Noureddine, que va ser ‘mena’, ha tirat avant sol des dels 11 anys i té por de l’auge de Vox

Els antics menors estrangers no acompanyats (MENA), com s’anomena en l’argot burocràtic els xiquets desemparats que arriben a Espanya, tenen por dels discursos de l’extrema dreta i, singularment de Vox, sobre ells. 

Noureddine, nascut el 1995 en un llogaret de l’interior del Marroc, va arribar a Espanya “a través d’una màfia”. “Va ser amb uns homes que es van fer passar pels meus pares”, apunta. El jove va aterrar en una localitat castellonenca per viure-hi amb uns familiars, però la convivència no va anar bé. Als 14 anys, segons conta per telèfon a aquest diari, es va plantar en una comissaria de València i va acabar en el centre de recepció i acolliment de menors Les Palmeres d’Alboraia, on va passar gairebé nou mesos. 

“La veritat és que tinc un record molt bonic, vaig tornar a ser una mica xiquet en aquell centre, em van acollir superbé”, recorda. D’ací va passar al centre de menors de Bunyol, on “els primers mesos van ser horribles”. “Va ser molt dur, em va costar molt adaptar-me a l’ambient i a la rutina, venia d’un lloc supertranquil”, lamenta. En aquest centre va estar fins que va complir la majoria d’edat. 

La rutina del centre, segons relata, consistia a desdejunar prompte, passar el matí en l’institut de la localitat en què estava matriculat i tornar a dinar i a fer els deures. Després de molt d’esforç, Noureddine va aconseguir superar el grau mitjà d’atenció a persones en situació de dependència, tot i que ara treballa en un restaurant. 

“A partir dels 19, en passes de tots els colors”

Complir la majoria d’edat va ser dramàtic per al jove: “Les dues setmanes prèvies al meu aniversari les vaig passar plorant”. “Quan estava a punt de complir els 18 no sabia què fer amb la meua vida, ho vaig passar fatal, tens fins als 19 per a obtindre faena. Si no, perds permís de residència”, conta Noureddine, que hui té 25 anys i és independent. La pèrdua del permís de residència pot suposar acabar en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i una probable deportació. “Et posen moltes traves, és pràcticament impossible trobar una faena per a un marroquí jove”, afig.

El jove, que està tramitant la sol·licitud de la nacionalitat després d’haver obtingut el permís de residència permanent, agraeix infinitament l’ajuda d’una educadora que el va acompanyar i el va ajudar amb tots els problemes. “Gràcies a ella veig una mica la llum al final del túnel”, diu.

“Continue tenint molts amics del centre, n’hi ha de tot. Està el que als 19 no troba faena i no pot normalitzar la seua situació; al final acaba en un CIE i deportat”, explica. “A partir dels 19, en passes de tots els colors i, la veritat, entres en pànic”, denuncia.

“És molt injust criminalitzar uns xiquets, darrere d’aquests xiquets hi ha famílies completament trencades, la meua història és de les més light que pots escoltar dins d’aquests centres.

A Noureddine l’ha preocupat enormement la campanya de Vox contra els menors estrangers. “És molt injusta una campanya amb xiquets desemparats, i molt cruel”, assenyala. “No he robat en ma vida, mai, la majoria dels que conec no ho han fet mai i no és allò representatiu”, afig el jove, que qualifica els que orquestren aquesta campanya de “racistes i homòfobs”. “No vull ni pensar que arriben al poder, encara que em fa més por la gent que els va votar que ells”, afig.

Noureddine ha aconseguit després de molt d’esforç una certa estabilitat, encara que pateix una “dualitat”: sent que no forma part ni de la societat marroquina ni de l’espanyola. “Des de la meua opinió humil demane a la gent que tinga consciència de no criminalitzar els xiquets”, conclou.