‘Punto Ciego’: el viatge fotogràfic de Santi Donaire a les fosses del franquisme a Paterna

Des de fa quatre mesos, Santi Donaire, fotògraf documental i periodista de Jaén, s’ha embarcat en un periple per diferents llocs i països per a presentar la seua opera prima en el món del fotollibre: Punto Ciego (Editorial Phree, 2025). La publicació recull el seu treball documental durant huit anys en les exhumacions de les fosses comunes del franquisme a Paterna (l’Horta Nord). Un projecte fotogràfic i memorialístic que va ser guardonat el 2023 per la Fundació Gabriel García Márquez amb el prestigiós premi GABO, com a millor projecte de fotoperiodisme en llengua espanyola i portuguesa.

Res en Punto Ciego s’ha deixat a l’atzar. L’editor, Juan Valbuena, i l’equip de disseny d’Underbau han madurat i han concebut un format, uns materials i un tipus d’impressió que doten la publicació d’un sentit estètic sublim, sense banalitzar ni edulcorar un àpex la duresa i el traumàtic del que s’hi narra: un viatge fotogràfic a les memòries silenciades i als dols negats.

Fins i tot el disseny de l’enquadernació –una tapa dura amb sobrecoberta de tela–, ens permet intervindre i revelar un rostre en la portada (Miguel Liern Minguel: obrer afiliat a la UGT, natural de Paterna, assassinat el 8 de desembre de 1939 a 45 anys i llançat a la fossa 112 de Paterna); en una metàfora perfecta de l’exhumació com a procés de localització, identificació i retorn al present de la persona represaliada. Textos del mateix Donaire i un pròleg de David Uclés culminen el que, aquesta setmana mateixa, ha sigut premiat en PhotoEspaña com el millor llibre de fotografia del 2025, en la categoria de Primera Publicació.

No obstant això, el viatge de Santi Donaire va començar abans, el 2018, quan els professionals de la comunicació i l’audiovisual a penes eren una rara avis en les rutines del cementeri de Paterna. I, des de llavors, Donaire ha sigut –juntament amb el seu company, el fotògraf Eloy Ariza– els ulls i les orelles de Paterna. Però Ariza i Donaire no han sigut fotògrafs esporàdics, ni van vindre de visita a aquest gran fotoreclam que a vegades semblaven les fosses de Paterna. Sinó que van participar activament en els processos d’exhumació any a any i a peu de fossa; sent, així –m’atreviria a dir–, “els fotògrafs de Paterna”.

Mirant als ulls, preguntant, escoltant, callant, enfocaven les seues càmeres i captaven les seues imatges, sense envair espais ni llocs, convertint-se en els documentalistes de l’Associació Científica ArqueoAntro (l’equip tècnic que més fosses ha excavat en el cementeri de Paterna: 70 de les 82 intervingudes, amb 1.088 víctimes recuperades). Un fet poc freqüent, perquè no és habitual que professionals de la fotografia i l’audiovisual formen part dels equips arqueoantropològics. No perquè no facen falta –benvinguts siguen–, sinó, principalment, perquè el pressupost en una exhumació a penes sol arribar a cobrir les despeses arqueològiques i antropològiques més bàsiques.

Així doncs, durant anys i amb la paciència d’un etnògraf de camp, Santi Donaire no sols ha documentat el procés científic d’exhumació en totes les seues fases dins i fora de les fosses (localització, exhumació, identificació, lliurament i reinhumació). També ha contribuït a embastar les memòries de les persones represaliades a través de la veu i els silencis dels seus familiars, dels objectes que conserven i de les absències, incorporant també la mirada científica de l’arqueologia forense. No hi ha dubte que el fotoperiodista andalús ha entés perfectament que el Terrer i el cementeri de Paterna són, alhora, espais de perpetració de crims de lesa humanitat i espais de lluites i memòries en plural.

Quan quasi ningú fotografiava els objectes exhumats a Paterna, Donaire i Ariza ja ho feien, amb precisió forense i conscients que aquestes materialitats són les proves irrefutables dels assassinats que l’Estat franquista va perpetrar a Paterna entre el 1939 i el 1956. El seu corpus gràfic de la cultura material de les fosses de Paterna és una col·lecció única i pionera per a l’estudi de la repressió franquista. No sols quantitativament, sinó també qualitativament, perquè per la seua qualitat tècnica, el detall i la sistematicitat han esdevingut un excepcional arxiu digital que documenta, informa i preserva aquest singular patrimoni del trauma i la repressió.

El seu treball també s’ha centrat en les persones que pivoten al voltant d’una fossa i d’una exhumació. A més de l’equip cientificotècnic, Donaire ha retratat i ha entrevistat els familiars de les persones represaliades. A ell li han murmurat i compartit els seus secrets familiars més íntims, li han explicat com l’enyorança de la persona desapareguda s’aferra al pit i no se solta de les entranyes per més que es plore i per més que passen els anys, les dècades.

Donaire ha escoltat com es narra el trauma, la por, el dol i la ferida no tancada; com amb activisme, militància i, també, amb molt d’amor es gesten les lluites que fan possible el que semblava impossible. Però més que en confessor, es va convertir en l’intermediari en la transmissió d’aquestes memòries i d’aquestes reivindicacions. I com a un oracle –en aquest lloc sagrat que és Paterna–, les famílies li demanaven les respostes que les seues consultes i les seues reclamacions no obtenien ni de l’Estat, ni de les administracions ni del gros de la societat espanyola. Algunes encara continuen sense tindre-les…

En suma, el seu treball documental també contribueix al fet que els equips d’investigació puguem fer arqueologia i antropologia a través no sols dels documents escrits, del registre estratigràfic i els ossos, sinó també a través dels objectes recuperats, de les seues imatges i de les veus de les famílies que ha enregistrat. Perquè, a través de les seues fotografies i les seues entrevistes, Santi Donaire ha aconseguit una antropologia visual que contribueix a desxifrar codis, llenguatges i simbolismes que només als que miren, pregunten i acompanyen amb veritat, humanitat i compromís, els són revelats. I ell, com el marmessor de les herències més íntimes, ha sabut convertir aquestes memòries personals desenterrades en les bastes de la memòria pública que s’ha de cosir després.

Si alguna cosa caracteritza el projecte fotodocumental de Punto Ciego i la seua publicació és el rigor, l’ètica i la humanitat de qui el firma. Donaire, que ha col·laborat amb mitjans com The New York Times, Le Magazine du Monde, elDiario.es, Diari Ara o El País, i que ha publicat les seues fotografies en TIME, The Telegraph, Los Angeles Times o National Geographic, dissecciona la societat actual a través de les seues imatges, que plasma amb precisió, rigor i sensibilitat. El seu compromís gràfic clarament es focalitza a denunciar les vulneracions de drets humans.

En Punto Ciego ha examinat de manera magistral com el trauma que acompanya la societat espanyola no pot entendre’s sense donar veu i reparar les persones represaliades. I, per descomptat, assenyalant la responsabilitat de l’Estat franquista com a perpetrador de la repressió i constructor de “la memòria de la victòria”, que encara ressona en el present.

Però Punto Ciego no és simplement un llibre de fotografies a manera d’un llibre-art; ens convida a mirar d’una altra manera. És una oportunitat per a conversar, reflexionar i permetre’ns ser testimonis d’un país que va reconstruir i va sustentar la seua democràcia fent tabula rasa amb el seu passat més recent. Una Espanya on, en dictadura i també en democràcia, les memòries i els relats de l’antifranquisme han sigut silenciats, argumentant que l’oblit i l’ocultació eren mesures profilàctiques necessàries per a la convivència i la reconstrucció de l’Estat. I, així, el que hauria d’haver sigut un tema públic, digerit a través de l’anàlisi científica, la conversa entre generacions i assumit com a qüestió d’estat (veritat, justícia i reparació), va esdevindre tabú i trauma.

El 2025, després de dècades de silenci, indiferència i desmemòria, l’Estat i la societat espanyola patim afàsia –un clar trastorn de la capacitat de la parla–i una certa aversió cap a qualsevol tema relacionat amb el franquisme. Aquesta falta de conversa i la ceguesa s’han tornat cròniques i han desenvolupat tant el prejudici com la sacralització del passat a través de narratives dissonants, que s’utilitzen com a arma llancívola.

Potser el millor tractament per a aquesta patologia tan nostra és entendre que el passat no s’ha d’abordar com un mer fòssil o vestigi pretèrit. I que les memòries no es poden ni s’han de conservar com un llegat inert i passiu. Ans al contrari, la memòria és un patrimoni viu que no podem fossilitzar en una cosa exclusiva del passat. Perquè la memòria es construeix –la construïm– agafant aquest passat, però des del present amb un compromís clar amb el futur. Per això, l’única manera de preservar la memòria és transmetent-la. Ha de passar de generació en generació explicant-la, narrant-la, projectant-la, dibuixant-la, cantant-la, fotografiant-la… per a propiciar el diàleg intrageneracional i intergeneracional, i contribuir a la consolidació d’un patrimoni polític i cívic en pro d’una memòria democràtica, pública i crítica.

Aquesta és una de les contribucions més esclaridores del treball de Santi Donaire. Punto Ciego ens llega en 112 pàgines, 108 fotografies i 3.788 paraules, un relat visual i narratiu profund, meditat i compromés. Ens parla del passat recent des del nostre present més viu i ens deixa un llegat poderós per al futur: l’explicació que les exhumacions científiques són processos forenses que documenten de manera incontestable la violència massiva, sistemàtica i premeditada del terrorisme d’estat franquista contra qualsevol mena de dissidència i contra les persones que van perdre la guerra. També, una certesa esperançadora: el relat de les víctimes i les narratives de moltes memòries i lluites dissidents, malgrat la repressió i del silenci imposat, han perdurat. I una vegada verbalitzades, compartides i fetes públiques en el present, han arribat per a quedar-se.