Paisatges de Resistències. La Memòria del Maquis a La Serrania

La resistència armada al nazisme i al feixisme en el context de la Segona Guerra Mundial forma part de la història d'Europa i del bagatge en la lluita contra els totalitarismes. A l'imaginari col·lectiu ressona la imatge del moviment partisà com una via de defensa de les llibertats i alguns estats, com França, han condecorat i homenatjat els excombatents de la resistència contra l'ocupació nazi. Les seues accions i els seus compromisos civils i polítics han arribat al gran públic, especialment a través del cinema i la literatura, amb narracions d'accions de sabotatge, espionatge i gestes de la lluita antifeixista a França, els Països Baixos o Itàlia. Des dels inclassificables mercenaris de 'Maleïts bastards' –capitanejats per Brad Pitt i Mélanie Laurent a la pel·lícula de Tarantino– a la clàssica 'Casa Blanca' de Michael Curtiz, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, la resistència al nazi-feixisme ha tingut la seua representació cultural a la societat contemporània com a símbol de la lluita contra la tirania. Fins i tot, aquests últims anys, una sèrie d'estrebada mundial ha tornat a popularitzar la cançó 'Bella Ciao' que –encara que els que ara la taral·legen potser desconeguen– és un dels himnes de la lluita antifeixista dels partisans italians.

En aquest mateix context de mitjans del segle XX, també hi va haver xarxes de resistència i de lluita partisana a Espanya. Grups armats d'homes –també dones– que amb el suport de població civil i d'organitzacions polítiques van decidir organitzar-se i intervenir contra la dictadura franquista. Popularment coneguda com el maquis (terme francès que fa referència a l'entorn arbustiu i terreny muntanyós on es desplegaven els grups combatents), la resistència a Espanya s'organitza políticament i militarment durant els últims anys de la guerra i la postguerra al voltant de forces antifranquistes com una resposta davant la il·legitimitat del nou règim i la brutal repressió que havia iniciat Franco des del 1996. Una història que el cinema espanyol ha narrat a la cinta 'Silencio Roto' de Montxo Armendáriz.

La lluita armada antifranquista opera a Espanya en un context molt concret. La guerra oficialment havia acabat l'1 d'abril del 1939, els colpistes revoltats contra la República prenen el control de l'Estat i instauren un règim militar antidemocràtic dirigit pel general Franco. Amb la victòria, la Nova Espanya s'imposa a base de polítiques repressives i violència institucionalitzada contra qualsevol persona que siga considerada enemiga i desafecta: empresonaments massius, judicis sumaríssims sense garanties, afusellaments en massa, exili forçós i un llarg etcètera de violacions dels drets humans. Algunes persones fugen a la muntanya amb la guerrilla per intentar salvar les seues vides.

Al setembre de 1939, Hitler envaeix Polònia i comença la II Guerra Mundial. A Europa, es lliurava la gran guerra contra el nazi-feixisme i l'organització de la resistència armada comptarà també amb combatents republicans exiliats. El 1942 es constitueix a França l'anomenada Unió Nacional Espanyola que, juntament amb el Comitè del Partit Comunista Espanyol, serà clau per a la formació de les agrupacions guerrilleres espanyoles. A banda i banda dels Pirineus, molts republicans i republicanes encara pensaven que es podia enderrocar el règim de Franco. Com a botó de mostra la –fallida– Operació Reconquesta d'Espanya a través de la Vall d'Aran el 1944. L'idealisme i el compromís pels drets i les llibertats perdudes seran la flama que forge el maquis a Espanya, uns homes i dones que van fer seu més que mai el “resistir es vencer”. Un autèntic David contra Goliat, que en aquesta ocasió no va acabar amb la mort del gegant filisteu. Després, la Guerra Freda i la lluita contra el comunisme van ser gairebé un salvavides per a l'Espanya de Franco. El règim, maquillat com a 'centinela d'Occident', va sobreviure quatre dècades (1939-1975) llastrant l'Estat i la societat en gran manera i massacrant –física, moralment, socialment, econòmicament, culturalment i políticament– qui pensara, sentira o visquera fora de la norma que dictava aquesta Espanya, gran i lliure.

Tot i això, la imatge que el franquisme va llegar del Maquis dista molt de la imatge que la Resistència té a Europa, i es va reduir gairebé a una visió grollera que els equiparava amb simples bandolers i criminals. No és que siga d'estranyar, ja que el franquisme –feixista, conservador, ultranacionalista i militarista– va convertir qualsevol element de les dissidències polítiques en mera delinqüència bé amb arguments ideològics que les titllaven de 'L'AntiEspanya', bé amb arguments que basats en la pseudociència i el nacionalcatolicisme més ranci les exterminaven per inferiors, amorals i degenerades. I així, la política de la dictadura contra la guerrilla antifranquista va esdevenir un projecte d'extermini dels grups armats dissidents i un programa propagandístic de desprestigi i lapidació de qualsevol resistència política o armada contra el règim de Franco. I no li va eixir malament al caudillo la seua aposta per l'aniquilació de la dissidència que, amanida amb aquest ‘Haga como yo, no se meta en política’, li va permetre aferrar-se a la seua poltrona fins al 20 de novembre de 1975, amb l'empara de la comunitat internacional que no va veure en el nacionalcatolicisme espanyol un règim feixista il·legítim i atroç al qual enderrocar.

Però, malgrat la brutal i sistemàtica repressió exercida per la dictadura contra la població desafecta –no cal dir que Franco va mantenir l'estat oficial de guerra a Espanya fins al 1948–, les resistències al règim del general Franco van existir des dels primers anys de la postguerra. Aquest és el punt de partida de «Paisatges de resistències. La memòria del maquis a la Serrania», un projecte finançat per l'Àrea de Memòria de la Diputació de València, que coordina l'associació Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme. El projecte pretén reflexionar sobre les formes de repressió exercides pel franquisme i els seus efectes a la població civil, alhora que busca recuperar la memòria de la resistència antifranquista i difondre les empremtes d'aquelles lluites per la llibertat i l'antifeixisme.

La història del maquis a Benagéber i el seu entorn es pot comptar amb noms i cognoms. Florián García 'Grande', Doroteo Ibáñez 'Ibáñez', Anastasio Serrano 'Capitán', Francisco Corredor 'Pepito El Gafas' són només alguns dels i les que van lluitar contra l'Estat franquista des de la clandestinitat i a l'empara de la muntanya. Una vida àrdua i precària que implicava viure ocults a la natura, estar en constant moviment, seguir una estricta disciplina i rotar com a nòmades entre campaments efímers. El maquis vivia en constant estat d'alerta i vigilant per poder actuar en clandestinitat i evitar delacions i ràtzies de la Guàrdia Civil.

Quan la guerrilla antifranquista s'instal·la a la comarca de la Serrania valenciana a finals de 1946, ho fa sota el comandament de 'Grande' com a cap de l'Estat Major del sector 11è de l'anomenada Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA). S'inicien així operacions seguint instruccions del Partit Comunista Espanyol. Aquest sector del maquis va ser un bastió molt actiu de l'AGLA i fructifica gràcies a les xarxes d'enllaços que estableix amb la població de municipis com Calles, Tuéjar, Chelva, Benagéber i altres de la Plana de Requena Utiel, la Foia de Bunyol i la Vall d'Aiora. Entre aquestes xarxes de suport, una es va conformar amb famílies de Benagéber i de la Colònia Obrera del Pantà: la família Martínez Montes, la família Alcorisa Monleón o Maurícia Justet Barlaguet i Juan Montero, entre altres persones, facilitaven als guerrillers queviures, materials i informació, i cedien espais i llocs del poblament rural dispers com a punts de suport i enllaç amb els campaments de l'AGLA: eren part de la resistència. Per això, la ferotge cacera contra el maquis per part de les forces militars i policials de la dictadura afectarà també la vida als pobles de la Serrania i al pantà de Benagéber, on la violència i la repressió franquista comportarà detencions massives, càstigs, vexacions, penes de presó i, fins i tot, execucions. La documentació d'arxiu que es conserva amb els judicis i les condemnes de presó de veïns i veïnes per ‘auxilio al bandolerismo’, ‘acciones subversivas y clandestinidad’ és clarificadora. Com també ho és l'empirisme irrefutable de la Fossa dels 8 de Benagéber –exhumada el 2010– que albergava els cossos de cinc treballadors del pantà (Clemente Alcorisa Cabañas, Salvador Garrido Giménez, Juan Luján Cerdán, José Martínez Viana i Santiago Martínez Montes) i tres guerrillers (Gan Vargas 'El Cubà', Manuel Torres Hervás 'Practicant'), assassinats per la Guàrdia Civil el març de 1947.

'Paisatges de resistències. La memòria del maquis a la Serrania' parteix del projecte desenvolupat el 2024 'Queda inaugurat aquest pantà. Treballs forçats a Benagéber'. Aquest projecte ha estat clau per visibilitzar la història dels presos republicans que van participar a la construcció de l'embassament, així com les dures condicions en què van viure i treballar. La nova línia de recerca va destinada a recuperar la memòria de la guerrilla antifranquista al voltant de l'embassament i l'Alt Túria mitjançant l'anàlisi de les fonts d'arxiu, de relats escrits i orals, i també a través de la prospecció arqueològica dels paisatges on van tenir lloc aquests fets. Així, a partir d'una tipologia diversa de llocs i espais recordats a la memòria col·lectiva (masies, refugis, camins, punts de suport i enllaços, Cases Quarter i llocs d'enfrontaments), es pretén obtenir una cartografia de la resistència antifranquista a la comarca. Sens dubte, és una zona excepcional per explicar, de manera transversal i intergeneracional, el franquisme i la repressió; però també per recuperar memòries i relats silenciats sobre la resistència contra la dictadura i la lluita antifeixista per la reinstauració de la democràcia, ja des de la postguerra. La iniciativa compta amb un equip interdisciplinari de professionals de la didàctica de les ciències socials, l'arqueologia, l'antropologia i les polítiques públiques de memòria, així com la col·laboració del Departament d'Arqueologia, l'Institut de Drets Humans i el Col·legi Rector Peset de la Universitat de València, el Centre d'Estudis La Serrania, VIMEDE (Villar Memòria Democrática) i Ca Revolta. El leitmotiv d'aquest projecte és precisament re-visitar amb una mirada nova aquests paisatges de repressió i de resistències per contribuir tant al coneixement científic de la història com a la construcció de la memòria democràtica. El projecte culminarà amb l'elaboració de material didàctic i una instal·lació expositiva sobre el maquis per a centres educatius, així com un programa d'activitats complementàries obertes al públic. «Paisatges de resistències. La memòria del maquis a la Serrania» es presentarà públicament el 29 d'octubre al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València amb un cicle de conferències sobre la guerrilla antifranquista, on intervindran Raül González Devís, ‘Guerrilleros y comunistas. La apuesta armada del PCE: la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón’ (Onada edicions, 2021) i Arnau Fernández Pasalodos, autor de ‘Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España (1936-1952)’ (Galaxia Gutemberg, 2024).