Regar amb diners públics el cultiu més assedegat: el Govern valencià destina 20 milions a l’alvocat, mentre exigeix transvasaments

La moda de l’alvocat, impulsada per la tendència global del real fooding i els desdejunis estètics de xarxes socials, així com també per ser considerat un ‘superaliment’ en les dietes saludables, ha transformat no sols la nostra dieta, sinó també el paisatge agrícola valencià. El que va començar com una torrada amb alvocat en una cafeteria de moda s’ha convertit en una febre agrària que va substituint el cítric tradicional en comarques senceres. No obstant això, darrere de la rendibilitat d’aquest ‘“or verd’ s’amaga una contradicció profunda en la gestió de l’aigua a la Comunitat Valenciana.

Aquesta transformació del paisatge, que s’estén amb rapidesa per la Plana Baixa, el Camp de Morvedre i les Marines, amaga una cara B marcada per la vulnerabilitat ambiental i una gestió política plena de contradiccions. La velocitat del canvi és vertiginosa i les xifres oficials no deixen lloc a dubtes sobre la magnitud del fenomen. En gairebé una dècada, la superfície dedicada a l’alvocat en terres valencianes s’ha multiplicat per deu, i ha passat de ser un cultiu testimonial de tot just 400 hectàrees el 2016 a superar àmpliament les 4.200 en l’actualitat. Aquest creixement exponencial s’ha canalitzat a través d’organitzacions com Asoproa, que busca donar veu a un sector emergent que ja situa l’autonomia com la segona productora d’Espanya, només per darrere d’Andalusia.

Però aquest èxit comercial s’assenta sobre una base biològica arriscada: l’alvocat és una espècie tropical que requereix una humitat i una disponibilitat hídrica constants, cosa que xoca frontalment amb la realitat d’un territori amb un dèficit hídric estructural. Aquesta necessitat de reg situa l’alvocat en la cúspide de la demanda d’aigua, especialment quan es compara amb els cultius que històricament han definit el paisatge valencià.

Mentre que l’alvocat requereix entre 6.000 i 8.500 metres cúbics per hectàrea a l’any, altres cultius d’arbres com els cítrics i el caqui se situen en un escaló inferior, amb un consum entre 5.500 i 7.000 metres. La diferència és encara més sagnant si mirem cap als fruiters de pinyol, que demanen entre 4.500 i 6.000 metres, o cap als cultius mediterranis per excel·lència: l’ametler i la vinya de regadiu a penes necessiten entre 2.500 i 4.500 metres, mentre que l’olivera es conforma amb una forqueta entre 1.500 i 3.000 metres. L’aposta per l’alvocat suposa, per tant, triar l’opció més costosa per als aqüífers d’aquestes comarques.

Estrés hídric i guerra de l’aigua

En aquest context, sorgeix la paradoxa política que defineix la gestió del Govern de la Generalitat, en mans del PP. Des de l’Administració autonòmica es dona suport a les ajudes a la reconversió agrària i s’aplaudeix l’arribada de cultius d’alt valor afegit, presentant-los com una modernització necessària del camp.

De fet, el Consell ha redoblat fa poc el seu suport a través de la formació especialitzada, com demostra la jornada tècnica organitzada en el Servei de Transferència de Tecnologia d’Elx, on s’ha incidit en l’alvocat com una alternativa rendible i real per als productors. En aquests fòrums institucionals es proporcionen claus sobre el maneig del cultiu i la lluita contra plagues per a assegurar la seua expansió, consolidant el suport administratiu a aquesta transició productiva.

No obstant això, aquest impuls a una agricultura assedegada conviu amb un discurs de màxima duresa institucional contra el Ministeri per a la Transició Ecològica. Resulta contradictori que el mateix govern del PP que reclama amb urgència el manteniment dels transvasaments i denuncia les retallades al Tajo-Segura al·legant que “no hi ha aigua per a regar”, fomente simultàniament, a través d’assessorament tècnic i formació pública, la substitució de plantacions tradicionals per una planta tropical que consumeix més recursos que qualsevol altra.

Aquesta estratègia situa el camp valencià en una cruïlla difícil de solucionar. En incentivar l’alvocat, l’Administració no sols augmenta la rendibilitat immediata de les explotacions, sinó que també incrementa la dependència del territori d’unes transferències d’aigua que estan en constant entredit polític i climàtic.

L’aposta per la tropicalització de l’agricultura valenciana suposa un compromís a llarg termini amb un consum d’aigua que el mateix executiu del PP reconeix com a escàs en les seues protestes davant Madrid. Mentre el mercat continue demanant alvocats per als desdejunis europeus, la pressió sobre els recursos hídrics valencians continuarà creixent, i deixa en l’aire la pregunta de fins quan podrà sostenir-se aquest model en un escenari de sequera recurrent.