultural valencià”, recorda l’exconseller d’Hisenda. Després, a la vora dels huitanta, el PSC reclama Lluch per a encapçalar les llistes electorals per Girona, però el dirigent no va deixar el contacte amb el País Valencià. “L’últim article que va escriure en vida, l’any 2000, dies abans del seu assassinat, va ser També ens equivoquem, sobre l’economia valenciana”, subratlla Soler. Sense saber que serien els seus últims dies, el polític es va dedicar a repensar els seus estudis sobre el País Valencià. També ens equivoquem es va publicar en el diari El País el 23 de novembre de l’any 2000, l’endemà passat que la banda terrorista ETA assassinara l’intel·lectual, polític i economista a la ciutat de Barcelona.

“En aquests temps abocats a les aliances, necessitem constructors de ponts com Ernest Lluch, no obrers que alcen murs (...) La memòria democràtica obliga a recordar la seua figura”. Amb aquestes paraules arrancava el president de la Generalitat Valenciana llavors, Ximo Puig, l’homenatge a Ernest Lluch en el vinté aniversari del seu assassinat, el 21 de novembre de 2020. Un any abans del seu assassinat, el polític socialista va pronunciar una frase històrica: “Crideu, perquè, mentre crideu, no matareu”. Les seues paraules, dirigides a un grup abertzale durant un míting a Sant Sebastià el 1999, continuen presents en tot el país. El partit, els seus alumnes, la seua facultat, recorden cada 21 de novembre el seu assassinat. I reivindiquen el seu llegat: dialogant, tolerant, obert.