Maria Àngels Francés, presidenta de l'AVL: “Hem de potenciar el mercat cultural comú amb Catalunya, Andorra i Balears perquè beneficia la llengua”

Maria Àngels Francés (1976, Alcoi), presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, reclama més presència del valencià en els mitjans, la cultura i els nous espais de comunicació. Defensa una radiotelevisió pública valenciana fonamentalment en valencià i veu en la música, les xarxes socials i el paper dels joves una oportunitat per recuperar l’ús social de la llengua. “La producció literària, musical, cultural i artística és espectacular”, destaca. Francés proposa que les institucions treballen per potenciar el “mercat compartit comú” entre els territoris de parla catalana, especialment en l’àmbit editorial i cultural, i alerta que separar els autors pel seu lloc de naixement no té cap sentit lingüístic ni cultural. “Renunciar a aquest mercat seria molt perjudicial per al valencià i per al futur de la nostra comunitat lingüística”, assenyala.

És alcoiana, filòloga i professora de la Universitat d’Alacant. La seua predecessora, Verònica Cantó, és de Cocentaina. Les comarques centrals tenen molt a dir en el futur del valencià?

Les comarques centrals, i tots els territoris del País Valencià, tenen un paper importantíssim i irrenunciable en el futur del valencià. És cert que a la meua comarca, i al meu poble en concret, el valencià té una base social àmplia, gràcies a la qual hi ha un procés de transmissió familiar bastant sòlid, que és el que jo he experimentat a casa. El valencià és la meua llengua materna, però també el vaig aprendre a l’escola, cosa que és molt important. No es tracta només d’heretar una llengua, sinó d’aprendre-la i saber-la usar en tots els àmbits. I, sobretot, és també important tindre un entorn on la llengua s’use tota la vida. Per tant, les comarques centrals tenen molt a dir, però també són molt importants altres àmbits del territori.

Per exemple, jo ara visc a Alacant des de fa anys, i allí hi ha una comunitat que vol viure en valencià i que treballa per poder fer-ho en una ciutat molt gran, on la llengua es troba en un procés de minorització. Però aquesta situació no és exclusiva d’Alacant. També hi ha altres zones que poden semblar més valencianoparlants però on la llengua està patint aquest procés. Per tant, Alacant té molt a dir, Alcoi té molt a dir i, en definitiva, tenen molt a dir tots els qui han rebut la llengua com una herència, com una llengua materna, però també tots aquells que la volen triar i assumir per viure, per treballar, per jugar, per escoltar música, per enamorar-se, per a tots els usos de la vida.

Molta gent dona ja la llengua per morta al sud, sobretot a Alacant ciutat i al Baix Segura. Estem davant d’una situació irreversible?

La situació del valencià no és homogènia. Al contrari, hi ha molta heterogeneïtat entre les diferents zones i també en funció de diversos factors: no només els geogràfics, sinó també la llengua d’inici, el grau de transmissió familiar, el context sociocultural... Per tant, no podem fer un diagnòstic que valga per a tot el territori. Pel que fa al sud, al Baix Segura i a les comarques del Vinalopó, l’Acadèmia va fer fa uns anys una enquesta i un estudi de diagnòstic sobre el procés de substitució lingüística que alerta d’aquells aspectes en què cal incidir precisament per redreçar aquest procés de minorització, que afecta tot el país però que és més acusat en alguns territoris.

Allà on la llengua té una presència d’ús social més feble encara conserva alguns processos d’atracció de nous parlants. Per tant, ni s’ha de donar la llengua per morta ni hem de confiar-nos en un optimisme ingenu. S’ha de continuar treballant. Els àmbits d’actuació són molt clars. En primer lloc, l’educació, on s’ha de reforçar la presència del valencià tant com es puga. També per donar resposta al mandat legal que tenim d’aconseguir que tots els alumnes d’aquest país acaben la seua escolarització amb un domini formal i col·loquial adequat de la llengua. Però també cal actuar en els mitjans de comunicació, en la creació cultural, en l’àmbit audiovisual i en tot l’àmbit creatiu.

La població valenciana ha crescut molt en els últims anys, amb l’arribada de més d’un milió de persones el últims vint-i-cinc anys. Com s’ha d’afrontar aquest increment de població que, en bona part, no és valencianoparlant?

S’ha de fer un procés d’acollida lingüística a les persones nouvingudes. Crec que no s’ha pogut, o no s’ha sabut, o no hem encertat del tot a l’hora d’ajudar aquestes persones a aprendre la llengua i a considerar-la útil i rica per a la seua formació i per al seu futur. Per tant, la primera qüestió passa per ajudar que el valencià siga concebut com una llengua d’utilitat, de futur, que pot generar riquesa i beneficis de tipus cultural, però també pràctics, per a aquestes famílies i per a aquestes persones que arriben noves. S’han de fer polítiques efectives per ajudar en l’acollida d’aquestes persones, perquè és a través dels joves i dels neoparlants que el valencià té via per guanyar: per guanyar en presència, per guanyar en ús i per guanyar en salut.

El Govern valencià parla ara d’apostar pel “valencià del poble”. L’AVL ha estat acusada de vegades de ser massa laxa i d’acceptar-ho tot. Hi ha risc que aquesta aposta pel valencià col·loquial acabe empobrint la llengua?

Jo confie que no. Perquè aquestes declaracions de què em parles, aquesta aposta a favor del “valencià del poble”, que jo sàpiga, no s’han traduït en polítiques lingüístiques concretes i efectives. És una espècie de celebració, diríem, de la manera de parlar de cadascú, del parlar que utilitzem en els àmbits més informals, que correspondria, segons la terminologia sociolingüística, al registre col·loquial. Evidentment, tots parlem d’una manera diferent a casa que en un àmbit formal. Per exemple, quan fas una tesi doctoral, davant d’un mitjà de comunicació, en l’àmbit acadèmic, a l’escola o a l’institut. Totes les llengües del món tenen diversos nivells de formalitat i, per tant, tenen registres formals de la llengua que podríem denominar estàndard.

En el nostre cas tenim un estàndard pluricèntric en què es procura atendre les especificitats i la genuïnitat del valencià, perquè els parlants valencians puguen expressar-se d’una manera còmoda en un registre formal, en un àmbit formal, però sense renunciar a l’especificitat valenciana i a la genuïnitat valenciana. Per això tenim un estàndard valencià que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua procura difondre. Possiblement haurem de treballar més en aquest sentit, difondre’l millor per a resoldre els dubtes que puguen tindre els parlants a l’hora de triar una forma o una altra segons el context en què s’expressen.

Per exemple: “este” o “aquest”?

Tant “este” com “aquest” són formes correctes del demostratiu. L’Acadèmia les reconeix com a correctes. El que passa és que tradicionalment, en els últims anys i fins ara, l’Acadèmia recomana formes primàries o secundàries d’acord amb un acostament més a l’estàndard valencià. L’Acadèmia, per exemple, prefereix el demostratiu “este”, però, evidentment, usar “aquest” és totalment correcte. En absolut es manifesta en contra d’utilitzar el demostratiu reforçat.

Però no és una qüestió de registre, de més culte o menys culte?

No. “Este” també pot ser usat perfectament en un registre formal.

Vosté ha parlat de projectar el valencià al món. Però tenim una situació curiosa: els lectors valencians poden llegir indistintament autors de qualsevol territori de parla catalana, no obstant això per a les editorials valencianes és molt més difícil arribar al públic català. Com veu aquesta situació? S’hauria de treballar perquè hi haguera un mercat lingüístic únic, real i bidireccional?

Jo crec que cal treballar tots i totes, i que totes les institucions han de treballar per a aconseguir, efectivament, un mercat compartit comú, perquè això va en benefici de la salut de la llengua, del seu prestigi i de la seua difusió, i aniria en consonància amb aquest objectiu d’impulsar el valencià al món. I et posaré un exemple molt concret. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua participa, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Mallorca Literària, el Consell Insular de Menorca, ara també el Govern d’Andorra i representants de la ciutat de l’Alguer, en un projecte que es diu Lletres Compartides.

El que pretén Lletres Compartides és fer circular l’obra dels escriptors de tot l’àmbit lingüístic perquè siguen coneguts en els altres territoris on es parla la llengua. Ara estem en el cinqué any del projecte i col·laborem amb totes aquestes institucions perquè els autors valencians siguen coneguts i difosos i perquè es facen activitats de presentació, tertúlies, programes de ràdio, per exemple, a Andorra, Catalunya o les Illes. I, de manera recíproca, nosaltres també rebem escriptors d’altres territoris i fem activitats amb escoles, llibreries, biblioteques... Per tant, crec que aquesta és una via que cal potenciar.

Mentre plantegeu eixes iniciatives per a consolidar un mercat cultural comú, la Conselleria d’Educació ha proposat traure del currículum escolar els autors que no hagen nascut en territori valencià.

El fet de discriminar autors pel lloc d’origen no té gaire sentit. Científicament, efectivament, des d’un punt de vista científic i acadèmic, no té cap sentit, perquè el que hem de celebrar és la riquesa de la nostra llengua, l’enorme producció cultural dels diferents territoris i la nostra història compartida. La història literària la compartim. No es pot aïllar un autor valencià dels seus contemporanis que escriuen des de Barcelona. Això no té cap sentit. Arribaríem a situacions un poc difícils d’entendre si, per exemple, barràrem l’accés a les Cròniques de Jaume I perquè va nàixer a Montpeller. Què fem aleshores? Per tant, el que hem de fer és celebrar la riquesa de la producció literària en la llengua compartida. Això anirà a favor d’una llengua més forta, amb més prestigi, que circule i que arribe a un mercat que té al voltant de 12 milions de parlants.

Seria molt perjudicial per a València i per al nostre futur com a comunitat lingüística renunciar a aquest mercat des del punt de vista de la circulació dels autors valencians per altres territoris. No té sentit científic dividir la literatura en compartiments estancs segons el lloc de naixement. Els moviments de la història de la literatura tenen a veure amb la producció en una llengua compartida i amb unes preocupacions, un context i unes reivindicacions que també es comparteixen. Per exemple, no podem entendre el que fa Vicent Andrés Estellés sense entendre el que fa Miquel Martí i Pol. Són autors amb forces, reivindicacions i preocupacions semblants. I crec que estaríem fent una lectura molt pobra de la literatura si els separàrem. Són exponents, per exemple, de la literatura autobiogràfica o de la literatura del jo, i l’un no s’explica sense l’altre. Per tant, no té sentit.

Per tant, considera que les institucions haurien de fer més per a garantir aquesta circulació?

Sí. Jo crec que és necessari treballar en aquesta direcció. Totes les institucions haurien de contribuir a facilitar aquesta circulació perquè tenim una llengua compartida i una producció cultural extraordinàriament rica. Si volem que el valencià tinga més prestigi, més presència i més capacitat de projecció internacional, hem d’aprofitar també la dimensió que ens dona formar part d’un espai lingüístic més ampli. Aïllar els autors segons el territori on han nascut no beneficia ningú. Al contrari: ens empobreix a tots.

“L’Acadèmia necessita els recursos que té assignats per llei”

Quines són les seues prioritats com a presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per als pròxims anys?

Jo diria que tenim tres eixos fonamentals. El cronòmetre va començar a comptar a partir del dia 3 de setembre i ens plantegem tres coses principals. En primer lloc, donar-li forma al valencià, fixar-lo, difondre’l i resoldre els dubtes relacionats amb la normativa. Aquest és el nostre mandat principal. Som l’òrgan estatutari que defineix la normativa del valencià, com s’ha d’usar segons els diferents contextos, i la nostra missió és proporcionar els recursos i els fòrums adequats perquè els usuaris se senten còmodes a l’hora de triar la llengua, d’usar-la i de resoldre tots els dubtes que es generen.

La segona qüestió és impulsar el valencià per ajudar que tinga el lloc que li correspon en la constel·lació de llengües que ens envolten, en el context multilingüe en què vivim. Es tracta de fixar-lo, de donar-li força i d’enfortir-lo, però també d’ajudar que tinga prestigi. Crec que el punt de partida és aquest: que la gent el veja com una llengua útil i, a més, de prestigi, que puga usar-la tant al bar com per a fer una tesi doctoral. I, en tercer lloc, es tracta també de projectar el valencià al món, de difondre la nostra llengua i el nostre patrimoni literari, que és riquíssim. Jo vinc precisament de l’àmbit de la investigació de la literatura i sé del cert que tenim una producció cultural d’una qualitat espectacular. Hem de fer bandera d’això també: impulsar i projectar el valencià al món tant a través de la seua especificitat lingüística com de la producció cultural que s’hi associa.

L’Acadèmia ha patit recentment una retallada pressupostària molt important. El suport complementari del Govern d'Espanya és suficient?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució estatutària i, per tant, forma part de l’autogovern valencià. Com a institució estatutària, ha de tindre els recursos que necessita per a dur a terme les funcions que té assignades per llei i que són molt clares. D’una banda, la normativització de la llengua i, de l’altra, vetlar per l’ús del valencià. Aquestes són les dues principals funcions que l’Acadèmia té atribuïdes.

Seria desitjable que tinguera els recursos necessaris del Govern valencià per a funcionar. És veritat que fa poc vam veure una situació inèdita, com és que es retallaren els pressupostos de l’Acadèmia en una quantitat enorme. I no pel context econòmic general, perquè aquesta magnitud de retallades no es va produir en les altres institucions estatutàries. Davant d’aquesta situació inèdita, jo entenc que el Govern d’Espanya va veure adequat ajudar, sobretot perquè també el Govern d’Espanya té en la Constitució un mandat que diu que s’ha de protegir la riquesa plurilingüe de l’Estat espanyol.

Crec que és molt d’agrair que intervinguera en un moment d’especial dificultat per a ajudar sobretot al manteniment i a la modernització de les aplicacions informàtiques que necessitem per a difondre a la ciutadania els recursos que generem. D’altra banda, crec que el Govern valencià hauria d’ocupar-se de la seua institució estatutària. Però, efectivament, la col·laboració amb el Ministeri és total, pròxima i d’agrair.

Com veu la situació del valencià al carrer?

Jo crec que l’ús social del valencià ha patit un retrocés important i ho hem de reconéixer. Però això no vol dir que ens hàgem de paralitzar ni que hàgem de ser pessimistes o fatalistes respecte de les possibilitats de redreçar la situació. Ara mateix, el coneixement de la llengua està en uns nivells bastant acceptables, però necessitem incidir i ajudar perquè aquest coneixement es trasllade a l’ús i es traduïsca en ús al carrer.

I a l’escola?

L’escola, com deia abans, ha sigut un factor molt important per a ajudar al coneixement de la llengua i ha de continuar sent-ho. S’han de donar els recursos i el suport adequats perquè sense escola no tenim futur. Sense una gran presència del valencià a l’escola no hi ha futur per a la llengua. La presència del valencià a l’escola és molt important, però necessitem crear espais d’ús. Es tracta d’incidir en altres àmbits. Només amb l’escola el valencià no pot ser transmés ni perdurar.

I els mitjans de comunicació?

Hi hauria d’haver més mitjans de comunicació en valencià. La radiotelevisió pública valenciana hauria de ser exclusivament o majoritàriament en valencià i difondre un model de llengua formal adequat, amb l’assessorament corresponent dels lingüistes i dels experts que en saben. S’haurien d’invertir esforços i recursos en més mitjans de comunicació.

I les xarxes socials?

Hi ha una comunitat que està bastant organitzada i que té una incidència important, tenint en compte el procés de globalització i la situació en què ens trobem immersos. Hi ha una comunitat molt activa d’influenciadors en valencià que fan molta feina i que és molt respectable. Caldria anar en aquesta direcció. És un espai d’oportunitat al qual no s’ha prestat prou atenció i tenim la intenció d’intentar ajudar perquè aquest àmbit siga encara més valencianoparlant. Tenim oportunitats. Tenim una comunitat de parlants que s’expressa a través de les xarxes i hi ha esperança en aquest àmbit.

I què passa dins de les cases? La transmissió intergeneracional continua sent un problema?

La transmissió intergeneracional és importantíssima. Hi ha hagut una minva en aquest procés, però, com també dic, hi ha estudis respecte de l’última enquesta més significativa, la de 2021, que diuen que, malgrat això, el valencià conserva un cert poder d’atracció i hi ha nouvinguts i parlants que decideixen aprendre la llengua i usar-la. No podem parlar únicament en termes de retrocés, però tampoc podem confiar-nos que tot anirà bé.

Només estimar la llengua o parlar bé de la llengua no fa que una llengua sobrevisca. La llengua sobreviu quan la transmetem de pares a fills, quan la triem per a tots els usos de la vida, des de fer una hipoteca fins a anar al metge i explicar els símptomes, i quan tot això no resulta problemàtic. Quan els drets lingüístics dels valencians són respectats en tots els àmbits de la seua vida. Hem de continuar treballant.

Podem treballar a favor de la recuperació de l’ús del valencià tant a les cases com al carrer, que són els àmbits que has assenyalat com els llocs on la llengua es troba més debilitada. Però tenim estratègies, actitud i decisió de col·laborar amb les institucions que s’encarreguen de la política lingüística. L’Acadèmia assessora, proposa i diagnostica, i volem continuar treballant per l’ús del valencià. Tenim esperança que això puga donar fruit. I tenim també un àmbit literari, però també musical, de creació cultural i artística, que és un entorn on tenim una producció meravellosa i espectacular.

L’altre dia llegia en un article que la demanda de música en valencià a Spotify, una de les plataformes més habituals per a escoltar música en línia, havia pujat un 25%. També veiem com els concerts de grups en valencià venen les entrades i hi ha tot un moviment molt jove d’adhesió a la música en valencià, tant de valencianoparlants com de no valencianoparlants. Crec que és un espai d’oportunitat, sobretot per la connexió amb els joves. I crec que sense els joves serà difícil que el valencià tinga una vida plena. Tot això s’ha de tindre en compte i s’ha de treballar.